Xavier Quero

Què és el que veiem quan ens mirem al mirall? Possiblement tots els mals de l’univers. Un rere altre i de la pitjor forma possible. Una panxa que penja, unes bosses sota els ulls que esmorteeixen la seva caiguda i possiblement anar vestit de la pitjor forma possible: en xandall. Amb l’assumpció del nostre patetisme com a forma de vida i expressió és, doncs, quan podem donar una passa endavant i veure que, potser, no estem pas tan malament i que som igual de patètics que la resta. Abraçant aquesta part de la nostra humanitat és quan podem començar i és quan Àlex Vega ens porta al seu terreny amb “Los chandals al sol”. Àlex Vega es presenta -gairebé- com […]

És al poemari de Luis Cernuda de “La realidad y el deseo” on el desig és -gairebé- sempre prohibit, ja que trobem el constant debat entre el deure i l’anhel, el desig i el que són -veritablement- les coses, que sovint no són del nostre grat. Val a dir que el desig d’allò que és impossible és un constant tòpic de la literatura universal, car ja el trobem -fins i tot- a la primera gran epopeia de Gilgamesh i des d’aleshores s’ha anat repetint al llarg de la història d’allò que no pot ser, d’esperits irreconciliables o d’estranyes formes de coneixença, com fou el cas de Cernuda i la seva homosexualitat, que va fer que sempre quedés condemnat a l’ostracisme […]

Sovint la manca de referències històriques, així com un deliberat interès polític, corona a reis que mai van ser-ho, dota de gepa a reis que mai van assassinar els seus fills o dona el protagonisme al Fat tenebrós el destí d’un reialme que necessita ser alliberat. Com si es tractés d’una operació militar nord-americana, vaja… És per a això que Sir Geoffrey de Monmouth agafà al semi-llegendari Brut de Troia del qual temps després en farien el seu romanç o prendre la referència històrica d’un cabdill celta per coronar-lo com a un rei llegendari de nom Artús i així tenir un reguitzell de noms grans per a legitimar la nissaga dels Plantagenet. Després arribà Shakespeare, es remirà les cròniques de […]

A manera d’una mena de Manhattan Transfer de John Dos Passos, Barcelona 24H permet la possibilitat de seguir el fil d’altres ficcions que prenen la vida d’un ciutadà i la segueixen i entrecreuen en un ambient urbà. Ara bé, l’Era del jazz ens queda massa lluny i sembla, de vegades, una oda a la common people dels Pulp que ignoren per complet l’himne generacional dels noranta. Deixant certa linealitat de banda i deixant-nos endur per la modernitat i el compàs, ens endinsem a la vida d’uns personatges que, sovint totes les aspiracions basades en el capital sovint no són més que constructes per aïllar-nos de la soledat i assolir un reconeixement que, d’una manera o una altra, ens canviarà la […]

Denis de Rougemont afirmava en el seu cèlebre assaig sobre l’amor cortesana “L’amor i Occident” que la perfecció de l’amor és morir per amor, i tot que aquest no estava mancat de raó, sovint ens adonem que, de vegades la perfecció d’aquest resideix, és superar la mort d’aquest amor (o dels companys que ens atorgaven aquest) i amb resiliència, continuar empenyent la roca de Sísif. La supervivència com un acte d’amor propi, però també d’amor a aquells que ens han deixat perduts enmig del bosc. Aquests que ens han acompanyat per aquest feréstec lloc no sempre ho han fet per voluntat pròpia, sinó que no sempre troben els gegants gentils que ens ajuden, sinó els llops ferotges que habiten i […]