Celebraré mi muerte

L'eutanàsia a Espanya és legal des del 25 de juny de 2021, convertint-se en el sisè estat del món en reconèixer aquest dret.
La primera persona que es va acollir a la Llei de l'eutanàsia va ser una dona de vuitanta-sis anys, que patia una malaltia en fase terminal.

2009
Marcos Ariel Hourmann va ser el primer metge acusat d'homicidi a Espanya per aplicar l'eutanàsia a una dona de vuitanta-dos anys que va demanar la seva mort davant el patiment d'una malaltia irreversible.
Marcos va ser acusat d'homicidi, però mai es va arribar a celebrar el judici.

Han passat quasi disset anys i ha decidit sotmetre el seu cas al veredicte del públic portant aquesta història a escena amb l'obra de teatre Celebraré mi muerte, que es va estrenar per primera vegada al Teatro de Barrio de Madrid.

Marcos Ariel Hourmann és el protagonista real d'aquesta història; el públic (nou persones voluntàries dalt de l'escenari) es converteixen en el jurat popular que mai no va arribar a dictar sentència.

Celebraré mi muerte és un documental teatralitzat, creat i dirigit per Alberto San Juan i Víctor Morilla, en el que se'ns planteja un debat sobre l'eutanàsia, ens fa reflexionar sobre el significat de la mort i qüestionar-nos un munt de preguntes,com per què no podem decidir quan i com morir davant el patiment de l'arribada irreversible de la mort?
Què haguéssim fet nosaltres en el seu cas?

L'obra alterna la narració dels fets pels quals Marcos Hourmann va ser condemnat amb episodis de la seva pròpia vida personal.

Innocent o culpable?

A Celebraré mi muerte es parla del dret a morir amb dignitat, dels límits entre la vida i la mort, de la diferència entre la sedació i l'eutanàsia, del suïcidi assistit, dels inconvenients que poden haver-hi davant la seva legalització, com l'abús o mal ús i els interessos socials o familiars.

Vaig decidir d'anar a veure aquesta proposta perquè m'interessava el tema de l'eutanàsia.
El muntatge m'ha semblat superinteressant.
Soc de les que penso que tothom mereix una mort digna, per això estic totalment d'acord en la pràctica de l'eutanàsia.
Però qui som nosaltres per decidir si aquest home és o no culpable de què va fer?

Si ell ho va fer del tot convençut, per què necessita el nostre veredicte?

***/****

Es tracta d’una aposta molt original de teatre documental en el que el autor dels fets i de la història és l’autor del text i actor de l’obra: Marcos Hourmann. L’actor es representa a sí mateix i això li dona força i credibilitat.

La Direcció d’Alberto San Juan i Víctor Morilla transformen uns fets que podrien estar explicats en cinc minuts en una narració autobiogràfica. Els fets: un metge ajuda a morir a una dona en situació terminal. La narració autobiogràfica: projeccions de vídeos i fotografies  dels seus orígens argentins, dels seus pares ballant tangos, aspectes de la seva infància i adolescència, la malaltia i mort del seu pare. Els records personals emotius i tendres s’alternen amb detalls de la denúncia, la sentència, la seva anada a Anglaterra un cop acceptada la seva culpabilitat, les dificultats a trobar feina en altres hospitals després de la difusió mediàtica del cas, el linxament per part dels diaris sensacionalistes anglesos, la por, la fugida i el retorn.

És una posada en escena senzilla (una pantalla de projecció i una cadira), dinàmica, amena però molt colpidora. La narració dels fets es va esquitxant amb les veus de les preguntes del fiscal al judici, trossets del programa de Jordi Évole o informació y opinions sobre l’eutanàsia.

Tot i que no ho faig sovint, m’havia llegit l’argument al programa i coneixia el cas pels diaris. No compartia la manera de resoldre una situació terminal. No entenia què va voler demostrar. Si va ser un acte de valor, una provocació, un acte d’inconsciència o bé d’ignorància. Potser hi havia una mica de tot en el fet que va portar al Dr. Marcos Hourmann a ser jutjat i acusat d’un delicte pel que se li demanaven 10 anys de presó. Puc discrepar en la forma de resoldre la situació però comparteixo plenament la idea de que tothom té dret a decidir com vol viure, i naturalment, com vol morir. I aquest dubte que se’m va plantejar a mi, Hourmann ho resol amb un debat públic al final de l’espectacle fent actuar de jurat als espectadors asseguts a les files situades estratègicament  a sobre l’escenari.  Els convida a escriure en un paper que tenen a sota de la cadira si creuen que és culpable o innocent. Tot i que, segons ell explica, la majoria del públic de totes les sessions el declaren innocent, el debat està servit i continua amb un col·loqui dirigit per ell mateix.

He de dir que la participació del públic va ser sorprenent, que el teatre estava ple de gom a gom i que aquesta obra exhaureix allà on va.

Celebraré mi muerte és una forma molt elegant i digne de desmitificar una situació inevitable

El primer metge condemnat per eutanàsia com a protagonista absolut. Aquesta obra ens explica el seu cas, com va succeir i els possibles motius que li van portar a pendre aquesta decisió. La mort de la mare, posteriorment el patiment del pare i la seva mort. Altres casos que ha comentat sobre l’eutanàsia i el suïcidi assistit. Tot per finalitzar amb la decisió final per part del públic. S’ha de dir que independentment del que penso (estic totalment a favor) ja es veia com ningú el declara culpable.

