El pare

El Pare és la història de l’Andreu, un home que s’està perdent en el laberint dels seus records, però que es resisteix a deixar anar les regnes de la seva vida, i de l’Anna, aquesta lla que assumeix la situació amb responsabilitat i afecte, però que tampoc no vol renunciar a dur a terme els seus projectes personals. Tot plegat ens sona, ¿oi? Dolorosament i quotidianament familiar. Frustració, impotència, tristesa, tot això hi és, sí, però també hi ha molt d’afecte i molt d’humor. I molta intriga, perquè sovint allò que és real i el que és producte de la imaginació de la ment malalta de l’Andreu, se superposa i es confon al seu cap i, també, al de l’espectador. I això és precisament el que converteix El Pare en un artefacte teatral realment únic i poderós. Florian Zeller ens agafa la mà i ens l’entrellaça amb la del protagonista perquè l’acompanyem en el seu viatge cap a l’oblit. L’autor ens explica la història des de dins, perquè transitem pel laberint d’incertesa que experimenta l’Andreu, perquè vegem el que ell veu o imagina, perquè visquem el que està passant al seu univers, que ara també és el nostre. Som a la ment del pare. I al seu cor. I tot plegat ens permet viure una experiència profundament commovedora, però ens mantenim alerta en tot moment, perquè allò que passa a l’Andreu també ens passa a nosaltres. He de confessar que poques vegades, com en aquesta ocasió, he sentit tan intensament la responsabilitat de dur a escena un text teatral. Perquè, a la creixent presa de consciència del privilegi que suposa ser dipositari de la conança d’un grup de professionals que creuen en tu, aquesta vegada s’hi afegeix el profund respecte i admiració solidària que m’inspiren tant els que pateixen el progressiu deteriorament de les seves facultats mentals com els que en tenen cura. I perquè crec que el bon teatre pot ajudar a curar ferides, pot oferir-nos la il·lusió de conjurar l’adversitat. Encara que només sigui un miratge. El bon teatre sempre parla de la grandesa i de la fragilitat de l’ésser humà, d’amor, de dolor i de compassió. I aquest és el cas d´El Pare. Que aquest pare sigui Josep Maria Pou és un regal preciós per a mi i per a tu, futura espectadora, futur espectador. Poder reunir al seu voltant una família i uns cuidadors encarnats per Rosa Renom, Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i Mireia Illamola, un honor i un plaer. Agraïments infnits.

Josep Maria Mestres

Va estrenar-se l’any 2012 al Théâtre Hébertot de París causant gran impacte i obtenint una reacció molt positiva per part de la crítica i del públic. Le Point la va qualicar de “magistral”, La Croix d’”inoblidable” i, segons Le Nouvel Obs, es tractava d’una obra “aclaparadora”. Aquesta “farsa tràgica”, com l’anomena el seu autor, és la segona obra de la trilogia de Florian Zeller sobre la família. Ha guanyat nombrosos guardons, incloent-hi el prestigiós premi Molière a la millor obra el 2014, el premi Drama League de Nova York el 2016 i el Premi Jessie Richardson de Canadà el 2020 en la mateixa categoria, i multitud de guardons a la millor interpretació, inclosos el Lawrence Olivier el 2016 i el Tony Award el mateix any. En la seva estrena a Anglaterra, The Guardian la va considerar la millor peça teatral de l’any i The Times la catalogava com “una de les millors obres de la dècada”. Estrenada a més de 50 països, incloent-hi Espanya, els Estats Units, la Xina, el Brasil, el Perú, el Japó, Austràlia, l’Índia, Itàlia i Sud-àfrica, ha estat adaptada al cine amb Anthony Hopkins en el paper del pare, emportant-se diverses nominacions i guardons, entre ells el Goya a la millor pel·lícula europea i dos Òscars en les categories de millor guió adaptat, per Christopher Hampton i el mateix Zeller, i de millor actor per Anthony Hopkins.