El Llibertí

De seguida que vaig veure anunciada l’obra de “El Llibertí” vaig guardar-me un forat a l’agenda. No me la volia perdre. Recordo la primera vegada que la vaig veure, de fet encara guardo les entrades i el programa. D’això fa deu anys!!! El muntatge no ha variat gaire, s’ha utilitzat la mateixa escenografia i vestuari , fins hi tot la fotografia del programa és la mateixa que la de 2007. El mateix director Joan LLuís Bozzo , però amb un repartiment diferent. Els personatges principals, Madame  Therbouche i Denis Diderot, que eren interpretats per la Laura Conejero i en Ramon Madaula ara els fan l’Àngels Gonyalons i l’Abel Folk. Seria injust entrar en comparacions i dir que aquest o aquesta ho ha fet millor q, però si m’agradaria destacar la increïble feina que fan l’Abel Folk i l’Àngels Gonyalons en els seus respectius papers.

Un text irònic, intel·ligent i divertit , inspirat en una anècdota real, i en uns personatges reals.

A Denis Diderot, escriptor i filòsof de la Il·lustració, se li demana d'escriure un article sobre el què és la moral, per poder ser publicat a l’Enciclopèdia. Diderot intentant trobar una descripció correcta sobre què és la moral, se n’adona que no la pot definir d’una sola manera. Fins hi tot, veu que dins la mateixa definició en pot sortir un altra totalment contradictòria a aquesta. Finalment arriba a la conclusió que la moral pot tenir diferents significats segons si es tracta de definir-la entre lo bo i lo dolent, entre el be i el mal, o entre la bellesa i la lletjor.

”El Llibertí” d’Éric Emmanuel Schmitt està considerada com una de les comèdies més alegres i divertides d’aquest autor. Una comèdia classificada com a vodevil filosòfic que ens parla sobre el concepte de la moral, els límits entre la llibertat i el llibertinatge, la guerra de sexes i els seus rols, les falses aparences, i la inversió de valors on la dona adopta una posició avantatjosa davant l’home, passant de ser objecte a ser subjecte, i a l’inrevés. Extraordinari el monòleg final de Madame Therbouche sobre el poder de les dones sobre els homes, que deixa fascinat a Denis Diderot i a tot el públic assistent.

Una comèdia que va in crescendo a mida que avança la representació. En un principi somrius, al final acabes rient de valent.

Vodevil, què hi farem, però amb converses filosòfiques interessants i sense petulància, a l’estil de Montaigné, en aquesta comèdia d'Eric-Emmanuel Schmitt que Bozzo recupera després de 10 anys..

Diderot ha d’escriure l’article sobre la Moral a l’Enciclopèdia. I ho ha de fer just el dia que té una candidata a amant al saló, l’amiga de la seva filla sembla que li fa fa ullets i la dona li retreu les constants infidelitats. I amb la Moral rondant per allà, toca disfressar incoherències, discursos de justificació, grans idees i les passions que les oculten, adaptar els conceptes a les nostres conductes, discussions delicioses sobre la dona, l’home, l’amor, el matrimoni…Aquests debats són el més interessant de la proposta; un exercici de "trilerisme" de les paraules, amb un llenguatge acurat, que és música per a l’oïda. També és un plaer pels sentits la il·luminació, el vestuari i l'escenografia, orgullosament clàssics.

Cert que el text ha quedat una mica demodé davant dels canvis socials, però hi ha recursos que continuen funcionant. Així, el moment més aplaudit coincideix, llegeixo, amb el mateix de fa 10 anys, quan un pensaria que aquest recurs ja no fa gràcia més que a les Teresines, però vaja sí va agradar!

En resum, una comèdia amable, una mica naftalinada però amb un innegable atractiu per la posada en escena i les interpretacions especialment d'Àngels Gonyalons, enfrontada a Abel Folk, seductors i seduïts.

Ja fa unes quantes temporades que El llibertí, l’obra dirigida per Joan Lluís Bozzo, es va convertir en un dels grans èxits de la cartellera. Suficients, en realitat, per haver-se guanyat un retrobament amb el públic que la va gaudir al seu moment i, al mateix temps, donar l’oportunitat de veure-la als espectadors que se la van perdre al seu moment. Escrita, originalment, l’any 1997 pel dramaturg francès Eric-Emmanuel Schmitt, es tracta d’un vodevil filosòfic que ironitza sobre les contradiccions d’un intel·lectual adúlter al qual li encarreguen escriure un article sobre la moral. El carismàtic tarannà d’Abel Folk és la principal virtut d’aquest muntatge que juga tant amb els embolics com les batalles dialèctiques o la seducció. La resta de repartiment, encapçalat per una entregada Àngels Gonyalons, també aconsegueixen el ritme i el to adequats que permeten tenir la diversió assegurada. Per tant, la proposta funciona, en termes generals, tot i apostar per un estil de comèdia una mica massa classicista i caure en algunes reiteracions no tan efectives. Fresca, trapella, moderadament incorrecta, en qualsevol cas, la peça destil·la una intel·ligència, finesa i agilitat que donen sentit i compensen tota la seva verbositat.

