El jugador: La Ignífuga

Després d'adaptar a Wittenbols, Txékhov, Maeterlinck i Von Kleist, ara li toca el torn a Dostoievski. La companyia La Ignífuga no ha tingut mai por dels grans textos, de la complexitat literària i dramatúrgica, i menys dels gustos del gran públic. Tot i ser un grup molt jove (la companyia es crea el 2014) sempre ha anat a contracorrent, cercant la modernitat i, sobretot, intentant que el públic visqués en els seus espectacles un viatge emocional i no només intel·lectual. Ho han aconseguit en vàries ocasions, però en El jugador em sembla que la idea es menja algunes d'aquestes intencions. És cert que la versió de la novel·la és molt lliure, i també s'ha de reconèixer que el veritable objectiu era parlar d'una Europa que s'enfonsa econòmicament, però el que ens trobem al davant com a espectadors és un muntatge irregular, a estones feixuc, que abusa de recursos "moderns" però ja molt utilitzats i que es perd entre reflexions que van desgranant-se entre l'argument d'una de les més grans novel·les russes, i fins i tot europees, de tots els temps. Un dels principals problemes és que no he acabat de creure'm la situació ni alguns dels personatges, amb l'excepció de la veterana Saskia Giró, que aporta veritat i diversió a la proposta. Però sigui com sigui, no seria just acabar el comentari sense valorar l'esforç d'una companyia que busca nous camins i que s'endinsa en textos fins ara inèdits en el món teatral.

Com ja ens tenen acostumats, la Companyia Ignífuga ha tornat a triar un text clàssic com a punt de partida pel seu nou espectacle. En aquest cas ha estat El jugador de Dostoievski i han convertit el seu relat sobre la ludopatia en un retrat de l'Europa moderna (on només compten els calers i els governs es juguen el futur dels seus ciutadans als mercats, els grans casinos moderns).

Amb una posada en escena contemporània i decadent (plena de xandalls i lluentons), uns intèrprets entregats i efectius i aquell humor cínic tan marca de la casa, El jugador és un muntatge modern, arriscat i brillant. No us el perdeu!

Més informació a Somnis de teatre

La companyia Igíifuga amb EL JUGADOR aposten per tornar a versionar un text clàssic, amb una versió molt lliure d'Albert Pijuan, allunyant-se una mica de la complexitat tècnica de l'última proposta KOHLHAAS, en la que s'utilitzava la retransmissió de vídeo en directe, inclús fora de la sala, al carrer.

Malgrat tot, no descarten deixar d'utilitzar els mitjans audiovisuals, perquè aquí també apareix una pantalla de suport on van apareixent esdeveniments puntuals de la història europea, en un intent de lligar la història de Fiodor Dostoievski, amb l'actual destrucció dels ideals fundacionals de la comunitat econòmica Europea.

En aquesta versió, el jugador Alekséi s'ha transformat en una dona, Aleksandra; tota la resta no ha variat significativament, malgrat que aquí únicament se'ns narra el que passa en el casino durant únicament 3 dies de tota la història; la resta de la novel·la se'ns explica, amb un monòleg de la protagonista al començament, que a nosaltres ens va resultar potser excessivament llarg ... i també per part del personatge de Polina, amb una explicació sense escenificar del desenllaç de tot plegat.

Ens ha agradat la manera de com la companyia Ignífuga intenta barrejar l'argument de la novel·la amb els esdeveniments de l'Europa que coneixem i que comença a desfer-se com un terròs de sucre.... la història que en realitat ens vol parlar d'una pèrdua, en el procés en curs on la vella Europa és el principal i tràgic protagonista.... en una mena de premonició de la fi de l'Europa que coneixem.

També ens ha agradat la inclusió de la música electrònica en directe, a base d'interpretacions dels mateixos actors amb guitarres elèctriques, així com cantant algunes melodies, que serveixen com a transicions entre diferents escenes.

Una direcció força encertada de Pau Masaló, que al mateix temps apareix a escena com a crupier; malgrat tot, aquesta intencionalitat de barrejar l'argument de la novel·la amb els esdeveniments d'una Europa que es desfà, i que en principi ens agrada molt, el resultat final no ens ha acabat de satisfer, perquè no hem vist amb claredat aquesta dualitat a l'escenari, si no és pels titulars que van sortint a la pantalla de suport.

