Dirrrty Boys, de Gerard Guix i dirigida per Àgata Casanovas és una contundent obra teatral en constant evolució sobre les segones oportunitats.
La peça s’inspira en el cas criminal britànic sobre l’assassinat del nen de gairebé tres anys James Patrick Bulger a mans de Robert Thompson i Jon Venables (ambdós de deu anys) a Liverpool l’any 1993.

Sinopsi

Suposem que dos amics fan una malifeta molt gran quan son petits. Ara suposem que ja adults, les conseqüències els acompanyen en forma de remordiments, de culpa, i els altera la vida, la modifica, la condiciona. A un d’ells, aparentment, les coses li van prou bé tenint en compte el pes que porta sobre les espatlles. A l’altre les coses li van malament, però no tan malament com voldria molta gent que creu que es mereix un futur pitjor pel què van fer, que no és una malifeta, sinó un acte terrible amb seqüeles devastadores.

Aquesta és la història d’en Jon i en Robert, dos nens de deu anys que, un dia de febrer de 1993, fan una malifeta de tal abast que, a partir d’aquell moment, ja no poden avançar, atrapats donant voltes sobre el seu passat, en un loop infinit, una vegada i una altra, tornant sempre a la casella de sortida.

L'obra en paraules de la directora, Àgata Casanovas

El fet real.

El punt de partida d’aquest projecte és el fet real, perquè per a mi, la ficció mai supera la realitat. De la realitat a l’obra dramàtica no s’hi passa en un tancar i obrir d’ulls.

En una primera etapa de treball hi ha tot un procés d’investigació teòrica sobre el cas Bulger: Google, llibres, documentals, The Sun, Twitter, blogs,… Molta informació que cal ordenar i, tanmateix, apareixen grans buits d’informació. No interessa el fet en si, sinó l’abans i el després. El fet és fort, de tapar-se la boca amb la mà, de pèls de punta, d’horror. L’acció teatral comença en la recerca del perquè.

En una segona etapa comença la creació teatral a partir d’improvisacions i de petites lectures de propostes de text. Molts mesos d’investigació. De triar. De llençar. De tornar a treure de les escombraries. De prescindir de material meravellós. De coure a foc lent. D’alts-i-baixos. De pàgina en blanc. De dubtar, de dubtar moltíssim. És en aquesta etapa, apareix la primera versió de Dirrrty Boys.

En una tercera etapa aixequem aquesta primera versió. El millor d’un procés creatiu és que l’obra està en constant evolució. Tot ha d’anar a favor de la dramatúrgia i és molt necessari el treball en conjunt. El pitjor d’aquest mètode pels actors, és que sempre s’està retocant el text i els torna una mica (més) bojos.

En l’última etapa s’afina la darrera versió, la desena.

Dirrrty Boys és un text molt literari que es presenta despullat, sense acotacions. Per una banda, a l’hora de dirigir et col·loca en un lloc de llibertat absoluta, però també, situa als actors i a direcció a l’abisme. Davant del precipici. Els dubtes tornen a aparèixer. Però després de tanta investigació i de tapar els forats amb ficció necessitem allunyar-nos de la realitat per aixecar la ficció. Està bé saber d’on venim, però necessitem centrar-nos en on som ara mateix: deixem enrere el Cas Bulger i ens centrem en Dirrrty Boys.

La ficció.

La manera de vestir aquest text tan nu és continuar explotant el buit, sense artifici, deixar-lo despullat amb el que tenim. S’aposta pel moviment i la fisicalitat constant dels intèrprets, que d’aquesta manera s’acabaran construint les acotacions, ja que en la dramatúrgia en són completament absents.

Uns matalassos és tot el que necessitem per explicar aquesta història.

El canvi de lloc, un nou espai, l’espai on viure, l’espai on intentar viure. L’espai de descans, de pensaments, on buidar la teva merda. L’espai on per unes hores desapareixes i ningú sap qui ets. L’espai íntim, on et toques, on et toquen, on possiblement ets més tu. On deixar sortir la teva bèstia. On calmar la teva bèstia. On el teu cap que va a mil per hora i els pensaments se’t mengen a poc a poc, perquè ser tu mateix té les seves conseqüències.

El debat intern vs els personatges.

Desenvolupar l’acció que causa la conseqüència, investigar el precedent, fa que apareguin les preguntes. Moltes preguntes i poques respostes.

Es troben quan més es necessiten. Tenen vides buides, són completament invisibles. Ningú se’n fa càrrec. Ningú se’n fa responsable. Es troben. I es fan amics. I torturen. Maten. Aquesta acció té un gran efecte.

Entendre’ls.
Qüestionar-los.
Posar-los en dubte.
Defensar-los.

