El temps que no tindrem

Recordo quan, de nena, anava als gronxadors el diumenge amb la família. També recordo quan em portaven a la biblioteca i agafava tots els llibres que em deixaven emportar-me per llegir durant una setmana. Tots els records que mantinc de la meva infància, en la seva majoria, són bons. I és que així és l’ésser humà, afortunadament, recopila i recorda els bons moments per rememorar-los quan es necessiten.

Dels records de l’Eduard va aquesta obra. El protagonista ens explica la seva infància a través dels moments viscuts amb la seva mare, des del seu naixement fins als moments més complicats que li han tocat viure. En poques paraules, podríem dir que el text que ens presenten Mariona Castillo i Eloi Gómez, els intèrprets de l’obra, parla de l’amor. De la família i totes les emocions que hi neixen i s’hi desenvolupen. La història ens commou, no per la dramatització –que està implícita en qualsevol narració de vida-, sinó pels moments que ens representen a escena. Anècdotes íntimes i reals, que tothom pot fer seves i a les quals ens hi podem refugiar en algunes ocasions. L’amor d’una mare per un fill, d’un fill per la seva mare. La complicitat, les enrabiades, les converses, els desitjos, les esperances... tot confluït en un espai de temps reduït com és l’escenari i que crea una atmosfera d’intimitat molt adequada.

No puc obviar que es tracta d’un musical i que les cançons que s’han compost estan realitzades d’una manera precisa, cobrint les necessitat i l’espai que requeria cada moment. Peces divertides que ens recorden la movida madrileña –Mecano com a referència claríssima- i d’altres de més íntimes, com les paraules xiuxiuejades a cau d’orella entre els dos protagonistes. Delicadesa, emoció i intensitat es barregen en cada lletra i melodia, acompanyades d’una qualitat vocal incontestable per part dels seus intèrprets.

Parlem de la parella que surt a escena, Gómez és el fill i Castillo la mare. La complicitat que transmeten els dos a escena traspassa a l’espectador, immiscint-se, d’alguna manera, en la seva família i robant moments íntims que, en teoria, només els hi hauria de pertànyer a ells dos. Aquest grau d’intimitat engrandeix amb escreix tota l’obra.

La història, els personatges, les cançons i els intèrprets, conflueixen en un mateix objectiu: fer-te sentir a casa. I ho aconsegueixen.

“El temps que no tindrem” és el tercer musical de la Trilogia de l’amor, creada i dirigida per Alícia Serrat. Es tracta d’un musical proper i íntim, interpretat per la Mariona Castillo i Eloi Gómez, que a part d’interpretar als dos protagonistes principals, es desdoblen en tots els altres personatges que van sortint al llarg de la història.

Quan aquest musical es va estrenar a El Maldà em va ser del tot impossible anar-hi, així que quan vaig veure que es feia a Can Ratés, dins la programació del Festival Micròmetres, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig comprar les entrades. Ara de nou s’ha programat a El Maldà i no me l'he volgut perdre. I és que “El temps que no tindrem” reuneix tot allò que per mi és del tot imprescindible en un musical, una història que fa reflexionar, i una música, cançons i veus que emocionen.

La qualitat interpretativa i vocal dels dos actors és brutal. La música i les lletres de les cançons són una autèntica meravella (el llibret i les lletres són d'Alícia Serrat i la música de Dani Campos).

“El meu desconegut”, “En una mil·lèsima de segon” ,”Les altres vides d’una mare”, “Nadie me conoce”  són alguns dels temes que podreu escoltar.

“El temps  que no tindrem” és per una banda una declaració d’amor des de una perspectiva diferent; la de l’amor incondicional que hi ha entre una mare i el seu fill, un vincle emocional que es crea durant l’embaràs i que els uneix per sempre. I per un altre, ens fa reflexionar sobre lo important que és aprofitar tot el temps mentre estiguem junts. Perquè tal i com diu la cançó el temps és capritxós i fa que en un segon s’acabi tot.

