Els dies mentits

A mesura d’anar deixant espai a la cartellera teatral a obres de directores, dramaturgues i creadores, cada vegada resulta més evident que no ens havíem adonat del gran valor que tenen totes aquestes veus que estaven sent silenciades. És cert que una bona història sempre és universal però també que aquesta universalitat s’assoleix, moltes vegades, des de l’especificitat, la particularitat i la personalitat d’un autor o autora en concret. Un home no podria haver escrit mai Llibert de Gemma Brió, Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó o Només una vegada de Marta Buchaca, per posar alguns exemples. No d’aquesta manera, ni des d’aquest punt de vista. En aquesta mateixa línia, Marta Aran, que ja ens va parlar de les dificultats de compatibilitzar maternitat i carrera professional a La noia de la làmpada, ens porta ara un tema més íntim, delicat i (en certa manera) prohibit: l’anorgàsmia femenina.

En un format de monòleg intern compartit amb el públic, Aran desgrana les interioritats psicològiques i emocionals d’una protagonista que viatja des de la negació i la mentida fins al reconeixement explícit del seu patiment. L'actriu Lara Salvador encarna amb gran carisma i energia aquesta barreja de tristesa, humor i estrès a través de diferents jocs escènics. L’espectacle és dinàmic i interessant i té un final molt potent i commovedor que és, veritablement, el gran moment del muntatge. Potser el problema és que el to lleuger amb el qual transcorre majoritàriament la narració (fruit de la negació del personatge) pot fer impacientar l’espectador que necessita conèixer més sobre el drama que s’amaga allà darrere. També es troben a faltar fragments que no es recolzin tant en el text i que expliquin el relat des de perspectives escèniques diferents a expressar el món interior amb paraules. Tot i això, la proposta té un ús de l’escenografia i els objectes original i estimulant, i aconsegueix fer reflexionar i tocar la tecla adequada perquè l’espectador es pregunti fins a quin punt, moltes vegades, som presoners de les nostres mentides.

La Sala Flyhard dóna veu als tabús sexuals i els exposa en un monòleg molt proper i sincer escrit i dirigit per Marta Aran i, interpretat per Lara Salvador.

L'espectacle comença trencant la quarta paret, i manté aquest grau de proximitat amb el públic durant el transcurs de la peça. Una dona que no té orgasmes però que es menteix a ella mateixa ens parla i ens mira als ulls, i així comença aquest espectacle que transita perfectament entre la comèdia i el drama.

Marta Aran escriu un text sobre l'anorgàsmia, un tema poc recurrent als nostres escenaris, i l'enfoca en una narració molt original. Què exigim en la sexualitat dels demés? I què ens exigeixen? Quin és el sexe que tenim, o el que volem, a la nostra societat? Què fingim i perquè ho fem? Els dies mentits és una llarga llista de mentides que diem per amagar-nos i protegir-nos, per seguir el corrent de la societat i no desentonar, perquè així ens sembla tot molt més fàcil. Però quan engeguem una consecució de mentides com sabem quan arriba el moment d'aturar-les? És molt d'agrair que textos com aquest normalitzin els temes sexuals sobre els quals construïm tabús. La autora s'usa del recurs còmic per introduïr la trama, i el contacte amb el públic és primordial.

Lara Salvador es posa a la pell d'aquest personatge, i es guanya la complicitat del públic, per obrir-se amb tota naturalitat i explicar-nos part de la seva història més íntima i personal, de fet, despullarà les seves mentides i ens mostrarà les veritats (no hi ha res més sincer que això). L'escenografia de l'espectacle és molt simple, però efectiva, ja que tot el pes de l'obra recau en l'actriu.

Els dies mentits és un drama amb un gran conflicte intern, però que ens fa gràcia (potser perquè ens hem pogut veure identificats) veure la transparència de la protagonista.

Escrit i dirigit per Marta Aran, i interpretat per Lara Salvador, “Els dies mentits” ens parla d’una dona que s’ha estat enganyant durant molt de temps davant d’un “problema” . Ha arribat el moment de sincerar-se i compartir la seva “mentida”. Avui ha decidit per fi, que serà l’últim dia, l’últim dels seus dies mentits.

“Els dies mentits” és un monòleg que ens parla sobre les nostres mentides i les nostres veritats, sobre el que per nosaltres és inconfessable, pel què ens fa sentir o creure que som diferents de la resta.

Una habitació plena de números. Una noia sola. Ens mira i somriu. I de cop i volta ens fa una pregunta: “Quina és la mentida més gran que t’han dit mai?”  Suposo que com jo, penseu...qui són els reis,  la mentida més gran que m’han dit és qui són els reis. Però...a mida que l’hi vas donant voltes, la mentida més gran que t’han dit, no ha estat la de qui són els reis. I...de cop, mentre encara li estàs donant voltes a allò que et van dir i que va ser una mentida, va i ens pregunta: I la mentida més gran que has dit mai?

Quina és la mentida més gran que has dit mai?!!! . La mentida més gran per mi, com suposo que per la protagonista, i com per molts de vosaltres, és aquella mentida que creieu inconfessable i que us avergonyeix. És una de tantes motxilles que portem a l’esquena, i que ens neguem a reconèixer durant molt de temps ( l’homosexualitat, la frigidesa, un avortament, l’anorgàsmia, un vici,...)

Aquest text neix a partir d’unes estadístiques que l’autora va veure publicades en un article; el tema li va interessar i es va començar a fer preguntes. Amb l’ajuda d’articles, entrevistes a professionals i l’experiència d’algunes de les persones afectades, en va sorgir aquest monòleg que s’ha estrenat a la Sala FlyHard.

“El que més em va sorprendre, però, d’aquestes converses, va ser que una de les coses que més les angoixava era la vergonya d’explicar-ho, i que de cara a la galeria o ho vivien en silenci sense mencionar mai el tema o mentien mostrant una realitat completament diferent del que estaven vivint. Per a elles, la seva situació era un tabú, un fracàs. Vivien, de portes enfora, una vida on no existia al seu “problema”.

“Els dies mentits” és el temps que passem auto enganyant-nos amb mentides, per un costat les que ens diuen els altres i per un altre les que acabem dient nosaltres mateixes per tal de sentir-nos integrats dins d'una societat enquistada, intolerant, plena de prejudicis i etiquetes.

Cal destacar la feina de l'actriu Lara Salvador

***/****

El repte per a la Lara Salvador no és petit,però és una actriu audaç en un moment dolç. El monòleg que li ha preparat Marta Aran és exigent, entre d'altres coses, perquè ha de fer presents altres personatges. El treball de cos que pensa l'autora és descomunal.

Tot l'esforç de la Salvador va encaminat a descobrir, alhora que els espectadors, per què mentim i per què ens menteixen els demés. Quins han estat els mecanismes que la societat ha fet servir per a modelar-nos al seu gust. El gruix de la història discorre per terrenys propis de la comèdia agredolça un pèl ingènua que guanya en intensitat quan el còmic deixa lloc al dramàtic.

La sexualització de l'educació de les nenes ha condicionat un munt de generacions i el teatre fa bé de posar-ho en evidència. El cas de la protagonista de Els dies mentits és un de tants, i l'interessant no és sentir-nos-hi identificats sinó prendre consciència que potser en som còmplices i que representar-ho també és fer-ho visible.