Han passat onze anys d'ençà que es va representar aquesta producció, en aquest mateix teatre, protagonitzada per Ramon Madaula i Laura Conejero, i ara, ha tornat amb Abel Folk i Àngels Gonyalons com a protagonistes.

Tal com va comentar a la roda de premsa el seu director, que repeteix experiència, Joan Lluís Bozzo, l'èxit de públic i les excel·lents crítiques que van aconseguir, han fet aconsellable i possible la seva reprogramació.

El text d'Emmanuel Schmidt, un dels autors francesos contemporanis més llegits i més representats del món, és un vodevil filosòfic on s'hi barreja veracitat històrica i ficció teatral amb humor intel·ligent. Una reflexió sobre les contradiccions entre el pensament i els sentiments. Un text escrit l'any 1997 i portat al cinema l'any 2000.

EL LLIBERTÍ, ha estat definida com una veritable joia, una comèdia intel·ligent, lleugera i profunda, sensual i melancòlica, divertidíssima.

Denis Diderot (1685-1759), escriptor i filòsof, un personatge lliure per expressar les seves idees, i lliure per canviar d'opinió, per contradir-se, per començar de zero no parant mai de pensar ni de tenir dubtes.

Basat en una situació real: una vetllada de pintura entre Diderot (Abel Folk) i Madame Therbouche (Àngels Gonyalons). L'ambició de Diderot era escriure un tractat sobre la filosofia moral. Al final de la seva carrera, va confessar el seu fracàs: no havia aconseguit trobar la Moral.

En aquesta sessió de pintura, Madame Therbouche, comença a qüestionar-li la seva superioritat intel·lectual i espiritual. La seva dona (Annabel Totusaus), mitjançant les seves pròpies armes li demostrarà que el dubte és molt més suggestiu que la certesa.

La seva filla (Clara Moraleda) aplicarà a la seva vida els dictàmens que ha assimilat d'un pare il·lustrat i una joveneta (Elena Tarrats) completarà la legió d'idees que impossibilitaran la labor "teòric-pràctic" de Denis Diderot. I entre tantes entrades I sortides, la figura del Baronnet (Jan Forrellat) preocupat per l'article que Diderot no és capaç d'escriure.

Diderot, un seductor seduït, que es veu atrapat en un remolí d’esdeveniments que s’encadenen sense treva, deixant-lo marejat, desbordat i més ple de dubtes que mai però, tanmateix, conservant sempre, i fins i tot augmentant, la lucidesa i la bona fe.

Una proposta que ens ha convençut, on les contradiccions que veiem a l'escenari poden extrapolar-se fora d'ell, unes interpretacions que ens han agradat molt.

S'han recuperat l'escenografia i el vestuari de Montse Amenós que es van fer servir al muntatge original.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

El Llibertí, una de les comèdies amb més èxit del teatre català, és un vodevil escrit per Eric Emmanuel Schmitt que ens proposa una divertida reflexió sobre les contradiccions entre el pensament i els sentiments. L'obra dirigida per Joan Lluís Bozzo parteix d'un moment de la vida del filòsof Diderot, la redacció d'un article sobre el concepte de la 'moral' per a l'Enciclopèdia, mentre l'espectador és present dels diferents 'affaires' que manté el filòsof amb la resta de protagonistes.

Malgrat que el concepte de vodevil no seria el més modern... no us espanteu, la veritat és que el text i la dicotomia que ens planteja l'autor funcionen i compleixen la seva missió: fer-nos passar una bona estona i mantenir-nos atents i entretinguts. El tàndem actoral de Gonyalons i Folk, malgrat no ser el més fresc del món, t'acaba atrapant sobretot a partir de mitja obra quan s'enfronten tots dos personatges en un diàleg moral (no esperava menys de dos actors amb tant de recorregut com ells).

L'única cosa que vaig trobar a faltar, des de el meu punt de vista, va ser la falta de risc. M'explico, l'obra ho té tot per funcionar però potser esperava que fora una mica actual en dos aspectes: una adaptació amb tocs còmics més actuals, ja que entenc que l'humor i la manera d'entendre la societat ha canviat; i potser una escenografia diferent de la del muntatge de fa 10 anys, que potser li hauria donat, a parer meu, un aire diferent. En tot cas són petites reflexions que llenço a l'aire i que no desmereixen per a res aquesta comèdia d'èxit avalada per més de 120.000 espectadors fa 10 anys.

Així que si busques compartir una agradable vetllada teatral, El Llibertí reuneix tots els ingredients: un bon text que diverteix i ens fa pensar, una bona direcció i un repartiment d'actors solvents que funciona molt bé!