Xavier Quero

Era a l’obra de Pirandello on, del no-res, i enmig d’un assaig apareixien sis personatges que cercaven un autor, feien gràcies i oferien el millor d’ells perquè algú els donés una oportunitat. Aquesta proposta meta-teatral quan s’estrenà el 1921 despertà perplexitat en el públic que no sabia avenir-se d’allò que passava a escena, no entenent què era real i què no. Els personatges, de vegades, te’ls trobes d’una forma o d’una altra. De vegades és el mateix dramaturg que es persona de diferents formes, mirant de trobar els seus personatges, però també de trobar-se a si mateix en un mapa d’un territori del tot desconegut que sovint és en blanc. La memòria és capriciosa i mandrosa, sovint emmagatzema, ajunta records […]

Un dels experiments socials més controvertits és el que es va dur a terme a la Universitat Stanford. En aquest es van arranjar dos grups d’estudiants, un de presos i un altre de carcellers. Sense cap supervisió per part d’algun ens extern. En molt poques hores es demostrà com podia esdevenir de cruel l’ésser humà i com molts accedien a aquesta crueltat. El revers tenebrós dels estudiants es revelà fàcilment i els companys s’adonaren de quina mena de persones tenien al seu voltant. Afortunadament, però, la comèdia de la tarda no parla d’això. Tot i que sí de gent tancada que, sense cap supervisió, exerceix la seva llibertat o mira de mantenir la seva compostura habitual sense haver d’enfrontar conseqüències. […]

Què és el que veiem quan ens mirem al mirall? Possiblement tots els mals de l’univers. Un rere altre i de la pitjor forma possible. Una panxa que penja, unes bosses sota els ulls que esmorteeixen la seva caiguda i possiblement anar vestit de la pitjor forma possible: en xandall. Amb l’assumpció del nostre patetisme com a forma de vida i expressió és, doncs, quan podem donar una passa endavant i veure que, potser, no estem pas tan malament i que som igual de patètics que la resta. Abraçant aquesta part de la nostra humanitat és quan podem començar i és quan Àlex Vega ens porta al seu terreny amb “Los chandals al sol”. Àlex Vega es presenta -gairebé- com […]

És al poemari de Luis Cernuda de “La realidad y el deseo” on el desig és -gairebé- sempre prohibit, ja que trobem el constant debat entre el deure i l’anhel, el desig i el que són -veritablement- les coses, que sovint no són del nostre grat. Val a dir que el desig d’allò que és impossible és un constant tòpic de la literatura universal, car ja el trobem -fins i tot- a la primera gran epopeia de Gilgamesh i des d’aleshores s’ha anat repetint al llarg de la història d’allò que no pot ser, d’esperits irreconciliables o d’estranyes formes de coneixença, com fou el cas de Cernuda i la seva homosexualitat, que va fer que sempre quedés condemnat a l’ostracisme […]

Sovint la manca de referències històriques, així com un deliberat interès polític, corona a reis que mai van ser-ho, dota de gepa a reis que mai van assassinar els seus fills o dona el protagonisme al Fat tenebrós el destí d’un reialme que necessita ser alliberat. Com si es tractés d’una operació militar nord-americana, vaja… És per a això que Sir Geoffrey de Monmouth agafà al semi-llegendari Brut de Troia del qual temps després en farien el seu romanç o prendre la referència històrica d’un cabdill celta per coronar-lo com a un rei llegendari de nom Artús i així tenir un reguitzell de noms grans per a legitimar la nissaga dels Plantagenet. Després arribà Shakespeare, es remirà les cròniques de […]