Va ser el 1888 quan la mística russa Helena Blavatksy publicà una de les seves obres cabdals: “La doctrina secreta“.
En aquest doble volum, Blavatsky aplegava gran part del coneixement de la nova doctrina de la teosofia, que partint de l’hinduisme podia explicar el funcionament de l’univers fins que aquest esdevingués -simplement- ciència. Una ciència acientífica que podia explicar l’univers i que ens deia que totes les religions provenien del mateix tronc i que cada credo o secta, no era més que una branca d’aquesta creença, que a mesura que més s’allunyaven del tronc, més podien arribar a contradir-se amb les ensenyances i dogma originals, que eren els d’una vida altruista al servei als altres.
Ara bé, és també en aquest llibre on es fa una distinció entre el camí de la mà dreta i el camí de la mà esquerra. Mentre que el camí de la mà dreta és el camí s’associava a tots els grans monoteismes, que prediquen la caritat i el delme, així com d’altres sectes monoteistes i humanistes com la maçoneria i el rosacreuerisme, i totes les religions que els occidentals considerem paganes, des del druïdisme fins al taoisme. En totes aquestes es promou el fet de fer el bé per damunt de tot. En contraposició a això, existeix el camí de la mà esquerra: que és la màgia del caos i l’egoisme. Associat, principalment, a pràctiques satàniques. L’esquerranisme és, doncs, quelcom perniciós i sinistre i allunyat d’allò que és bo. Allò que no és teosòfic. I bé, no és més que una distinció o una funcionalitat, no l’artifici per explicar-nos una realitat
La doctrina teosòfica, però, de base promulgava no fer distincions en el que es referia al gènere, que en aquell moment de les darreries del món victorià, era quelcom binari, i s’assumia que el naixement del mateix gènere i la sexualitat era fruit de l’evolució i que servia per a la necessària expansió de la humanitat en si mateixa. Sembla, doncs, que La balada de la presó de Reading, pot ser una nota només al marge en una societat que eliminava la dissidència sexual. Mai es va besar el vellut o va quedar com una extravagància més per a veure en teatres. També és cert que la societat ha canviat i que la societat teosòfica, així com la thelemica i d’altres ordres esotèriques, accepten entre les seves files a membres de tota identitat sexual, econòmica potser ja no tant…
A partir d’aquí, fem una perversa associació d’idees i numèriques que de segur que alguns ja van fer massa anys per a justificar les seves pors a allò que els era desconegut a l’hora d’endinsar-se entre els llençols propis i forans.
El camí de la mà esquerra, i per extensió, de tot allò abnormal com és ser esquerrà és entre un 8 i un 13% de la població. Curiosament és -si fa no fa- la mateixa proporció de població mundial de gent que no és heterosexual. Afortunadament, la proporció de països que accepta, o si més no: no criminalitza, l’homosexualitat (com a genèric per a englobar totes les dissidències d’identitat sexual i de gènere) és prop d’un 66%. Alguna cosa hem canviat, si fa no fa.
Però durant mil·lennis sempre s’ha volgut redreçar tot costum que no es considerava normal, ja que la por sempre era més gran: fos el fet de ser esquerrà o ser homosexual. Allò que, durant molt de temps, no es podia explicar, creà una narrativa d’obscurantisme a la que témer, perquè tota gran prèdica anteriorment mencionada, dins de la seva caritat i solidaritat, també englobava la reproducció que sempre ha demanat dones pures i fèrtils, així com homes que les ajudessin a germinar. Esdevenir sàpiens sàpiens fa que la funció reproductiva sigui un factor més i que la nostra realització humana sigui quelcom que va més enllà de la perpetuació de l’espècie, que ja és una cosa que sabíem des del moment que algú va guixar sobre una superfície i veié que la seva obra perdurava si no la destruïa ningú.
La passa humana en el nostre planeta no sembla, malauradament, més que fruit de l’atzar que poc té a veure amb el fet que algú ens diposités allà, dient-nos que confiéssim en ell de tant, fóssim bons dins dels seus paràmetres i no penséssim massa. Si aquesta era la idea principal, hem de dir que, malauradament, la cosa no ha anat així.
