Sinopsi

“Claqué o no” és una comèdia sobre les professions, vocacions, intuïcions i canvis de rumb laborals que moltes vegades, no entén ningú.

SINOPSI

Una dona amb una carrera brillant, una professió que li cau com anell al dit i que ocupa un lloc de feina molt important per a tothom, vol deixar-ho tot per dedicar-se professionalment a ballar claqué. Per acabar-ho d’adobar, en tant sols quinze segons, es fa evident per a tothom que la vegi que mai, mai, farà ni un sol pas de claqué que mereixi ser vist. Però ella vol ballar claqué.

Un funcionari del govern, dedicat a que tothom ocupi el lloc de treball pel qual està més preparat i en el que, per tant, es sent més realitzat, ha arribat per frustrar els seus plans. Ella no pot ballar claqué.

Durada:
70 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

“Claqué o no” és una comèdia sobre les professions, vocacions, intuïcions i canvis de rumb laborals que moltes vegades, no entén ningú.

SINOPSI

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 8

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Excés de dialèctica

Roc Esquius ens havia sorprès els darrers anys amb dues propostes de teatre distòpic, ben originals i divertides. En aquesta nova proposta també hi tenim elements que ens connecten amb una societat futura i inventada, però el to i l'estructura de l'obra són totalment diferents. Muntada com un diàleg enginyós entre dos personatges antitètics, la peça té poca acció i es centra en una situació molt concreta, només trencada al final per un gir que no revelarem. L'eina més utilitzada per Esquius és la dialèctica, que en un principi funciona molt bé però que acaba resultant excessiva, i fins i tot redundant.

Sigui com sigui, el gran mèrit de Claqué o no és que tot i tenir aparença de comèdia inofensiva tracta temes ben sucosos. Principalment ens parla de la llibertat d'escollir, però també del deure, de la pressió social, de l'alienació en la que caiem tots tard o d'hora, etc. Una crítica sociopolítica que té en els actors -magnífics Isidre Montserrat i Núria Deulofeu- un dels seus puntals més importants. De fet, estem davant d'una autèntica obra d'actors, on en alguns moments tot depèn del ritme dels diàlegs i de la seguretat en què es diuen rèpliques i contrarèpliques.

04/09/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

La necessitat de fer canvis dràstics a la vida

Una comèdia sobre somnis impossibles i la necessitat de fer canvis dràstics a la vida.

L'obra es representa damunt de l'escenari del teatre, amb el públic situat en graderies a dues bandes, una proximitat amb els actors realment insuperable. Un parc públic de Barcelona, que clarament assenyala l'escenografia amb les rajoles típiques de la ciutat, malgrat que l'acció podria succeir a qualsevol ciutat del món.

Roc Esquius és el dramaturg i director de la proposta, que ens sorprèn cada vegada més per la seva frescor i la seva empenta. El vam descobrir com a actor ja fa uns anys a “Comment te dire adieu” i com a dramaturg amb “iMe” i “Mars Joan”.

Núria Deulofeu i Isidre Montserrat han estat absolutament magnífics, amb unes interpretacions genials sobretot en la primera part de l'obra, on ens presenten una batalla dialèctica entre una bioquímica de prestigi que vol deixar la feina per dedicar-se al que li agrada, ballar claqué, i un re- orientador laboral contractat per algú altre, que intenta per tots els mitjans que no ho faci.

Crec que no hauriem de confondre la simpatia o antipatia dels personatges que arriba al públic, amb la qualitat de les seves interpretacions.... i ho diem perquè el personatge que interpreta Isidre Montserrat arriba a ser força antipàtic a ulls dels espectadors.

Una batalla dialèctica divertida, tremendament àgil i molt ben construïda pel dramaturg, encara que a partir d'un moment donat, potser es torna una mica repetitiva; segurament per això, per voler fer un gir a l'argument i donar-li una altra visió, l'autor ha volgut introduir un parell de personatges complementaris que són interpretats pels mateixos actors.

És aquí on la proposta, al nostre entendre, comença a trontollar una mica, i algunes situacions són poc creïbles, tot sabent que la proposta està escrita com una comèdia de l'absurd. Per sort, torna a remuntar gràcies a les magnífiques interpretacions, malgrat que la resolució de la "batalla" es complica i esdevé una mica massa rocambolesca, amb un doble final que tampoc hem acabat d'encaixar.

