Xavier Quero

És tradició, encara per molts, que abans -o després- d’unir les mans i dir unes paraules, deixar anar un “Sant Genís, pregueu per nosaltres”, que es repeteix sempre d’una forma gairebé mecànica mentre uns i altres se senyen. Poc importa que sigui verbalitzat i ritualitzat per fidels, així com per descreguts que, instants abans que s’alci el teló repeteixin aquest ritual que fa que invoquem i ens encomanem al sant romà que es penedí en escena per imitar i parodiar als cristians en presència del mateix emperador Dioclecià, puix que -segons diuen- Genís veié com uns àngels s’apareixien davant d’ell i li feien saber els seus pecats i decidí que no havia de continuar aquest camí de befa d’altres màrtirs […]

El telèfon ens escolta! La majoria d’aplicacions que fem servir, encara que no sigui necessari, demanen sempre accés a les dades de navegació així com al micròfon, per sentir les paraules clau que fem servir. Però sense témer un Pegasus o un espionatge de qualsevol agència d’informació de l’extinta unió soviètica. És quelcom molt més simple i prosaic, és per vendre’ns coses! Ah, aleshores ja -potser- no és tan important. Allunyant-nos de qualsevol teoria conspirativa en el que un esdevé una part important d’un important i rellevant engranatge, ens adonem que no som més que un John Doe o un Martí Martínez qualsevol. El capitalisme no està interessat en individuals rellevants, sinó en vendre un segon paquet de rotllos de […]

Va ser el 1888 quan la mística russa Helena Blavatksy publicà una de les seves obres cabdals: “La doctrina secreta“. En aquest doble volum, Blavatsky aplegava gran part del coneixement de la nova doctrina de la teosofia, que partint de l’hinduisme podia explicar el funcionament de l’univers fins que aquest esdevingués -simplement- ciència. Una ciència acientífica que podia explicar l’univers i que ens deia que totes les religions provenien del mateix tronc i que cada credo o secta, no era més que una branca d’aquesta creença, que a mesura que més s’allunyaven del tronc, més podien arribar a contradir-se amb les ensenyances i dogma originals, que eren els d’una vida altruista al servei als altres. Ara bé, és també en […]

Corria l’any 1993, quan el filòsof francès Jacques Derrida publicà el seu assaig Els espectres de Marx en què plantejava el terme de hauntologia, barrejant el fet d’esdevenir fantasma “haunt” amb de l’ontologia, l’estudi de l’ésser; en el que contraposava la màxima de l’“Un fantasma recorre Europa” amb el vers de Hamlet de “Va el temps fora d’encaix. Fatal destí!”. L’especulació de Derrida plantejava que els espectres del passat continuen influint el present, especialment després de la caiguda de les grans ideologies. La història no desapareix, sinó que tornen com a espectres que persegueixen el present. Com si es tractés de la segona llei de la termodinàmica, tot i que sense la irreversibilitat de l’energia i la formació del passat, […]

Era a l’obra de Pirandello on, del no-res, i enmig d’un assaig apareixien sis personatges que cercaven un autor, feien gràcies i oferien el millor d’ells perquè algú els donés una oportunitat. Aquesta proposta meta-teatral quan s’estrenà el 1921 despertà perplexitat en el públic que no sabia avenir-se d’allò que passava a escena, no entenent què era real i què no. Els personatges, de vegades, te’ls trobes d’una forma o d’una altra. De vegades és el mateix dramaturg que es persona de diferents formes, mirant de trobar els seus personatges, però també de trobar-se a si mateix en un mapa d’un territori del tot desconegut que sovint és en blanc. La memòria és capriciosa i mandrosa, sovint emmagatzema, ajunta records […]