Así que pasen cinco años

 

“Así que pasen cinco años” pertany a l’anomenat  “teatre de l’impossible” lorquià, batejat així per la seva dificultat de ser portat a escena. Dificultat en molts sentits, per la seva trama onírica i surrealista, per la barreja continua de prosa i poesia, per la gran quantitat de personatges reals i imaginaris que hi surten al llarg de l’obra, per ser més exactes, l’obra consta de vint-i-dos personatges , i per la gran varietat de disciplines artístiques que s’hi poden veure, com cant, poesia, arts plàstiques, acrobàcia, Commedia dell’arte,...

“El público” i “Así que pasen cinco años” van ser escrites per Lorca a finals dels anys 30, durant el seu viatge a Nova York. Ambdues obres tenen un gran simbolisme i llenguatge poètic difícil d’entendre si no ets un expert en el teatre de Lorca; difícil d'entendre i d’interpretar, segons les paraules del mateix autor. Així que en aquesta ocasió vaig intentar, i dic intentar, entendre el que ens volia explicar Lorca, ajudant-me d’algunes fonts expertes en la interpretació dels seus textos, i llegint-me el text, per poder si més no, gaudir d’un espectacle que per mi va ser meravellós en molts sentits: posada en escena, escenografia i interpretació.  Per descomptat que la il·luminació i el vestuari són també una part molt important dins d’aquesta obra.

M’han semblat extraordinàries moltes de les escenes de l’obra, com la del nen mort i el gat, la del maniquí del vestit de núvia, el personatge del pallasso,...; de la mateixa manera que m’ha agradat molt la utilització de les escales i els miralls que tenen un gran significat metafòric. És precisament les escales i els miralls que ens fan pensar en un univers oníric com és l’univers dels somnis.

“Así que pasen cinco años” és visualment poètica i onírica, plena de foscor i de color, plena de personatges i objectes carregats de simbologia que ens fan viatjar entre el passat, el present i el futur. De fet el pas del temps és una de les principals claus de l’obra. Per mi ha estat com entrar dins la ment del protagonista a través de les diferents fases del somni.

Que penso que ens va voler dir Lorca amb aquesta obra?, segons el meu criteri, el valor del pas del temps, l’espera a allò que un creu que canviarà  per si sola i no canvia. Penso que Lorca ens vol mostrar, mitjançant els personatges, les diferents facetes de la seva personalitat, com la persona que en el futur pot arribar a ser, el Lorca vividor i apassionat , el Lorca líric i poètic, la seva part homosexual i el desig de la paternitat.

"No hay que esperar nunca. Hay que vivir"                                                 .

Us podria enganyar dient-vos que he entès tot el que he vist dalt de l’escenari, però no seria cert. M’he perdut una pila de vegades, i no he entès moltes de les coses que hi surten, però us asseguro que només per veure la posada en escena, els magnífics poemes del que està farcida l’obra i la dificultat de portat a escena una obra tan complicada, ja paga la pena d’anar-la a veure.

Ara si em perdoneu, vaig a tornar a rellegir el text per intentar desxifrar el contingut dels seus magnífics poemes, i seguir gaudint d’aquest meravellós i inigualable escriptor que va ser, és i serà Federico García Lorca.

Admeto que no he entès res de res d'aquests "Así que pasen cinco años", de Lorca, qui tant m'atreu. Qüestió de no anar preparat, segurament. Vistes les cares i sentits comentaris al vol, no vaig ser l'únic. Lorca va qualificar aquesta obra, amb "El público", com "teatre impossible", i que farien falta 5 generacions perquè fossin enteses o acceptades. Potser aquest és el problema, que encara no han passat aquestes cinc generacions. Sí, sabia que "el Joven" és l'únic personatge real i la resta són representacions de la mort a la qual es dirigeix ​​o arrosseguen el protagonista. Però mentiria si digués que vaig entendre tan sols això o que vaig connectar en algun moment. Surrealisme del difícil.

Estèticament potent, amb escales que no porten enlloc, vestuari enlluernador, la fascinant capacitat de Lorca de crear imatges que penses com no se't van ocórrer abans de tan pures com són i comença amb la joia de “La leyenda del tiempo”. Il·luminació d'una importància extrema, perfecte, potent protagonista de l'ambient de llums i ombres.