I aquí està el repte: haver de connectar amb ells. I també fer passar als intèrprets pel mateix procés. I el més important, tot i que la dramatúrgia ho facilita, poder fer que el públic també hi empatitzi. Però també n’és crucial distanciar-s’hi, perquè el personatge no cali massa endins de les ànimes a la sala d’assaig. S’hi ha de saber entrar, tanmateix, també s’hi ha de saber sortir.

Però quin és el ròssec de matar, més enllà de ser jutjat? No tot es pot resumir amb la taca que deixes al teu expedient vital quan la cagues. A Dirrrty Boys intentem explicar-ho.

Àgata Casanovas

Text del dramaturg, Gerard Guix

Dirrrty Boys, amb la «r»allargada, com un grunyit amenaçador, amb «r»de ràbia, de rebel, de rancor, suposa un gran repte per a qualsevol dramaturg. Basat en un fet real, escabrós, inenarrable, ininterpretablei, sobretot, atroç. Situat en una època i un context que, encara que reconeixible, distant en l’espai i el temps. Protagonitzat per nens, i ja sabem que nens a l’escenari, més enllà dels musicals, suposen una idea massa arriscada. I amb un detonant de la història tan brutal que fa que, a partir d’allà, la tensió de tot el que s’expliqui vagi en declivi, es desmunti fins a fer que l’espectador perdi per complet l’interès.

Però els reptes sempre són excitants, com més difícils millor, i per això quan va aparèixer l’oportunitat d’explicar aquesta història, que a priori ho tenia tot en contra per ser explicada, vaig acceptar. El secret de totes les històries, més que el què s’explica, és sempre el com s’explica. En el cas de Dirrrty Boys, amb «r»de rampell, deruïna, de reacció, el «com» es resol transformant el detonant en el clímax, en una pirueta narrativa que complica les coses a la direcció escènica. Però, sobretot, és important el «fins on s’explica», reforçant la teoria que un final feliç depèn del moment on deixis d’explicar la història. El més interessant del cas de James Bulger no era l’acció concreta, el fet dramàtic, sinó el context i el seu extens Aftermath, amb una ona expansiva tan gran que arriba fins als nostres dies i amenaça al dramaturg d’haver d’afegir una escena nova si no vol trair a l’espectador, tenir-lo desinformat.

Aquesta és una obra documental, monumental pel seu gran arc temporal, i periodística, pel seu rigor informatiu. Les dades poden abromar, i d’alguna manera han de fer-ho, no només situen, sinó que ens esclaten a la cara i ens fan sentir el pes de la història en totes les seves possibles interpretacions: han passat quasi trenta anys i encara es genera ficció al seu voltant: una novel·la, una pel·lícula, una cançó, una sèrie, un curtmetratge nominat als Òscar i ara una obra de teatre.Les conseqüències encara són ben visibles, les ferides ben obertes, la sang segueix brollant en un gota a gota lentíssim, que sol ser molt més dolorós que un impacte brutal.

Però aquesta és, essencialment, una obra de ficció. Basada en fets reals, sí, però per sobre de tot la ficció domina la realitat, encara que al principi un dels narradors afirmi contundent tot el contrari: la ficció sota la dictadura de la realitat. De Robert Thompson i Jon Venables, els nostres joves protagonistes, només en coneixem el fet que detona la història, uns interrogatoris posteriors i un judici mediàtic. Res més. Després són reclosos en un centre d’alta seguretat per a menors, abandonats amb identitats canviades,com si així poguessin ser oblidats i el seu crim mai no s’hagués comès. Quan vuit anys més tard obtenen la llibertat, ja ningú els torna a veure, ningú sap qui són, ni on són i, molt menys, què fan, què pensen o què senten. Aquesta obra, pretesament documental i periodística, és un repte perquè ha estat construïda sobre els dèbils pilars de l’especulació, de les suposicions de la premsa groga, de missatges publicats a Twitter i Facebook, aquell lloc on la realitat es converteix en ficció, però molts la segueixen confonent amb la realitat. Exactament el mateix que passa amb el teatre.

A la dramatúrgia de Dirrrty Boys, amb «r»de rebobinar, de repercussió, de redempció, hi ha totes les peces del puzle en un venir i anar ordenat però no evident. El més important era que,al llarg de la funció,es repetís una sola pregunta, com un gota a gota molest, però que va penetrant imparable, allò de qui mereix una segona oportunitat i qui no, i donar múltiples respostes a través de diversos personatges, perquè en realitat no hi ha cap resposta vàlida i, alhora, totes ho són. No hem d’oblidar, però, que no és a nosaltres, els creadors, a qui pertoca respondre-la. Això, em sap greu, és feina de qui seu a la butaca i ens observa des de l’aparent seguretat que li atorga la foscor de la sala.

Gerard Guix

Durada:
80 minuts

Idioma:
Català

Edat:
A partir de 14 anys

Properes actuacions La Villarroel, Barcelona

ABRIL