Perquè penso que ni en l'adaptació ni en la direcció l'hi han agafat el to, el to que es mereix una comèdia moderna en que intel·ligència, xispa i ritme són necessaris. El programa de mà parla de teatre de l'absurd... doncs no. La peça te moltes coses absurdes, però no és teatre de l'absurd, al menys com l'entenia Ionesco. Un director que ha fet coses excepcionals i quatre bons, boníssims intèrprets han fet que alguns, enganyats, hàgim anat al Condal a veure això. No totes s'endevinen.

http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

La comèdia francesa, a diferència de la nord-americana, presenta, habitualment, fórmules vodevilesques amb una idiosincràsia especial que no mecanitza tant el gag i depèn molt més del to, els matisos i els rols socials. En mans d’en Sergi Belbel i protagonitzada per un grup d’actors més que solvent, Caiguts del cel, en principi, tenia tot el potencial per ser un muntatge elegant, subtil i divertit en el sentit més digne del terme. Malauradament, d’aquest text de Sébastien Thiéry (que té fragments inspirats però, en conjunt, no és brillant) s’ha potenciat l’exageració per sobre de qualsevol altra alternativa. Sembla que, en un intent de connectar amb el públic més popular, Belbel dirigeix a una Emma Vilarasau i un Jordi Bosch passats de rosca, jugant amb cantarelles estranyes i reaccions impostades que acaben per molestar. La història és original (sobretot pel seu punt de partida) però la seva barreja entre el teatre de l’absurd i el gènere d’embolics i malentesos és forçada i no acaba de funcionar, ja que, finalment, no és ni una cosa ni l’altra. No obstant això, certes situacions, com la primera conversa amb la minyona (genial Anna Barrachina), són bastant gracioses, tot i que, a vegades, s’allarguen i acaben per impacientar l’espectador. El pitjor de tot, però, és el seu precipitat gir final: pretensiós, incoherent i molt a prop del ridícul. Les intencions metafòriques de l’autor són lloables però, si de veritat es vol apuntar tan alt, caldria almenys, evitar recursos tan obvis.

El tema del capitalisme i el seu costat fosc ha estat tractat en diverses ocasions a través de diversos gèneres en les diferents disciplines artístiques. En aquest sentit, sembla ser una font inesgotable d'idees i, per això, el francés Sébastien Thiéry ens presenta la seva proposta en clau de comèdia esbojarrada, la qual té a més el seu rerefons. De fet, l'autor troba un punt de partida força interessant i el comença a desenvolupar amb bastant encert, però considero que en el seu conjunt no acaba d'estar del tot ben aconseguit. Així doncs, la barreja de gèneres en el tram final resulta bastant forçada i alguns elements de la comèdia no acaben d'encaixar dins del que es pretén explicar, segurament per no acabar de trobar el to adequat. D'aquesta manera contrasta la part de comèdia exagerada i volgudament absurda amb la pretensió de voler inserir al llarg de tota l'obra un missatge i uns elements que donen profunditat a la història, però que acaben sent forçats i no acaben de lligar amb el ball de gèneres present o amb el to escollit.

La direcció de Sergi Belbel aposta per forçar també les actuacions, presentant uns personatges sobreactuats i que en ocasions no acaben d'encaixar amb la part profunda de la història, desdibuixant-la fins i tot. D'altra banda, moltes escenes s'allarguen innecessàriament i, juntament amb les diverses transicions que tallen del tot el ritme, fan que l'obra s'acabi fent llarga, sense que en realitat ho sigui. Tot i això, el ritme intern d'algunes escenes atrapa a l'espectador i es veu en elles l'experiència i el domini del director, tant a l'hora de marcar els tempos com en la direcció d'actors. Això fa que l'espectacle ens vagi entretenint, però llastimosament el conjunt no acaba de funcionar del tot, ja sigui per decisions de direcció o pel propi text. Això sí, l'escenografia que ocupa el gegantesc escenari del Condal resulta ser molt adequada, així com ho és el cartell de l'obra, molt ben treballat i encertat.

Penso que és la primera vegada que la meva valoració és tan baixa, però vist el que vaig veure no tinc cap més opció.

Em sap greu però l’he trobat avorrida, lenta i llarga. És cert que té moments puntualment graciosos, però en el seu conjunt no m’ha convençut gens.

La millor interpretació la de l’Anna Barrachina, la resta exagerada i poc creïble.

Exagerada en crits, cares de sorpresa i acudits poc afortunats.

Encara em faig creus del que he vist fer aquesta nit a l’Emma Vilarasau i en Carles Martínez, dos actorassos, que ens han deixat tantes vegades impactats davant d’interpretacions magnífiques, i papers d’un gran nivell interpretatiu, com en obres de H. Pinter. En Jordi Bosch desigual.

Un espectacle que de ben segur tindrà èxit de públic. Els que com jo hi anem pel repartiment i d’altres que estan més oberts a aquests tipus d’espectacles i que el què busquen és fer una sortida al teatre, passar-ho bé i riure.

Aplaudiments de cortesia.

Els vodevils o les comèdies de boulevard com a tals són un gènere que a França sempre ha tingut molt bona salut, des de les peces clàssiques de Labiche o Feydeau fins a les més contemporànies de Delaporte, Patellière o Francis Veber. Des de fa anys, l'actor i autor Sébastien Thiéry també s'ha incorporat a aquesta notable galeria d'autors de comèdia, amb la particularitat de que ell uneix el vodevil clàssic amb la tradició del teatre de l'absurd. La barreja és peculiar, i no del gust de tothom, però al seu país és sovint nominat i premiat als premis Molière i, a més, gaudeix d'un gran reconeixement popular. A casa nostra, però, la seva carta de presentació serà aquest Caiguts del cel, que encara no sabem si li acabarà fent bona o mala publicitat...

Lamentablement, el muntatge adaptat i dirigit per Sergi Belbel presenta molts entrebancs. Per començar, el to que s'ha donat a la peça sembla imitar al de moltes altres comèdies populars que veiem a la ciutat, sense comptar que al capdavant té dos actors capaços de creacions infinitament més subtils. Per tant, sap greu veure la impostació d'Emma Vilarasau i Jordi Bosch, que amb molta menys energia també haurien estat capaços de clavar els acudits. La que surt més beneficiada, en canvi, és Anna Barrachina, que amb la seva creació de l'assistenta ucraïnesa aconsegueix les escenes més reeixides del muntatge. Per tant, estem davant d'una comèdia de situació a la que, curiosament, li manquen situacions còmiques i li sobren uns quants minuts. Un espectacle que al meu parer no funciona... però que segurament tindrà un èxit de públic més que notable.