Al final de la funció, s’ha fet un petit col·loqui. La pregunta que tothom es fa i en un moment determinat li han fet ha estat “Ho tornaria a fer?”

“Celebraré mi Muerte” ens parla de la il·lusió de viure o la mateixa decisió de morir. I com sempre tothom pot decidir que fer, o hauria de tenir la possibilitat de fer-ho

S’ha de dir que el monòleg com a tal és interessant, fins i tot la proposta i el que ens explica. Però com a proposta teatral m’ha semblat una mica buida. Si, ell és un doctor i no és actor. Explica la seva pròpia experiència. L’obra va entre la narració de tot el que hi ha passat durant els fets en què el Dr Hourmann va ser condemnat i durant la seva infància, adolescència i feina a l’hospital amb les diferents imatges.

Però el fet d’haver de mirar les imatges que apareixen al fons de l’escenari. Les fotos, les notícies, parts de documentals, del programa Salvame (Jordi Évole al darrera d’aquesta proposta teatral), d’entrevistes…, fa que desconnectis de tant en tant de la mateixa història que t’explica i assisteixis a una defensa de l’eutanàsia. Tot venut com una defensa a la vida.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Una proposta de Marcos Hourmann, Alberto San Juan i Víctor Morilla.

CELEBRARÉ MI MUERTE, parla de l'eutanàsia i al mateix temps és una biografia del protagonista, Marcos Hourmann, un metge que no és actor, i es va veure involucrat en un fet que li va canviar la vida, a ell i a la seva família.

El 28 de març de 2005 la vida del cirurgià Marcos Hourmann va canviar per sempre. De matinada, Carmen, una pacient de més de vuitanta anys va arribar al servei d’urgències de l’hospital on treballava. Sotmesa a un gran patiment físic, el pronòstic només li donava unes hores d’esperança de vida.

La pacient i la seva filla li van demanar que acabés definitivament amb el seu patiment. Marcos, saltant-se tot protocol mèdic, li va injectar 50 mg de clorur de potassi a la vena. Va morir al cap de pocs minuts. I Hourmann va fer quelcom que mai no havia fet ningú en aquest país: va deixar escrit a l’informe què havia passat. 

En aquell moment no va passar res, ell li va explicar les circumstàncies de la seva decisió a la seva responsable i va continuar treballant com sempre, tornant a casa, a Barcelona, de matinada des de l'hospital de Tarragona.

Uns mesos més tard, una desavinença amb un company de feina per una guàrdia, va provocar que l'hospital el denunciés, Marcos rebia una notificació del jutjat: estava acusat d'homicidi fet pel qual podia passar fins a deu anys a la presó.

La por de perdre la llibertat i ser empresonat, li va fer acceptar un pacte oferit per la fiscalia, a canvi de reconèixer que havia practicat eutanàsia, però amb el ferm convenciment del fet que qualsevol persona pot decidir quan i com ha de morir. El pacte va ser un any de presó a canvi de reconèixer la seva culpabilitat per un "delicte". Com que no tenia antecedents penals, no havia d'ingressar a la presó. El pacte, no li impedia pas de continuar exercint la medecina.

L'eutanàsia, ara per ara, a Europa únicament està reconeguda als Països Baixos i a Suïssa és legal el suïcidi assistit. Esperem que les promeses d'aquest nou govern, que tot just ha començat, acabin per resoldre aquest problema a l'estat espanyol.

Prèviament a aquest pacte, havia passat un temps "exiliat" al  Regne Unit, on va treballar tranquil·lament durant dos anys, fins que un diari sensacionalista el va fer objecte de la seva atenció aconseguint que fos acomiadat. Aquest fet el va fer tornar a Barcelona. Ara exerceix de metge d'urgències d'una Mútua privada donat que els hospitals de la xarxa de la sanitat pública li han girat l’esquena.

Marcos Hourmann va explicar la seva història al llibre autobiogràfic  “Morir viviendo, vivir muriendo” i l’entrevista al programa Salvados va esdevenir la llavor d’aquesta proposta teatral. ... I ara, al teatre cada dia un jurat de vuit persones del públic ha de decidir la seva culpabilitat o la seva innocència. 

Una posada en escena, senzilla (poder massa i tot), com si és tractes d'un documental escenificat, amb una gran pantalla on van apareixent imatges d'en Marcos, la seva infantesa, els seus pares, la seva estada a Londres, pàgines de diari, imatges del guió que va seguint, declaracions de testimonis, ...

Mentre, ell, va explicant episodis de la seva vida, parla de la seva relació amb els pares, com va viure la mort de la mare i la malaltia del pare i de quina manera quedava afectada la seva vida per aquella actuació de la nit del 28 de març de 2005.

Un espectacle de poc menys d’una hora de durada, que acaba amb el veredicte del jurat popular. Un apropament a la mort i al dret de les persones de fer-ho com i quan vulguin. Un cant a viure bé i morir dignament.

Hem d'aclarir que en la nostra molt positiva valoració, ha tingut molt més pes la valentia en el tema tractat, que la dramatúrgia emprada o la mateixa posada en escena, ja que aquesta l'hem trobat simplement "correcte". Malgrat tot nosaltres tampoc sabríem que caldria fer per millorar teatralment parlant aquesta proposta. Potser aquesta senzillesa, és el que la fa més potent i real.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