Malgrat tot, ens ha semblat una proposta agosarada, divertida, amb un caire innovador i un missatge molt clar.

hem de fer sempre el que s’espera de nosaltres ?

hem de renunciar a les nostres aficions, al que ens fa feliços realment en ares de la societat ?

hem de complir amb les expectatives que pares i professors han dipositat en nosaltres ?

és lícit encaminar als nostres petits a dedicar la seva futura vida a una determinada professió ?

Una proposta totalment recomanable que es podrà veure fins al 17 de setembre a la Sala Baixos22 del Tantarantana. Des d’aquest espai el nostre reconeixement a tot l’equip que ha tingut la gosadia d’estrenar al mes d’agost. Bravo.

Per veure l'apunt original només heu de clicar AQUÍ

01/09/2017
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Ella vol ballar claqué!!!

“Claqué o no” és una comèdia escrita i dirigida per Roc Esquius, un jove dramaturg que sempre ens sorprèn amb obres originals i divertides, i amb un rere fons que convida a la reflexió.

En aquesta ocasió el dilema està entre...fer allò que ens agrada, o fer allò per la qual cosa estem més qualificats.

“Claqué o no “ és el cinquè muntatge d’en Roc Esquius, i forma part de El Cicló d'enguany, dins el programa artístic del Teatre Tantarantana on s’està representant.

El públic ens col·loquem a banda i banda de l’espai escènic.

L'espai escènic es converteix en un imaginari ring de boxa, en el qual s’esdevé una lluita dialèctica entre els dos protagonistes de l’obra.

En una banda, una excel·lent bioquímica (Núria Deulofeu) que ha decidit deixar la feina perquè vol dedicar-se a ballar claqué (tot i que no té aptituds per fer-ho). A l’altre banda un funcionari del govern (Isidre Montserrat), que es dedica a que tothom ocupi el lloc de treball pel qual està més qualificat.

Ella vol ballar claqué. Ell ho ha d’impedir.

Ella vol fer allò que li agrada. Ell ha d’aconseguir que segueixi fent allò per la qual cosa està qualificada.

Qui guanyarà la batalla?

Tot i que hi ha un moment, a mitat de l’obra, en que vaig perdre una mica l’interès, tan el començament, com el desenllaç em van agradar força.

La veritat és que vaig riure moltíssim. El text és original, divertit, surrealista.

L'obra està molt ben dirigida,(audios, moviment, interpretació,..) Tots dos actors fan una feina excel·lent.

El dilema que se'ns planteja: fer allò que ens agrada, o fer allò per la qual cosa estem més qualificats.

I jo em pregunto...no és possible combinar les dues coses?

Bon començament de temporada teatral . No us la perdeu !!!

*** / ****

28/08/2017
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

D’aptituds i vocacions

El teatre és un art efímer. Cada espectacle que veiem, a diferència del cinema o altres arts, desapareix en el moment que deixa de representar-se i queda només (i per sempre) en el nostre record i imaginari. És per aquest motiu que assistir a l’aparició de noves veus en la dramatúrgia catalana, fresques, originals i contemporànies a nosaltres, compromeses amb el nostre moment històric i amb molt bones perspectives de futur, com és el cas del Roc Esquius, és una sort que hauríem de saber valorar.

Especialitzat en la ciència-ficció, un gènere no gaire habitual en teatre fins fa pocs anys, l’autor i director d’iMe i Mars Joan proposa, en aquesta ocasió, una batalla dialèctica on els dos protagonistes discuteixen sobre aptituds i vocacions com si es tractés veritablement d’un ball de paraules. El tema és molt interessant i força adient a l’actualitat, tot i que cal matisar que, en aquest cas, més que ciència-ficció pura estaríem parlant d’una sàtira futurista amb pinzellades sociopolítiques on l’element distòpic seria aquesta espècie de policia de les vocacions que, d’altra banda, és tota una troballa. El muntatge, a estones molt àgil i entretingut, formalment, barreja amb gran naturalitat els mecanismes narratius i girs típics del teatre de Jordi Galceran amb el sentit de l’humor absurd i jocs lingüístic propis d’Eugène Ionesco, sense perdre la seva idiosincràsia.