Bé és cert que encara existeixen certs cànons sovint basats en paràmetres de perpetuació de l’espècie amb paràboles afegides que ens explica com era el món fa cinc mil anys i que encara encara girem al voltant del sol.
Ara bé, és un sistema de creences molt ben implantat que encara funciona i perdura la creença que hem de canviar a aquells que no combreguen amb aquestes idees de reproducció i producció. La producció de nous fidels i -també- de nous consumidors.
El pervers acompanyament d’aquells que volen canviar per poder ser aquells que -veritablement- no volen ser és el punt de partida d’aquesta nova i àcida -tot i que de vegades també naïf- comèdia de Raquel Loscos en la que visitem com una narració gòtica, la consulta d’una d’aquestes presumptes terapeutes, que no fan teràpia ni curen, sinó que acompanyen a aquells que ho necessiten. Una convenció lesiva per endinsar-se a dins de les convencions -també- lesives d’una societat que, tot i l’estadística acceptació anteriorment citada, tenen encara la rigidesa d’una branca dessecada enmig del desert, desitjant que aquesta comenci a cremar.
Les pors irracionals a partir d’aquí comencen a produir-se, tement el judici dels altres, quan realment a ningú els importa, ja que no hi ha vida pública entre els llençols del consens. Llàstima que el personatge de Lorena Miguel, interpretat per Roser Batalla, no ho pugui veure. Capficada en un dogma que li ha permès viure durant anys a mà de gent infeliç que anhela -sense saber-ho- ser més infeliç. En contraposició ens trobem a Anna Tamayo, que des de l’argúcia vol entendre el perquè sense entendre que, sovint, aquesta por convertida en dialèctica de Twitter no és res més que la projecció de veure’s en una situació en la qual no voldrien veure’s. Ara bé, si els diners acompanyen en aquesta ajuda a la conversió, el personatge es creu amb més raó que ningú i aquest també es desmunta ràpidament quan s’adona que no deixa de ser una morta de gana.
El capital acumulat sovint ens dona la raó, encara que aquesta raó només sigui un sistema d’estructures mentals i prejudicis projectats cap a fora immiscint-se en la vida dels altres. Aflorant i radicalitzant-se en adonar-se que, potser, no té raó o que és massa gent la que pot contradir aquest prejudici i sistema de creences que opina sobre els llençols dels altres, mirant de reconduir i redreçar allò que no està desviat, allò que no és tort i que no té cap més direcció que la mateixa existència sense esperar una recompensa si els llavis a besar esdevenen els d’algú més del grat d’aquest desconegut, que ja pot ser algú amb consulta o algú que ha escrit una famosa saga literària de màgia que donà una important zona de confort a molts dels que després l’autora renega.
I tot acaba sent el mateix: A qui l’importa?
No contents sabent que necessitem l’últim model de dispositiu electrònic i l’últim trend de la moda, a sobre, hem d’anar a l’hort a plantar una nova llavor humana cada nou mesos per imposició i no per desig a mirar d’aportar un granet més a la societat que sempre es resisteix a canviar, i mentre això passa, mor un règim i neix un altre, apareixen els monstres. Llàstima que aquest canvi de règim comença en el moment de guixar les parets per veure què passava i continua ara, que guixem les parets pel plaer de molestar.
Poc importa, per ara, que malgrat les tendències neo-tradicionalistes radicals, que sovint també accepten a certes dissidències de gènere si demostren un flagrant odi de classe, s’encarreguin del discurs d’odi al món occidental. Encara tenen les de perdre, perquè tot es basa a preguntar-li: “I a tu què t’importa?”.
I és allò el que veiem. Una mostra erràtica més de la por d’algú igual de vulnerable que nosaltres que creu tenir una missió que és la de fer felices a les altres persones, o així ho creu, perquè la felicitat no existeix en el seu sistema. Només una rancúnia exagerada que no té cap raó de ser que mira de ser canalitzada com una mà amiga, una mà que presumptament és del camí dret, però no existeixen camins ni mans dretes ni esquerres, només cops de cap desesperats d’animals de lídia.
