M’ho he passat de conya amb la interpretació que fa Josep Julien del gàngster sense nom, protagonista únic d’aquest monòleg de Conor McPherson. La cosa va així: Un home repassa davant del públic els esdeveniments que el van portar a passar uns quants anys a la presó després de dedicar-se a intimidar per encàrrec per a l’home que li acaba fotent la dona. La història és dramàtica i sucosa en detalls, el relat manté la intriga i està ben amanit amb una vinagreta d’anècdotes divertides, personatges pintorescs i reflexions iròniques. Tot plegat resulta plaentment agredolç amb uns quants moments realment divertits. Un conte curt de bon llegir. Ah! Menció especial a la traducció.
La clau de tot, però, és la interpretació que en fa Josep Julien. Una senyora interpretació. L’única manera com es pot fer que l’espectador es mantingui atent a la història, en un escenari on no hi passa res, absolutament res. No hi ha acció, tot és narració. Josep Julien ho aconsegueix amb un personatge molt ben construït i que té molt ben interioritzat a dia d’avui, la qual cosa li permet jugar-hi sobre l’escenari d’una manera tan natural com el personatge juga amb un escurandents durant tota l’obra.