Sinopsi

Doña Rosita la Soltera al Teatre Nacional de Catalunya

Federico García Lorca va mantenir un estret vincle amb la ciutat de Barcelona, en la qual arribaria a estrenar dues de les seves obres, Mariana Pineda i Doña Rosita la Soltera. L’any 1935, la companyia de Margarida Xirgu va estrenar Doña Rosita al Teatre Principal Palace de Barcelona i aquesta va ser l’última obra que estrenaria en vida.

Rosita, una noia òrfena que viu a casa dels seus oncles, a Granada, es veu obligada a separar-se del seu promès, que marxa a l’Argentina amb la seva família. Abans de marxar, però, aquest promet a Rosita que tan aviat com pugui tornarà per casar-s’hi, si ella està disposada a esperar-lo. La noia espera, però la situació es prolonga durant anys, mentre l’ambient opressiu i indiscret de la ciutat de províncies va caient sobre la família com una llosa cada cop més pesada.

Situant les fronteres del temps en el centre de la tragèdia contemporània, García Lorca evidencia les tensions irresolubles d’una cultura cronològica en què l’esperança ocupa un espai preeminent, malgrat no saber sovint què s’espera ni per què. Amb el mirall de la rosa mutabile cultivada per l’oncle de la protagonista, que en el curs d’un sol dia neix d’un vermell intens i es va emblanquint fins a perdre els últims pètals, el poeta ofereix un àcid retrat de la vida d’aquesta «Rosita» que creu haver-se d’enfrontar al pas dels mesos i acaba topant contra la seva manera de viure i d’entendre l’espera.

Idioma:
Castellà

Sinopsi

Doña Rosita la Soltera al Teatre Nacional de Catalunya

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 8

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Una estranya flor

Hi ha flors estranyes, ja sigui pel lloc on neixen, per l'aroma que desprenen o per la seva estètica inesperada. Doña Rosita la soltera és una estranya flor dins de l'obra de Lorca. No és de les més preuades ni de les que tenen més mèrit, no té el nom de Yerma o Bernarda, ni s'acosta a la fantasia de El maleficio de la mariposa o a l'abstracció de El público... Aquesta és una obra enmarcada entre el realisme i la poètica; una obra d'aparença senzilla però molt complicada a l'hora de trobar un to que no grinyoli entre cançó i cançó o entre poesia i poesia. Doña Rosita és, per tant, una estranya flor. Una flor bella i molt delicada.

Encarregar-li el muntatge d'aquesta peça a Joan Ollé ha estat tot un encert. Ollé té experiència en García Lorca (Así que pasen cinco años), en espectacles clarament poètics (Coral romput) i també en d'altres que giren entorn d'una idea més que no pas d'un text (A la ville de Barcelona). Amb tot aquest bagatge, i amb molts dels seus còmplices habituals, el director ha sabut trobar la delicadesa i la màgia que hi ha en tota l'obra del poeta de Granada. L'ha encertat també amb el trio protaonista (Nora Navas, Carme Elías i Mercè Arànega) i fins i tot amb les escenes musicals, tan fàcils de fer caure en el ridícul... i, en canvi, tan ben resoltes.

Menció a part, la subtil i senzilla escenografia que ha creat Sebastià Brosa, També destaca la il·luminació de Lionel Spycher, o el colorit vestuari de Míriam Compte. Fins i tot la magnífica cançó que ha compost Paco Ibáñez... Crec que és la primera vegada que cito a quasi tots els responsables tècnics, però és que aquesta vegada... era de justícia.

28/03/2014
Neus Riba
Teatre Barcelona

Una capseta de música

S'obre el teló, i amb ell s'obre la capseta de música que és el primer acte: l'escenografia i la llum creen l'atmosfera delicada i clara que acompanya la poncella protagonista. Nora Navas i les muchachas són nines que hi giren i canten al mig. La historia avança, de fruita madura a flor pansida, a través d'una posada en escena metafòrica de l'interior dels personatges i dels versos d'un Lorca genial. L'actuació de la minyona aixeca l’interès i aporta frescor, mantenint el ritme.
Potser és una versió una mica edulcorada, però té un estil propi i el defensa molt bé. Tot i que la temàtica sembli allunyada avui dia, ens recorda que, sovint, les bruixes que ens fan la punyeta són invisibles i viuen dins nostre.