Hi ha una frase del text que diu “Serem tal com ens recordin”, que em va fer pensar en una pregunta que els vaig fer als meus fills quan eren petits, “Si la mama no hi fos, i us preguntessin com era, què diríeu?”. La resposta va fer que pogués triar com volia ser recordada.

 

Jo de vosaltres no em perdria aquesta joia !!!

 

Tercera part de la Trilogia de l’Amor, musicals dirigits i escrits per Alícia Serrat (Pegados) i produïdes per Daniel Anglès. Si a Per si no ens tornem a veure vivíem l’amor de conte, juganer, una mica nyonyo si bé és el que tots voldríem viure, de sortir somrient, a Tot el que no ens vam dir, l’amor que fa mal, el de les coses que no diem i tenen conseqüències, tant o més que aquelles que sí diem, sortíem fent repàs de relacions viscudes, ara a El temps que no tindrem, l’amor més gran potser, el de mare a fill i el de fill a mare (que no són el mateix), sortim pensant que hem de trucar les nostres mares.

Un amor absolut, intens, que només s’explicita en una direcció i l’altra espera, sap, que no calgui fer-ho. Un amor que no valorem fins que no el tenim, som així d’idiotes. Amb música de Dani Campos i alguns homenatges als ’80 (no patiu, que se’n surten) l’obra és gran i profunda sense pretenciositat.

Per capítols, veiem una mare i un fill, com juguen, s’entenen, s’enfaden, es descobreixen, s’estimen, la infantesa, l’adolescència, el suport sovint silenciós, alguna mica de vergonya,.. Al cap i a la fi, estimar quan encara pots, recordar gaudir-ho perquè tard o d’hora no podràs fer-ho. El gran encert és que aquí hi ha un drama i no es busca manipular-nos (bé, una mica sí, però en un altre sentit) buscant la llàgrima fàcil tot i que més d’un en deixa caure alguna.

El millor: Mariona Castillo, a qui és un goig veure en la curta distancia, la seva veu, seguretat, talent, magnetisme i Joan Mas, a qui no coneixia i no desentona en absolut.

Surts tocat, cert, però amb un recordatori sobre viure cada moment d’aquest amor, pur com pocs. I reflexiones sobre què poc coneixem els fills com era la vida de les nostres mares abans de ser-ho, què van deixar enrera i que van deixar de fer.

En resum: l’amor materno-filial en un musical delicat, excel·lentment interpretat amb humor (molt), naturalitat (tota), tendresa, sense sentimentalisme barat i amb emoció a dojo.

Una “bona mare” ha de ser abnegada, protectora, patidora, carinyosa fins l’ofec. L’amor d’una mare és tan colossal que és capaç de desplaçar la Terra del seu eix. L’amor que et dóna una mare no te’l donarà ningú. Una bona mare s’ha de desviure pel fill... Podríem seguir tirant de tòpics fins l’eternitat. “El temps que no tindrem” ens parla d’un amor serè. Sense cap ambició grandiloqüent de trencar tòpics, aquest musical fuig del drama i l’exageració per enfrontar amb elegància, subtilesa i humor una gran història des dels petits detalls.

A partir d’escenes curtes, que combinen diferents estils i solucions escèniques, l’obra és un collage molt dinàmic que, curiosament, sembla coure la història a foc molt lent, sense cap pressa, cada cosa al seu lloc i en la dosi necessària. Les interpretacions de les cançons, a diferència d’altres musicals, no són un estricte lluïment vocal dels protagonistes, sinó que afegeixen capes de sentit i ens permeten entendre millor els personatges. La Mariona Castillo i el Joan Mas, senzillament, ho borden.

“El temps que no tindrem”, escrita i dirigida per l’Alícia Serrat i amb una música deliciosa de Dani Campos, desborda tendresa. I és així perquè és capaç d’explicar sense alliçonar, és capaç de mostrar sense cridar, és un viatge suau que arriba profund. Quan passen aquestes coses, en teatre, surts al carrer amb la mirada més neta i el cor una mica més gran.

