Ànsia (Crave)

Fa més de deu mesos que vam assistir a la roda de premsa de presentació d'aquesta proposta que aleshores no vam poder encabir a la nostra agenda. Ara, amb motiu de la seva nova programació hem fet cap a la Sala Atrium per veure ÀNSIA (CRAVE), un text de Sarah Kane (1971-1999) dirigit per Loredana Volpe (Caracas 1990).

Vam sortir de la sala descol·locats, la complexitat del text i la posada en escena ens ha deixat força trasbalsats, no perquè les interpretacions d'Anna Casas (C), Chap Rodríguez Rosell (A), Xavier Pàmies (B) i Patrícia Mendoza (M) hagin estat malament, ni per la música en directe interpretada per Alvar Llusá-Damiani, sinó perquè hem sortit amb la sensació de no haver estat a l'altura i no haver sabut captar el missatge de tot plegat.

Els cinc personatges indefinits, quatre veus identificades per una lletra,  que interaccionen amb frases fetes, paraules repetides, converses tallades, idees expressades en veu alta, desitjos, pors,  dolors, desesperació, .… i la cinquena veu, un violí que també “parla”.

Moviments continuats, sincopats, nerviosos. Llum i foscor. Temes com l'anorèxia, la violència, l'abús sexual, el desig de ser mare, l'incest o el suïcidi són tractats en el text de l'autora i van sorgint com peces en un trencaclosques.

Una proposta que es caracteritza per una absència d’un diàleg seqüenciat entre els personatges i que es converteix en  una representació no lineal i sense escenes que emmarquin una història.

ÀNSIA, va ser l’últim text que va escriure Sarah Kane abans de suïcidar-se i per aquesta ocasió  ha estat traduït per Chap Rodríguez Rosell, traducció que segons va comentar, ha volgut fer buscant el sentit real del què el text vol expressar, intentant en tot moment veure-ho com una gran partitura musical on la importància recau en el ritme de les rèpliques de les veus.

Les interpretacions han estat molt intenses i en alguns moments contundents, especialment la de Chap Rodríguez quan parla successivament amb tots els altres intèrprets, i després ens interpel·la directament a nosaltres, els espectadors.

La direcció de Loredana Volpe, trencadora i de risc vol destacar el clam de l’autora al buit i la foscor “la relació amb l’altre, com més propera més dolorosa és, però també patirem el dolor i l’angoixa de la solitud en aïllar-nos”.

Contundent i potser una mica llarg, el recurs de deixar la sala a les fosques per potenciar la paraula i fer que sigui el text l’únic protagonista.

Una proposta arriscada que malauradament a nosaltres no ens ha satisfet, però que no podem deixar de titllar d'interessant i sorprenent.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Potent text de Sarah Kane amb una posada en escena minimalista que tracta els temes habituals de la dramaturga anglesa com la solitud, els abusos, la desesperació o el dolor. La directora Loredana Volpe decideix subratllar i posar en valor la força del text, deixant que siguin les paraules nues les que facin tota la feina. A més, els quatre intèrprets es col·loquen al voltant d'un violinista que ajuda en la creació d'un ambient tens i una mica sinistre.

No es tracta d'una obra fàcil, ja que planteja un escenari tremendament difús. Més que un diàleg entre quatre personatges, es tracta de quatre monòlegs simultanis que en alguns moments resulten ser un únic. No es defineix cap espai, no es construeixen personatges, els moviments en escena estan reduïts al mínim, no hi ha acció, la paraula és l'única acció. Aquesta idea va guanyant força fins que en la part final les llums de l'escenari s'apaguen i quedem a les fosques mentre continuem escoltant el text de l'obra, com si fos una veu interior. La paraula ho és tot.

Sens dubte una proposta interessant per als que aconsegueixin connectar amb la força del text però que pot semblar una miqueta freda i confusa per a molts. Sigui com sigui, aquesta valenta posada en escena ens torna a llançar la veu de Sarah Kane a la cara, i això sempre s'agraeix.

Sarah Kane fou una dramaturga londinenca, nascuda a principis del 70, que no va arribar a veure mai el nou mil·leni. Escriptora de culte al Regne Unit, la seva curta però intensa obra transita, de la forma més poètica, pels llocs més inhòspits: l’anorexia, les addiccions, la violència, l’abús o el suïcidi. Va ser aquesta la manera amb la que va acabar amb la seva vida, amb 28 anys acabats de fer, quedant-se a les portes del famós club dels 27; el tràgic grup d’artistes —Winehouse, Cobain, Hendrix, Joplin— que moren a aquesta edat, la majoria, també per suïcidi.

