Vint minuts després de començar la funció, en Robin (Jordi Boixaderas) canta Redemption Song i la idea que allò que els passa als personatges tindrà a veure amb la cerca d’un alliberament mitjançant un sacrifici. El pes que arrosseguen els tres protagonistes gravita a escena fins al desenllaç. El context de l’explosió de Fukushima i la catàstrofe ambiental subsegüent no esdevé en cap moment un pamflet que, evidentment, hauria desvirtuat el resultat final del muntatge de David Selvas.
El text de Lucy Kirkwood inclou un assumpte trivial d’infidelitat que, al meu parer, enreda i no aporta massa res a la història principal. Quan Kirkwood enllesteix la història de banyes i se centra en el dilema principal l’obra agafa una volada molt diferent. Per sort, a més, Els fills s’endú el problema moral cap a terrenys pràctics i no s’embranca en disquisicions religioso-filosòfiques.
D’entre les tres estrelles que formen l’elenc destaca Mercè Arànega (en el paper de Hazel), que fa una exhibició de com dir amb naturalitat sense que sembli que està intentant fer-ho, que fa els silencis quan toca i els omple de signifaicat i de misteri amb una mirada, amb un gest o només amb la seva presència.
Teatre sense escarafalls que ens dona a tothom l’oportunitat de reflexionar sobre el món que ja tenim aquí i sobre la manera com ens hi hem de relacionar.