Jordi Iglesias

Porta 4 engega la temporada amb un espectacle que li va com anell al dit. Gracies a les caracteristiques de la sala i amb ajuda de l’escenografia ens colem al menjador del pis dels protagonismes per presenciar en primera linia com es complica el present de’n Manuel amb la Sofia pel seu passat amb la Juana i la seva inesperada aparició en el present. És la darrera proposta de Gabriel Beck. L’acció transcòrrer en una nit. El drama és bestia i accelerat. En certa manera, és com contemplar el pas d’un huracà pel menjador d’una casa. Deu ser aquesta acceleració el que fa que les referències a les qüestions socials que afecten als personatges siguin tractades de forma molt tangencial. […]

El Rei Borni és una peça genial, una comèdia ben travada del principi al final i amb una posada en escena per part d’uns actors que dominen el gènere i broden el seus respectius papers. Marc Crehuet ens planteja aquesta història que porta al terreny íntim de la llar i de les relacions més pròximes el conflicte social en el qual es troba encallada la nostra societat. Per fer-ho asseu en una mateix taula un activista que li han buidat un ull i l’anti-avalots que n’és el responsable, les parelles dels quals són amigues d’infància amb ganes de reprendre de nou la relació passats els anys. No desvetllarem aquí el desenvolupament de la trama. Però assenyalarem que hi ha lloc […]

Vagi per davant que el que firma aquestes línies va néixer l’any 1979 i que aquest text de Adolfo Marsillach va ser estrenat per primera vegada el 1981. En teatre a vegades 30 anys no són res i d’altres, com en aquest cas, 30 anys són molts anys, potser massa anys. Ahir al Tantarantana vàrem poder comprovar que aquest text no ha resistit el pas del temps. No estem davant d’una obra atemporal, sinó d’una peça estretament lligada a un moment molt concret de la història d’Espanya. Belen Lario i Javier Castro s’entreguen sobre l’escenari per defensar aquesta peça carregada de referents socials, culturals i polítics que en el seu moment de ben segur feien les delícies del públic però que actualment […]

El Versus Teatre ens rep aquests dies amb les onades de fons i aquest so ens acompanyarà durant els poc més de seixanta minuts que dura Oceà. Retret Teatre ens proposa una adaptació d’Oceano Mare d’Alessandro Baricco més centrada en els personatges que en l’acció de l’obra. Uns personatges singulars i amb una elevada carga simbòlica sobre els quals val la pena aturar-s’hi. Potser per això les escenes es succeeixen seguint el ritme cadenciós amb què arriben les ones a la platja, venen i se’n van. Si bé la interpretació presenta alts i baixos, el resultat global és una posada en escena molt plàstica amarada per un acompanyament musical al piano molt encertat.

El Versus Teatre ens rep aquests dies amb les onades de fons i aquest so ens acompanyarà durant els poc més de seixanta minuts que dura Oceà. Retret Teatre ens proposa una adaptació d’Oceano Mare d’Alessandro Baricco més centrada en els personatges que en l’acció de l’obra. Uns personatges singulars i amb una elevada carga simbòlica sobre els quals val la pena aturar-s’hi. Potser per això les escenes es succeeixen seguint el ritme cadenciós amb què arriben les ones a la platja, venen i se’n van. Si bé la interpretació presenta alts i baixos, el resultat global és una posada en escena molt plàstica amarada per un acompanyament musical al piano molt encertat.