A casa (Kabul)

M’hauria agradat veure’n més. I no per que la interpretació de Vicky Peña no fos fantàstica. Però sí per què la història, escrita per Tony Kushner, autor també d’Àngels a Amèrica, té altres dimensions, altres punts de vista, i sobretot altres fragments d’aquesta història. Hi ha pinzellades que han fet quedar-me donant-hi voltes. M’ha tocat endins el pensar en la culpa individual sobre allò que ens sembla col·lectiu. Sortir de nosaltres mateixos per conèixer, per comprendre els altres, les seves vides, les seves ideologies ens fa tornar a nosaltres, a casa nostra, diferents. Kushner, llegit per Mario Gas i interpretat per Vicky Peña travessa fronteres corporals i geogràfiques. I esquitxa de cruesa i de màgia, de fe i incredulitat, d’esperança i por les paraules de la mestressa de casa occidental de classe mitjana, que dins seu i dins la seva llar explica què i com se sent ara i en qualsevol moment. Com a ella la colpeja l’alta cultura i les petites vivències i descobertes. El seu entorn claustrofòbic i familiar i allò que no coneix ni entén. La seva és una vida qualsevol, voltada de llibres, de confusions, de dislocacions, de relacions trencades i complicades. Em quedo amb un viatge estroncat però viscut una part. Em quedo amb una treballada interpretació de Vicky Peña que brilla en els tocs d’humor, que et parla directament a tu, des de l’ull de la seva ment, a l’ull expectant de l’espectador. I amb missatges com el creure en la màgia, en tenir paciència, en el fet que l’amor té a veure amb la casa, i amb que tot allò que es toca es corromp. Agraïda també, d’un text que et permet voltar pel món, entre la seva gent i les diferents sensibilitats, asseguda a la butaca de l’estimat Teatre de Salt.

 

Carme Canet

Companyia de teatre i altres cultures

La actriu Vicky Peña de la mà de Mario Gas ens conviden a la festa que han organitzat A Casa (Kabul) seva. La amfitriona és una dona desequilibrada que equilibra la seva solitud i la de la seva família en veu alta. La empatia i la imaginació la porten a viatjar lluny del seu país, concretament a un país on també regna el desequilibri, la contradicció. Encara hi ha molt més que se'm escapa en aquest volcà de sentiments que aboca aquesta gran actriu que ens hipnotitza des de les primeres paraules, veient la seva actuació tan plena de matisos, força i vida, tens la certesa de que has tingut la sort de fruir d'una de les grans actrius del nostre temps, d'una d'aquelles actuacions que tenen premi.

Tony Kushner és un autor d'obres enormes i complexes, com aquell magnífic Angels in america o el mateix Homebody/Kabul. A casa nostra hem tingut la sort de veure ambdues obres (o parts d'aquestes obres) en versions diferents, i algunes força encertades. El monòleg que ara presenten Mario Gas i Vicky Peña és el començament de l'obra que ells mateixos, i l'extensa companyia del Teatro Español, van representar a Madrid i també al Romea de Barcelona durant la temporada 2007-2008. Un muntatge del que destacava especialment el tros que ara s'ha volgut recuperar, reaprofitar o simplement rememorar. S'ha de dir que aquesta interpretació ja li va valdre a Peña, amb tota justícia, el premi Max d'interpretació.

Aplaudeixo la idea de tornar a muntar aquest monòleg, sobretot per l'esforç titànic de l'actriu i per la misteriosa bellesa del text. Però, n'hi ha prou amb l'horeta de monòleg? És suficient per entendre una peça d'aquesta envergadura? El cert és que quan acaba et quedes amb ganes de marxar a Kabul... i veure què hi passa. Et quedes amb ganes de saber què n'haurà estat d'aquesta dona acomodada del primer món. I és que l'obra no s'entén del tot sense el que hi ve després, ni tampoc sense el monòleg inicial. Kushner va crear una obra estructuralment inèdita, però entesa sempre com un tot... com un tríptic indivisible que calia veure seguit, sobretot per mantenir la màgia. Recordo precisament que en la versió de la companyia anglesa Cheek by jowl, dirigida per Declan Donnellan, i vista el 2002 també en el Lliure, la part del monòleg (a Londres) s'unia amb la segona part (a Kabul) amb un joc de teles que descobria un decorat ocult i que convidava a somniar. Pura màgia.