El problema d’aquesta aposta tan tancada en el seu microunivers és que resulta molt difícil avançar en la lluita argumental sense caure en cul-de-sacs (per fer servir una expressió de l’obra) que interrompen el ritme. En general, la peça seria rodona si no fos per aquests entrebancs i els innecessaris parèntesis dedicats als personatges secundaris que fan baixar la intensitat, deixen la sensació que la història està inflada i, a més, provoquen un doble final que li fa perdre contundència. Afortunadament, la direcció d’Esquius fa brillar les interpretacions d’uns Isidre Montserrat i Núria Deulofeu en estat de gràcia, aprofita molt bé l’espai i aporta el dinamisme musical que la conversa necessita. Aquests reptes dramatúrgics, malgrat el que pugui semblar pel to distès de la proposta, són molt més difícils de dur a terme del que el públic pensa. Claqué o no potser no és perfecta però té molt clares les seves intencions, destil·la personalitat i deixa un missatge amb un gran valor per fer-ne les seves posteriors reflexions.

27/08/2017
Alba Cuenca Sánchez
Teatre Barcelona

Quedem-nos amb els actors

La companyia DARA sempre posa sobre la taula temes d'actualitat i reflexió a cop de comèdia. El seu cinquè muntatge, Claqué o no, se centra en una batalla dialèctica entre una bioquímica que aspira a ser ballarina -Núria Deulofeu- i un peculiar reorientador laboral que intenta reconduir-la- Isidre Montserrat-. L'objectiu, reviure l'etern debat entre el que t'agrada i el que se't dóna bé...

Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-claque-o-no/

25/08/2017
Hebert Parodi

CLAQUÉ O NO al Teatre Tantarantana de la Cia. Dara (valents per estrenar a ple agost)
Una molt bona idea aquest text de Roc Esquius, un punt de partida interessantíssim, que s’allarga un pèl massa. En un futur indefinit, un duel dialèctic, amb humor, entre qui es vol dedicar a allò que li agrada i el funcionari que ha de fer que es dediqui a allò on “objectivament” serà més productiva. Exemple de distopia, el meu gènere preferit, on, amb l’excusa de l’exageració, es plantegen qüestions ben humanes i presents i propicien interessants reflexions.
Molt ben interpretada per Isidre Montserrat i Núria Deulofeu, arriba un moment que els arguments són un pèl reiteratius i la introducció d’una història familiar no em va acabar d’aportar noves reflexions a les ja generades.

16/09/2017
Lena Lenera

Un diàleg molt fresc, viu i ràpid -i amb tocs de comèdia ben divertits-.
Una dramaturgia ben empeltada sobre un escenari auster però sense que hi trobis a faltar res i destacaria que l’obra ha estat escrita a mida dels actors, i els veus gaudir amb el text.
I unes interpretacions excel·lents, tal i com ja ens tenen acostumats els de la DARA.
La primera meitat és entretinguda i amb un ritme força bo, però la segona t’enganxa, els aconteixements es precipitien i queda una obra rodona.
Un però? potser la qüestió de les vocacions-professions es podria haver aprofunfit més, exprimir una miquetona…
Un regal per l’agost desèrtic teatral.

26/08/2017
Josep OS

Avui al Tantarantana he estat veient aquesta obra per la companyia Dara, i que tanca El Cicló d’enguany. Escrita i magníficament dirigida per Roc Esquius, ens parla d’una noia amb un futur laboral molt prometedor exercint el seu treball com bioquímica, però el seu desig de fer el que sempre li ha agradat que és ballar claqué, la porta a acomiadar-se de l’empresa on treballa. La mediació d’un reorientador laboral, condueix a situacions una tant surrealistes i divertides, que no desvetllaré i que ja descobrireu quan aneu a veure-la. Per la forma que està escrita, no pel seu contingut, m’ha recordat una mica Mars Joan, l’última que vaig veure d’aquesta companyia. Excel·lent el treball de Núria Deulofeu i Isidre Montserrat més si tenim en compte la pressió que per a ells representa tenir els espectadors a tocar com és el cas. He passat una molt bona estona i us animo a anar-hi. Crec que la valentia del Tantarantana i la Companyia Dara d’estrenar en ple mes d’agost, bé es mereix que els fem costat.

17/08/2017

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

‘Claqué o no’, una comèdia sobre la vocació

Després de les divertides propostes futuristes iMe i Mars Joan, el director i dramaturg Roc Esquius torna al Teatre Tantarantana amb Claqué o no, una nova comèdia que reflexiona sobre […]

4 setembre 2017