Potser esperàvem molt més d'aquesta proposta, i l'hem trobat molt més semblant a una representació convencional de teatre, en la que ens ha mancat més diàleg amb els espectadors, perquè la quarta paret no l'hem vist desaparèixer en cap moment, si no és pel fet que algun dels intèrprets s'ha passejat per la sala puntualment.

No ha ajudat tampoc massa en la nostra valoració, unes interpretacions que ens han semblat força desiguals, exceptuant potser a l'actriu Marina Congost (en el paper del jugador), que té moments realment magnífics, així com la col·laboració extraordinària de l'actriu Saskia Giró, que complirà amb aquesta intervenció el 55 aniversari de professió, als sus 77 anys d'edat, que ha estat potser la interpretació més reeixida, divertida i creïble de tota la representació.

Si voleu llegir l'apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ

No és la primera vegada que La Ignífuga escull la narrativa com a matèria primera per al seu teatre. A 2016 van presentar també al Tantarantana i formant part, com en el cas de El jugador, d'El Cicló (cicle de companyies independents de Barcelona), Kohlhaas de Heinrich Von Kleist. En ambdós casos proposa una posada en escena amb elements aliens a les formes més tradicionals del teatre, en aquest cas, una guitarra elèctrica, cançons de Led Zeppelin, micròfons (a la Rigola), una pantalla... Albert Pijuan és el responsable de la dramatúrgia i, per tant, corresponsable, com a mínim, en la decisió d'haver col·locat en primer pla la vessant socioeconòmica de l'obra de Dostoievski. Pijuan i Pau Masaló (director) s'enduen l'anècdota de la novel·la a la nostra actualitat i aprofiten la càrrega crítica implícita a la burgesia europea de segona meitat del XIX per a transformar-la en una denúncia de la desvirtuació que ha sofert el projecte original de la Unió Europea.

Sovint, aquest tipus d'extrapolacions poden ser una mica estridents i acabar per desviar-se en excés de l'esperit de l'obra de què parteixes, però aquest no és el cas. Tant la dramatúrgia com la direcció del muntatge són capaços d'explicar amb el grau necessari de subtilitat les aparicions de Putin o de la UE. Tot i així, el resultat final no és satisfactori, i alguna cosa fa que tot plegat trontolli i que la versió dostoievskiana, malgrat que ens avisen que és molt lliure, s'allunya irremeiablement dels efectes devastadors per al seu lector. Manca ritme i intensitat en un repartiment que no acaba d'enfilar les diferents escenes i que es mostra dubitativa en els diàlegs, que demanen molta més precisió. Finalment, l'espectador percep la manca d'energia i una mena d'abúlia (evidentment inconscient) que dificulta la transmissió del missatge.

No és habitual veure adaptacions teatrals de novel·les als nostres escenaris. Si l’autor del text, a més, és Dostoievski i qui el porta a escena, una companyia emergent, la cosa resulta encara més insòlita i, per tant, interessant. En realitat, fa temps que els integrants de la Ignífiga han demostrat un interès especial per adaptar textos d’una gran complexitat, aportant una maduresa i una inquietud artístiques al circuit independent realment dignes d’elogi. Per aquest camí de vocació experimental, han passat textos de l’holandès Peer Wittenbols, Txèkhov o l’escriptor alemany Heinrich Von Kleist, sempre sota la direcció del brillant Pau Masaló. En el cas que ens ocupa, podem observar alguns dels trets diferencials del grup que comencen a ser ja també les seves millors qualitats: una estètica trencadora, una àgil posada en escena i un intent de transmetre de forma visual i emocional tota la intel·lectualitat de la història. El jugador aconsegueix fer un exercici fresc i dinàmic sobre el sentit de la vida, amb referències a l’Europa actual, espai pel sentit de l’humor i un repartiment efectiu i carismàtic. Destaca, en aquesta ocasió, la incorporació d’una veterana actriu com Saskia Giró la veritat interpretativa de la qual resulta impagable. Potser el conjunt no és perfecte i alguns fragments funcionen millor que d’altres, tant per contingut com per intensitat, però s’ha de reconèixer el gran mèrit de fer una lectura irònica d’un material com aquest sense caure en la paròdia ni banalitzar-lo, mantenint, a més, el seu esperit i el seu missatge. En aquest sentit, no és la primera vegada i esperem que no sigui la darrera que ens ofereixen un producte d'aquestes característiques... perquè és un veritable goig.