Xavi Pijoan

Que semblant que sonen Aki Shimazaki i Aki Kaurismaki, oi? Hi ha casualitats que no ho són tant o que, si més no, ens donen la oportunitat, més o menys justificada, de construir filiacions, agermanaments… o de posar al descobert els fils invisibles que, sovint, enxarxen les sensibilitats més estimulants del nostre temps. No conec l’obra de Shimazaki, però em permeto la llicència de fer-la servir com a pont per a establir una possible connexió entre la idea de posada en escena d’Àlex Rigola i la idea de cinema del mestre finlandès. Fa temps que el director català ha escollit el camí de l’austeritat, el de despullar d’oripells els seus muntatges per a mirar de transmetre amb el màxim de […]

Deixem pels qui tenen altaveus més potents la responsabilitat del menyspreu i la indiferència amb què bona part del món de la cultura catalana ha tractat l’any Estellés. Són figues d’un altre paner i els espectadors només podem lamentar-nos, entristir-nos, resignar-nos, però per dins. Per sort, hi ha excepcions (que compensen però no consolen). Fa pocs mesos ho va fer la Sala Atrium també amb Coral Romput i ara, el Heartbreak Hotel (dels qui hores d’ara ja podem dir que han dissenyat la millor programació teatral d’aquesta Barcelona tan insulsa) aborda el mateix poema estellesià per a convertir-ho en el muntatge poètic/teatral/musical què sé jo!, de la temporada. A veure si enceretem a explicar per què. Qualsevol que s’acosti a […]

És una molt bona notícia que el primer text i muntatge de Roser Vilajosana (a qui fins ara coneixíem la seva feina com a actriu) sigui tan reeixida com aquest L3 Fontana que podem veure a la Beckett. És important que cada generació es pregunti com aborden les relacions de parella, les separacions, l’enamorament… Vilajosana presenta uns personatges que han assumit uns clixés i uns comportaments, sovint estereotipats. Uns personatges que han interioritzat maneres de fer pròpies dels models que les sèries o el cinema ha transmès amb força efectivitat. Així doncs, la parella protagonista (Artur Busquets i la pròpia Roser Vilajosana) d’L3 Fontana és fàcilment identificable en la quotidianitat de cadascun dels espectadors com als mil·lennials que tots coneixem, […]

Projecte Ingenu segueix encaparrat (per sort per nosaltres) a transitar terrenys poc trillats a l’escena barcelonina els últims anys, i és d’agrair que els pocs que miren d’arriscar una mica i abandonar els llocs comuns insisteixin i trobin el seu espai. Si al seu Bodas de sangre (2024), la música ja complementava el text de Lorca per convertir el clàssic en una mena de mite de transmissió oral, a Arribaràs i serà de nit, la companyia s’endinsa en el musical, un musical molt particular, més preocupat per assolir certa organicitat de posada en escena i de crear una atmosfera de somieig, que de subratllar emocions. El llibret de Marc Artigau parla del dol, de la manera com potser estem ja […]

Quan ja ben entrat el segle XXI, sociòlegs i politòlegs (i tots plegats) segueixen sense poder-se imaginar quina forma ha de tenir un món no capitalista i, per tant, mentre encara no som capaços d’albirar el final d’un sistema cada vegada més atroç, és oportú tornar a un text com el Bartleby, de Hermann Melville, gairebé dos segles després de la seva publicació. És important, també per a redimensionar una història (la del “I prefer not to”) que ha estat desvirtuada i banalitzada a base de samarretes estampades i d’interpretacions que es queden en la part més cosmètica de l’assumpte. Llàtzer Garcia, adaptador i director, posa el focus en la figura del narrador, l’advocat de Wall Street que ens refereix […]