27/03/2014
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Un Lorca preciosista

Després de tant de temps de la seva desaparició i d’haver vist tantes versions de les seves obres, encara impressiona la capacitat que Lorca tenia de posar en paraules les emocions femenines silenciades per una societat opressora. Com Yerma o les filles de Bernarda Alba, Rosita és una dona malaguanyada que ha de patir les conseqüències d’enganyar-se ella mateix amb la il·lusió d’un ideal de vida que mai arribarà. En aquesta posada en escena de Joan Ollé, s’ha optat pel preciosisme estètic i la lluminositat en contrast amb la foscor de la història. Així, com si d’una flor es tractés, Doña Rosita la soltera es va marcint al llarg dels seus tres actes amb la seva protagonista i la seva escenografia, deixant l’escena dramàticament estèril com un jardí durant l’hivern. Ollé no ha corregut grans riscos però ha sabut potenciar les virtuts d’un gran text i treure del repartiment l’emoció i intencionalitat que cada escena requereix. Cal destacar, especialment, el treball de les seves tres actrius protagonistes: Nora Navas, Mercè Aránega i Carme Elías, la interpretació de les quals a la part final deixa a l’espectador sense alè. També s’ha de dir, que no és la millor obra de Lorca, ni estructuralment perfecta, però això no treu que sigui una gran peça teatral que, a més, en aquest cas, s’ha sabut resoldre de forma molt elegant i efectiva.

22/03/2014
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

L’ha frivolitzat

Penso que Ollé ha patinat amb aquesta Doña Rosita, doncs García Lorca és un autor molt especial que beu de dos dels grans: Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez i tot i que les seves obres tenen moments alegres, amb coplas i poemes, tenen una intensitat que aflora de les entranyes i els atavismes més profunds, i en el cas que ens ocupa, els dos primers actes els ha frivolitzat. Fins al tercer, quan les coses ja estan resoltes (mal resoltes) la peça no agafa el to. el gruix que es mereix, la intensitat lorquiana. De l'elenc, pel meu gust només han destacat tres actrius: Arànega, Elias i Navas i del trio Mercè Arànega els ha robat la funció, però no oblidem que les minyones de García Lorca acostumen a ser papers d'antologia.

02/03/2014
Charo Toribio Medina

Una preciosa forma de mostrar la cruel metàfora de la Rosita, que representa el concepte que es tenia de les dónes a l’època de Lorca, que és una flor que es va marcint amb el pas dels anys esperant l’únic destí possible que es plantegen tant ella com la seva família. Aquesta idea està present tota l’obra en l’escenografia, la música, el text, el vestuari, convertint la posada en escena en una poesia.
La interpretació de tots els actors és genial, però a mi qui més em va impactar va ser la Carme Elías al seu discurs final, quan treu l’angoixa que ha estat acumulant durant anys i crida el que havia callat. Han passat tres dies des de que la vaig veure i encara tinc imatges i frases que em venen al cap sense buscar-les. Bravo Lorca i gràcies per l’adaptació espectacular!

26/03/2014
Rosa M. Farreras

M’ha agradat la posada en escena d’en Joan Ollé, alegre i divertida en els dos primers actes , d’una bellesa plàstica primaveral i moviments poètics que omplen els sentits. L’evolució dels tres personatges femenins amb els pas dels anys i dels quadres és evident i d’una qualitat magnífica!

24/03/2014
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Me ha gustado bastante esta Doña Rosita solterona.
Los actores están magnificos, la escenografia es correcta y cambia en cada uno de los 3 actos en que consta la obra, la música y los canciones durante la representación agilizan el dramatismo de la obra y no se hace nada pesado.
Quizás el único fallo que le pondría es que hay demasiado actores estupendos en el reparto que apenas tiene un momento de gloria. Y te quedas con las ganas de ver más de ellos.

07/03/2014
Carmen Varela

A mi m’agradat ,M .Aranega està genial

03/03/2014

Deixa la teva opinió