Xavi Pijoan

Quan ja ben entrat el segle XXI, sociòlegs i politòlegs (i tots plegats) segueixen sense poder-se imaginar quina forma ha de tenir un món no capitalista i, per tant, mentre encara no som capaços d’albirar el final d’un sistema cada vegada més atroç, és oportú tornar a un text com el Bartleby, de Hermann Melville, gairebé dos segles després de la seva publicació. És important, també per a redimensionar una història (la del “I prefer not to”) que ha estat desvirtuada i banalitzada a base de samarretes estampades i d’interpretacions que es queden en la part més cosmètica de l’assumpte. Llàtzer Garcia, adaptador i director, posa el focus en la figura del narrador, l’advocat de Wall Street que ens refereix […]

Més de deu anys després del primer muntatge del text de Josep Maria Miró segueix essent oportuna la seva revisió, i això és el que ha fet l’autor, revisar-lo tenint en compte noves circumstàncies socials que, probablement, han modificat la percepció que sobre alguns dels assumptes que planteja El principi d’Arquímedes el potencial espectador puguin tenir. A més ha cedit el comandament de la direcció a un director jove amb la perspectiva generacional adequada, Leonardo V. Granados. La nova sensibilitat amb què la societat, afortunadament, afronta dilemes ètics relacionats amb el gènere, l’abús, l’assetjament… obliga a fer-nos passar per terrenys espinosos: el de les contradiccions i el de les renúncies. Aquestes són les arenes movedisses que cal travessar durant l’hora […]

Si la categoria de clàssic té a veure, en bona mesura, amb la capacitat de diàleg de l’obra amb l’època present, l’estudi acuradíssim de l’esvaniment de la consciència moral de l’ésser humà i de la pulsió per pervertir l’essència mateixa d’allò que ens defineix, precisament, com a humans que Shakespeare duu a terme a Macbeth és raó més que suficient que evidencia que mereix aquest rang. Qui assisteix avui a una representació de La tragèdia de Macbeth percebrà com reverbera a aquestes alçades del segle XXI l’horror que el dramaturg anglès va imaginar fa més de quatre cents-anys. És oportuna, doncs, l’empresa de La Perla 29 que, en aquesta ocasió, s’ha aliat amb l’inclassificable trio The Tiger Lillies per posar […]

Mata’m psicosi és un arravatament, per impetuós i per delirant. Ho és el text de Dolors Miquel i ho és, com no pot ser d’una altra manera, el muntatge de Lucía del Greco que, a partir de la dramatúrgia d’Albert Roig (que redueix les nou peces del text a sis), entoma el repte de trobar l’espai per a les diferents ànimes que habiten el text i que, sens dubte, estan íntimament relacionades. Potser són una mateixa veu. Metempsicosi és un concepte que fa referència a la transmigració de les ànimes i és el joc que proposa el títol de l’obra: una mena de multiplicació de la pròpia ànima, un eixamplament del jo que dona compte de les transformacions que l’individu […]

Com ja passava a Un segundo bajo la arena, Col·lectiu Desasosiego es mou, i ens fa moure, entre els intersticis d’allò misteriós i, és clar, desassossegant que s’intueix en la frontera difusa entre la vida i el teatre. Sense que ens n’adonem ja formem part de la representació, en aquest cas com a clients d’un bingo: “La gola del llop”. La terbolesa, però, no es perdrà al llarg de l’hora i quart, i sempre gravitarà la sensació d’ambigüitat que és una de les marques d’estil de la companyia. L’elecció del bingo com a lloc de la ficció, com a submón potser, no és innocent: la promesa d’il·lusió, de l’assoliment de l’èxit que el sistema ens proposa com a fita ineludible […]