La companyia Atalaya Teatro (la meva primera vegada) té una elevada reputació per avantguardista, qualitat de les interpretacions, adaptació d'obres difícils i un llenguatge propi i molt personal. Aquesta valentia i qualitat aconseguida genera enorme adhesió entre els que entren en aquests codis i els gaudeixen moltíssim. No va ser el meu cas, per desgràcia. Suposo que no és una obra d'entendre sinó de sentir i no em va arribar. O que cal haver llegit molt de l'obra abans de veure-la per situar-se, concepte aquest de què discrepo. El teatre hauria de connectar –entendre, emocionar --- sense preparació prèvia. Pot sonar a recórrer a allò superficial, o al bàsic per impactar. L'experiència demostra que no és així.

El millor: la força de la poesia i musicalitat lorquiana, plena d'imatges precioses.

El menys millor: En la meva atrevida i possiblement desinformada percepció, és la translació a escena d'un malson, i els somnis, per definició, són avorrits per a qui no els experimenta, mancat dels codis i simbolismes de les imatges.

Havíem llegit moltes crítiques negatives d'aquesta producció que s'ha representat durant 4 dies a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure.

Nosaltres anàvem amb un bri d'esperança pensant que es compliria allò de què a expectatives baixes ... però en aquest cas no ha estat així i hem de concloure que no hem estat capaços de connectar amb la proposta.

ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS de Federico Garcia Lorca ha estat versionada per la companyia Atalaya Teatro i dirigida per Ricardo Iniesta. Atalaya va estrenar la primera versió d'aquesta obra, el 1986 als cinquanta anys de l'assassinat del poeta. Per a ells aquell era el seu primer muntatge de teatre de text, després de la seva etapa de realitzar espectacles de teatre de carrer. En 1988 la companyia va passar a ser companyia concertada per l'INAEM del Ministeri de Cultura.

El 2016, coincidint amb el vuitantè aniversari de la mort del poeta, el Centro Dramático Nacional va proposar coproduït aquesta nova versió a Atalaya.

Una obra que presenta alguns dels temes omnipresents a l'obra de Lorca com són el temps, l'amor i la mort. Una obra on l'únic personatge real és el Jove, un jove enamorat de la seva estimada que li explica a un personatge vell que ha d'esperar cinc anys per poder casar-se amb ella.

La importància dels somnis i la frustració que transmet Lorca en els seus textos es reflecteixen a les diverses projeccions de la "mort" que en claus diferents apareixen al llarg de la peça: el criat, el nen i el gat morts, el jugador de rugbi, el maniquí vestit de núvia, la criada, la mecanògrafa, el pallasso, els jugadors de cartes, símbols tots ells de sensacions i de vivències subconscients o somnis del jove protagonista.

Bé, tot això és el que hem llegit quan indaguem una mica sobre el significant de què hem vist a escena, però en el moment de la representació teatral no ho hem interpretat, per nosaltres han estat un munt d'escenes inconnexes a les que no sabíem donar significant.

És cert que la posada en escena té moments bellíssims, amb el joc de llums de Miguel Ángel Camacho, l'escenografia de Ricardo Iniesta amb les escales o la finestra-porta de vidre, i la música de Luís Navarro, però tot plegat ens ha resultat bastant indigerible.

Les interpretacions dels personatges, que no tenen nom, estan també una mica allunyades del nostre gust i s'aproximen més a la manera d'entendre el teatre a altres llocs de la península.

ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS, forma part del denominat "teatre Impossible" de García Lorca, alhora que "El Público" (que vam poder veure al TNC en 2015, dirigida per Àlex Rigola) i "Comedia sin título".

El tema principal de la peça és el temps, i de fet Lorca la va subtitular "La leyenda del tiempo"  i el llenguatge utilitzat pel poeta és l'oníric. Una coincidència inquietant acompanya aquesta peça, i és que va ser escrita i datada junts cinc anys abans de ser assassinat ....

“No hay que esperar nunca. Hay que vivir”

Aquest espectacle ha estat programat dins del recorregut “Memòria obstinada” del que també en formen part “Saigon” (25 i 26 de gener), “Mar de fons” (del 13 al 24 de marc) i “Mundo obrero” (del 13 al 30 de juny).

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