Ahir dijous dia 18 d’abril vam tenir la gran sort i el privilegi de poder assistir, a El Maldà, a l’assaig general d’EL TEMPS QUE NO TINDREM, una proposta d’Alícia Serrat que s’estrenarà oficialment el dijous 25 d'abril.

Tal com ens van comentar a la roda de premsa, aquest espectacle tanca la "Trilogia de l’amor" produïda per Daniel Anglès i com els dos anteriors, escrits i dirigits per l’Alícia Serrat.

EL TEMPS QUE NO TINDREM, musical de petit format que protagonitzen Mariona Castillo i Joan Mas, amb música de Dani Campos. D'entrada volem dir que ens ha agradat moltíssim i que ens ha trasbalsat i arribat a emocionar en molts moments.

Cal dir que a l'assaig al qual hem assistit, no hi ha pogut ser en Dani Campos i tampoc estaven totalment acabats els arranjaments gravats que s'incorporaran a la música interpretada en directe als teclats i per tant no hem pogut gaudir plenament de la part musical, tal com es podrà escoltar en les representacions a partir del dia de l'estrena.

Els tres espectacles que conformen la trilogia, parlen de l’amor des de perspectives diferents, al 2017 vam veure “Per si no ens tornem a veure” la història de dues persones que no són el que diuen ser. Una història de disfresses i d’identitats falses on el destí, igual que l’amor, és inevitable. L’any 2018 “Tot el que no ens vam dir” una història que parla sobre l’amor i els seus límits, sobre l’amistat i els secrets i parla també sobre aquelles coses que no som capaços de dir.

I ara, EL TEMPS QUE NO TINDREM ens parla de l’Eduard, que mirant enrere des de l’enyorança, escriu, a cavall entre la realitat i la ficció, una declaració d’amor a la seva infància i a la seva família, i molt especialment a la seva mare.

Un musical íntim, proper, d’una gran complexitat musical i vocal, on els dos actors compten amb la complicitat del públic per explicar-nos una història d'amor, la del primer amor que sentim en néixer.

Un espectacle que ens parla sobre la família i la infància, i els records que aquesta ens deixa com a adults. Parla també de l'amor a la literatura i a la capacitat curativa del mateix fet d'escriure.

Tots dos intèrprets han estat magnífics, amb unes veus i una gran capacitat interpretativa que han donat versemblança als diferents personatges que han anat interpretant al llarg de la peça.

La qualitat de les interpretacions de Mariona Castillo a hores d'ara ja no sorprenen a ningú, i encara menys als que hem anat seguint els espectacles on ha participat; però potser ens ha sorprès encara més la gran actuació d'en Joan Mas, malgrat que per nosaltres no ha estat realment un descobriment, ja que l'havíem vist forces vegades actuar en petits papers com per exemple a "Per sobre de totes les coses" (2014), "Swing Broadway" (2016), "L'aplec del remei" (2016), "Geronimo Stilton" (2017), "Carousel en Concert" (2018), "Artaban, la llegenda del quart rei mag" (2018) o "Broadway a Capella" (2018).

EL TEMPS QUE NO TINDREM, una història emotiva, plena de sentiments i on “respirem” la felicitat que dóna el fet d'estimar i de sentir-se estimat apaivagant el dolor que pot comportar la pèrdua.

"Gallina de piel" en escoltar algunes de les cançons d'aquest petit Musical, del que s'oferirà poder adquirir el CD als espectadors a partir del dia de l'estrena.

Aquesta proposta coincidirà en el temps amb la reposició dels dos espectacles anteriors de la trilogia i ens van comentar que els dissabtes del mes de maig es podran veure els tres espectacles seguits.

Malgrat que nosaltres a hores d'ara ja hem vist la trilogia sencera, no ens importaria pas tornar-la a veure seguida un d'aquests dissabtes de maig. Ho intentarem, perquè creiem que paga molt la pena refrescar i recolzar aquests petits musicals, fets artesanalment a casa nostra, amb autoria dramatúrgica i musical catalana i en català.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