Els silencis són una part essencial de la música, de la mateixa manera que les pauses ho són de la vida. Aquest muntatge vol reflexionar sobre el temps que s’atura bruscament, a partir d’escrits de diferents pensadors.
Sinopsi
De cop i volta el món sencer es va aturar i les nostres vides van quedar en suspensió. La situació, però, tot i que potser mai s’ha viscut amb aquesta magnitud i de manera tan global, no és del tot insòlita. Qualsevol situació que suposi una interrupció del flux de vida esdevé un trencament en la continuïtat de les vides de les persones: una malaltia, una guerra, un accident… L’esquerda per la qual es precipita la fe en una pretesa vida segura i en la fortalesa de la humanitat s’ha obert moltes vegades.
Ens proposem acostar-nos a les possibilitats que obre la pausa com un lloc d’acció. O és més aviat un lloc d’espera? Quina és la potència subversiva, creativa, regeneradora de la pausa en la quotidianitat i alhora en el sentit de les nostres vides? L’inesperat i l’impredictible irrompen a escena per recordar-nos la nostra vulnerabilitat i potencien el sentiment d’incertesa. Quina és la nostra relació amb la vivència del temps quan tot queda suspès? Què passa amb el silenci que arriba? I quin és el valor de la pausa i el silenci en l’art? Aquestes són algunes de les qüestions que bateguen rere aquesta proposta escènica, nascuda de les beques “premis Barcelona 2020”.
Tot comença amb la recerca dels ossos del pensador francès del Renaixement Michel de Montaigne, un autor que es va retirar de la vida pública durant deu anys per tal d’escriure els Essais, en els quals es preguntava per la seva pròpia naturalesa i per la manera com s’havia de viure la vida. En el moment en què sembla que es localitzen les seves restes mortals, l’acció queda suspesa i ens endinsem en un espai auster, habitat per tres figures femenines i un seguit de pensaments. Una dramatúrgia sonora a través de la qual escoltarem aquests pensaments dialogarà amb la dramatúrgia visual escènica, desplegada en un llenguatge físic i coreogràfic. Sentirem, entre altres, i de vegades en la llengua original en què van ser escrits, fragments de Plató, del mateix Montaigne, de Pascal, John Cage, Susan Sontag, Slavoj Zizek, Franco Bifo Berardi o Paul B. Preciado, entre altres.