Ànsia és un collage d’històries, o bé un prisma de vivències que no pertanyen a cap història, o que pertanyen, en realitat, a totes les històries. És això: les històries de la humanitat —les més fosques i incòmodes— ficades dins d’una coctelera, amb uns quants glaçons calents, tot ben sacsejat. El resultat: un còctel fumejant, d’infinits sabors, difícil de catalogar, difícil d’empassar. Tanmateix, interessant, captivador. Obsessiu.

El treball de direcció és excel·lent, com també ho és el disseny escènic, amb un violinista en directe que pren un pes molt important a l’hora de mantenir la tensió i l’atenció quan, de tant en tant, el cap s’escapa de tanta ansietat, densitat i intensitat, textual i interpretativa.

Perquè també cal destacar, per damunt de tot, la fantàstica feina que fan tots i cadascun dels quatre intèrprets que, a més de recordar un text de cues impossibles, dit amb claredat, precisió i ritme, són també capaços de sostenir uns personatges polièdrics, que transiten magistralment, en constant equilibrisme, pel calidoscopi emocional que proposa l’obra. I ho fan de manera consistent, gens literal, tant a nivell coral com de forma individual.

Entrem de nou en la realitat de Sarah Kane. Sembla que és un text que no és proper a la vida. Tot el contrari, és un teatre una mica cruel. En Ànsia (Crave) són quatre veus que escoltem i que en cap moment podem saber exactament que passa amb ells, no ens deixa entrar en el seu propi món.

No sabem on es troben aquestes quatre veus, aquests quatre personatges ja que no ens ubica i tampoc ens indica en quin any estan. Quatre persones que sembla que volen finalitzar amb la seva ànsia i que per diferents motius de la vida és posen en contacte. El dolor de l’alliberació. La memòria, el pitjor dolor que ningú no pot arribar a renunciar.

“Crave” segons he vist, significa necessitar amb certa urgència, tenir caprici, requerir, suplicar, demanar, anhelar, ansiar, desitjar, demanar..  De tot això tracta de l’obra.

És un text on es veu la soledat, l’angustia, d’una persona (o personatges, així en plural) que no pot dónar i rebre. És un crit d’una persona, d’una obsesió i d’una destrucció.

L’obra pot arribar a desesperar i excitar ja que parla de la soledat, el desamor, la crueltat i del dolor. Però amb tot, et fa reflexionar. És un monòleg a quatre veus, hi ha moments en que he cregut que han estat les veus del cap que comencen a parlar, a dir les paranoies d’una única persona.

Per moments sembla que em parla una víctima, un executor o un testimoni d’un moment important i que en cap moment podem saber de quin moment ens parlen. Peronatges que semblen agafats a l’atzar, ens parla una dona que vol ser mare i no pot, d’un pedófil, de víctimes, personatges desesperats,.. res de gent feliç

El climax ha arribat quan ens hem quedat en la foscor de la sala, i la veu ha pres tota la força. Sense cap mena d’artífex, la veu, la paraula, el text i la desesperació a arribat amb més força.  En aquest moment l’acció de l’obra és la paraula.

 

Pots veure la meva opinió sencera al següent enllaç

Malgrat que la importància i la influència de Sarah Kane en el teatre contemporani, especialment en el món anglosaxó, ja ha estat reconeguda per diversos estudiosos de l’art dramàtic, costa encara veure a Barcelona muntatges que s’atreveixin a portar a escena algun dels seus textos. Per aquest motiu, cal celebrar la valentia, en aquest cas, de la directora Loredana Volpe per arriscar-se a donar forma escènica a Ànsia (Crave), una obra d’una gran complexitat, gairebé inèdita a la nostra ciutat. Volpe ha optat per entregar-se al text, un poema malaltís a quatre veus intercalades, i donar tot el protagonisme a les paraules i la seva musicalitat. Es tracta d’una aposta difícil (tenint en compte que Kane sempre suposa un gran repte) i, entre allò que es perd per la traducció i que molts dels referents britànics que utilitza no són fàcils de captar pel públic d’aquí, podríem dir que la seva efectivitat és només parcial. L’espectacle és, sens dubte, interessant, curiós, sorprenent i atractiu; també, net, mesurat i amb un ús de la música audaç. No obstant això, alguns espectadors el poden trobar confús, inaccessible, poc emocional o, fins i tot, dens. En qualsevol cas, la força de Kane transcendeix sempre per sobre de totes les coses i, per tant, aquests mateixos espectadors poden quedar impactats per moltes de les frases que pronuncien els actors, encara que el context els pugui resultar dispers.