Clavells

L’any passat es va complir el cinquantè aniversari de la Revolució dels Clavells a Portugal, i a finals del 2025 també en farà cinquanta de l’inici de la transició espanyola. Moments claus, i gairebé paral·lels, de la creació i del naixement de la democràcia a la Península Ibèrica. Una democràcia ara mateix menystinguda i a estones amenaçada que, malgrat tot, encara resisteix. Emma Riverola, de la que ja vam veure Puertas abiertas sobre els atemptats a Paris del 2015, s’ha decantat finalment per la revolució del país veí i ens ofereix el diàleg desencantat entre dues persones que hi van jugar un paper rellevant i decisiu.

La pèrdua dels ideals, el desencís de la política, les oportunitats perdudes, un futur incert i amenaçat... Tots aquests temes, i alguns més, tenen cabuda a l’obra de Riverola. Durant 80 minuts assistim a una conversa plena de retrets i tocada d’una certa nostàlgia pel passat i per uns temps que ja no tornaran a ser iguals. De fet, estem davant d’un text interessant, reflexiu i plenament actual que potser s’enreda cap a la part final, quan les exigències de la trama fan perdre una mica de vista l’objectiu principal. Per sort, un final didàctic i molt directe ho acaba redreçant tot.

Abel Folk i Silvia Marsó aporten tota la seva experiència i aguanten tot el pes de la història, encara que a estones es jugui a forçar excessivament una naturalitat que ja està a la base de la trobada entre els dos personatges. També sobren, pel meu gust, els trencaments de la quarta paret i la interpel·lació directa amb el públic. Però, sigui com sigui, estem davant d’una peça que aborda temes de gran actualitat i que pot interessar a tots aquells espectadors i espectadores que busquin alguna cosa més...

Encara que pensem que no hem canviat gaire amb el pas dels anys, està clar que no som les mateixes persones amb 20 anys que amb 40, per exemple. Els ideals i la percepció de la realitat i la justícia canvia amb el temps i amb les experiències. A cada persona li afecten unes situacions concretes i les relacions que estableix, i són aquests factors els que fan que es vagi construint la pròpia identitat. És per això, que a vegades es mira amb nostàlgia la persona que s’ha deixat enrere, aquella idealista i plena de força per afrontar-ho tot.

Emma Riverola presenta a Clavells la història de tres amics que es van conèixer en l’escalfor de la revolució dels clavells de Portugal i l’amistat dels quals es va construir entorn al moviment polític revolucionari. Es retroben 40 anys després quan un d’ells ha mort, i aquesta és l’excusa inevitable perquè els dos que queden revisin el passat i desenredin la veritat de pèrdua de la seva amistat. Durant aquesta conversa, surten algunes realitats amagades que van marcar el punt i final d’una relació intensa.

El text de Riverola aconsegueix encaixar perfectament les peces i d’una manera molt intel·ligent utilitza la història de la trama per posar-nos al davant un mirall de la situació actual. La conversa entre els amics es trasllada a l’actual desafecció política i l’egoisme de la societat, a com n’és de difícil que hi hagi gent compromesa amb allò que no els hi toca de ple. S’exposa com gairebé ningú està disposat/da a perdre els seus privilegis -o el poc que hagi aconseguit- per lluitar per causes foranes. Amb un llenguatge directe i sense embuts, es va construint el relat a través del diàleg dels dos personatges que s’enfronten al passat i breguen amb el present.

Una escenografia senzilla i molt significativa, serveix de marc per les interpretacions d’Abel Folk, que també dirigeix, i Sílvia Marsó. Folk destacada especialment per la naturalitat amb què navega les veritats ocultes del seu personatge, mentre intenta anar desgranant la realitat a l’altre personatge. Cada intervenció se sent orgànica i real, amb una força que implica al públic, fent-lo còmplice en els riures i els moments de reflexió.

I sobre aquesta complicitat, potser l’únic que no acaba d’encaixar, és la voluntat que l’espectadora s’impliqui en alguns dels passatges de manera activa. Tot i ser a priori una idea interessant, la probabilitat que la resposta no sigui suficient o quedi fluixa fa que flaquegi la producció en aquests moments. De la mateixa manera, el final, una mica efectista i subratllat, deixa una mica descompensada una obra plena de moments brillants, que pot provocar una autoconsciència de la nostra responsabilitat envers al futur més proper.