Tot el que necessites per anar al teatre

La tristura: CINE

La tristura: CINE

La Tristura, una de les companyies més transgressores de l’estat, aborda amb el seu particular llenguatge un tema tan poc conegut com el robatori de nens a Espanya.

Un home nascut a finals dels anys setanta, que no s’havia decidit fins ara a posar- se en moviment, decideix emprendre un viatge a la recerca de la seva pròpia identitat, de la qual no hi ha cap rastre anterior al seu naixement. El seu viatge dona títol, de fet, al muntatge, ja que “Cine” fa referència a l’etimologia d’aquest

mot que, en grec (kiné), significa, precisament, “moviment”. La recerca del protagonista el portarà a recórrer la història recent del seu país i, en concret, un episodi del qual encara avui es parla poc i que encara és menys freqüent sobre un escenari: el robatori de nens. I és que es calcula que, entre l’any 1939 i els anys vuitanta, van ser robats als seus pares prop de 300.000 nens, una xifra que fa posar la pell de gallina, especialment si pensem que, a països com l’Argentina la xifra se situa en uns 500.

Els integrants de La tristura expliquen la història amb l’ajuda de les cançons de Pablo García (Pablo Und Destruktion) i d’unes imatges i paraules amb les quals segueixen fidels a les intencions que animen la companyia des dels inicis: dur més enllà els límits de l’escena en un intent d’imaginar com haurien de ser les arts escèniques del segle XXI. Imatges bellíssimes i unes paraules d’una duresa poc usual marquen la trajectòria d’aquest col·lectiu teatral, que, després de muntatges com Años 90. Nacimos para ser estrellas i Materia prima, enceta amb CINE una etapa de clara maduresa artística.

Video
Fotos
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • Ahir després de veure Cabareta vaig fer doblet i em va dirigir al Mercat per veure aquesta proposta que porta la companyia madrilenya, La Tristura. A l’entrar et lliuren uns cascs amb què es fa tot el seguiment de l’obra. Dos actors Fernanda Orazi i Itsaso Arana i un cantant / actor Pablo und Destruktion ens parlen d’un home que perd la seva identitat en descobrir que és un nen robat pel franquisme. La seva obstinació a descobrir la veritat el porta a emprendre un difícil viatge que fins i tot l’obliga visitar altres països. El text presentat de forma molt intimista, inclosa la tènue il·luminació, queda molt diluït sense aprofundir en res i en alguns moments mancat de força i eficàcia, potser en això influeixi el no escoltar directament als actors i fer-ho a travès dels cascs, però si te’ls treies no t´ enterabas de res. Com a experiència i conèixer el treball d’aquesta companyia, em va agradar però em va faltar alguna cosa. La interpretació molt correcta però destacaria la magníca intervenció de Pablo und Destruktion interpretant amb la guitarra cançons folk. Apareixen així mateix cinc nens diverses vegades a escena i la veritat és que no li vaig trobar el fil.

    24/07/2017
Articles relacionats
Una ‘road movie’ a la recerca de la identitat (o com Espanya silencia els casos de nens robats)

Una ‘road movie’ a la recerca de la identitat (o com Espanya silencia els casos de nens robats)

21 juliol 2017

La Tristura, una de les companyies més transgressores de l’Estat, aborda la qüestió dels nens robats des de la Guerra Civil a finals dels anys 80 a través de paraules, imatges […]

Especial Festival Grec 2017, descarrega’t la revista de TB

Especial Festival Grec 2017, descarrega’t la revista de TB

21 juny 2017

Ja hi tornem a ser… Publiquem la segona revista en paper de TeatreBarcelona! Enguany el Festival Grec es renova, començant per un relleu a la direcció. Francesc Casadesús pren les […]