Así que pasen cinco años

Me encantó esta puesta en escena, cada cuadro tenía su significado muy bien trabajado desde dirección. No creo que para el espectador medio de este siglo llegue a ser tan complicado el surrealismo. Lorca tiene un universo mágico que te atrapa y Atalaya ha sabido combinar gracias a un teatro expresivo y físico tanto el deseo como los sentimientos escondidos. Qué grande Lorca en el tratamiento de la mujer, un punto de vista más moderno que muchos de los que nos representan. Bravo!

Avui al Teatre Joventut de L’Hospitalet he estat veient aquesta obra de F. G. Lorca per una de les companyies que més admiro com és Atalaya i que el mes passat es va poder veure al Lliure. Una obra que Lorca va escriure en la seva etapa novaiorquesa amb una gran influència surrealista i que ell mateix va qualificar junt amb El público com a “Teatro imposible”. Amb una impecable direcció, dramatúrgia i espai escènic, Ricardo Iniesta, ens transporta a un món lorquià, oníric, sobrenatural i prenyat de poesia que el transforma en quelcom hipnòtic. Si partim de la base que només el personatge del “Joven” és real i la resta són projeccions seves i ens deixem portar, anirem descobrint escenes i moments d’una bellesa poètica indscriptible i difícils d’oblidar i només faré esment d’un que m’ha posat la pell de gallina com és el diàleg entre el “Niño muerto” i la “Gata muerta”. L’escenografia cobra especial rellevància en l’obra, unes escales blanques que condueixen al buit i que juntament amb una acurada i perfecta il-luminació, deixa moments d’una extrema bellesa plàstica. Nou actors i actrius que representen a vint i tants personatges i que tant a nivell coral com individual es deixen la pell i fan un excel·lent treball tant en l’expressivitat dels seus moviments corporals com a la perfecta dicció recreant els poemes i text de Lorca, i on Iniesta ha unit dues generacions d’actors amb la veterania d’una solvent Carmen Gallardo i la delicadesa de la jove Elena Aliaga en el paper de la “Novia”. Tarda nit de teatre en majúscules que serà difícil oblidar i que estic segur que si Lorca despertés, estaria immensament feliç de veure amb la dignitat que s’ha posat en escena el que ell en el seu dia va escriure. Bravo, bravo Atalaya