Els humans, com a ésser imperfectes, projecten totes les seves inseguretats en una estranya confiança cega de possessió i ser posseïts. Aquest sentiment de pertinença i possessió és sovint una de les formes més “senzilles” de sentir-se de nou dins d’aquella terra promesa dels quals, els humans, van ser-ne expulsats al Gènesi. Aquella incommensurable protecció, que és la mateixa que sentim dins del ventre matern i que ens connecta amb el nostre cervell més primigeni, és la que d’ençà que va néixer el raonament i la paraula, mirem de retrobar. Un amor incondicional que ens faci oblidar el fred i que les paraules tornin a deixar de tenir sentit per sentir-ne, simplement, l’escalf. Un escalf que és del tot inefable.
Aquesta recerca, però, té un munt d’enemics. Un munt d’enemics que també són igual d’humans que nosaltres, però amb una empatia i moralitat diferent. L’empatia, construïda també a mesura que naixien les paraules, topa freqüentment amb l’egoisme. Aquest egoisme sovint pot produir els actes més inenarrables i menyspreables que coneix la humanitat. Al cap i a la fi, tot és una dansa d’Eros i Tànatos. Dos conceptes que durant massa temps s’han considerat del tot inseparables perquè l’un sense l’altre no gosa existir. O aquesta és la més acceptada teoria sobre l’existència i el desig, però habitualment deixant de banda la raó, que és la que nomena allò que es pot nomenar i deixa a les carícies i els afectes la catalogació d’inefable per com s’inflama el pit i les llàgrimes poden brollar sense sentit. Més enllà del procés químic que suposa aquest fet i que cada dos per tres fa curt a l’hora de poder expressar emocions.
Ara bé, dins de tot allò que és inefable, és molt més senzill encara nomenar i assenyalar els crims d’allò que no és amor i que per a això mateix podem més fàcilment parlar-ne, que és el que fan The Feliuettes en aquest espectacle: “Amor a mort”.
The Feliuettes esdevenen unes divinitats i narradores brechtianes de rostres blancs i galtes rosades, que bé poden ser les excomunicades del bell, book and candle, la triple deessa Aradia, la trimorfa Hècate, o fins i tot les moires del destí. Obrint portes i penjant interrogants al llarg de l’escenari, retratant tot el que sovint no acaba de ser amor, però és tractat com a tal, per una enorme i terrible confusió que fa anys que patim, en aquesta terrible dualitat d’Eros i Tànatos, que funciona més com una prevenció de l’endogàmia i les seves conseqüències i un afegitó i seguit de normes tribals per a la perpetuació de l’espècie abans que no pas dir-nos què és l’amor. Aquest amor romàntic que, amb el pas dels anys i l’avenç de la societat, esdevé una -encara més cruel- presó i un temible artifici que contradiu els suposats valors dels quals teòricament està dotat. Com afirmava Denis de Rougemont al seu assaig filosòfic cabdal sobre l’amor romàntic i cortès L’amor i occident: “Ser apassionant és un estat i estimar és un acte. Es pateix un estat, però es decideix un acte”.
A partir d’aquí, es fa el que pretesament es pot des de dins, sense la distància que ens dona el raciocini o la visió d’unes deïtats amb una visió panoràmica, recordant-nos que no tot el camp és orenga i que els jardins, ja sigui els del Rei Marc o de l’Edèn, poden estar plens de males herbes i que allà on s’hauria de créixer i fruir, un pot acabar emmetzinat. I citant novament l’assaig de Rougemont podem dir que: “l’amor veritablement recíproc exigeix i crea igualtat en aquells que s’estimen”.
I és tot això el que es deixa -gairebé- fora, perquè no existeixen prou paraules per definir-lo, perquè fins i tot ni la música ni cap liebestod n’és ben capaç, tot i que aquesta té un pes cabdal amb un munt d’sketxos punyents d’alternança de sapiència i d’innocència sobre la temàtica a tractar que ens fan petar de riure i fan que detectem, somriem i sabem què és el que volem, què és el que no volem i al cap i a la fi, què és allò que és el que aspirem: tot allò que és inefable.