Xavi Pijoan

Si el conflicte és allò imprescindible per a crear una ficció que ens interpel·li i que posi en joc assumptes medul·ars de l’humà, el desig potser és el màxim generador d’aquest conflicte, ja sigui amorós, polític, moral, eròtic… La Virgen Teatro, amb posada en escena d’Abel González Melo, ha escollit quatre peces del dramaturg madrileny Juan Mayorga per mirar d’escatir quins són els processos mitjançant els quals afrontem el desig i la frustració que no es vegi satisfet. Com sempre que ens trobem d’una obra que aprofundeix una mica més avall de l’epidermis, res no es dilucida massa i les preguntes queden sense resposta, però durant la investigació/representació ens sentim tan humans com som capaços de sentir-nos. Els personatges d’Entre […]

Per Yonder hi desfilen fantasmes. Els fantasmes que fan acte de presència quan la festa s’acaba. Aquells que prenen forma de records, de malsons, d’una al·lucinació… O els que s’escolen als nostres pensaments per a assegurar-se que no oblidem que potser han passat coses que no voldríem que haguessin passat, els que ens recorden que tenim por i que som profundament vulnerables. La Diminuta i companyia utilitza estratègies dramàtiques relacionades amb l’expressió corporal per mirar de representar l’estat d’ànim del “final de festa”, quan el cansament ens torna inermes a l’hora d’afrontar els neguits que també formen part de nosaltres. El treball físic dels sis intèrprets està carregat de la sensibilitat necessària per a sentir que també estan parlant de […]

Que una figura cabdal per al nostre teatre com ho és Sanchis Sinisterra espolsi un dels textos que encara té al calaix dels malendreços, és una bona notícia t’ho miris com t’ho miris. Que ho estreni la “nova” Sala Atrium és un exercici de coherència amb l’organicitat de la programació d’aquesta temporada dissenyada amb idees clares i una aposta definitiva per una sèrie de muntatges atrevits i amb capacitat per a dialogar amb la nostra contemporaneïtat. La criatura… situa el monstre de la novel·la de Mary Shelley efectuant un discurs per a “l’acadèmia” a qui ja s’havia dirigit a principis del segle XX el simi d’Informe per a l’acadèmia de Franz Kafka, amb l’objectiu de sol·licitar l’ingrés dels anomenats éssers […]

Que semblant que sonen Aki Shimazaki i Aki Kaurismaki, oi? Hi ha casualitats que no ho són tant o que, si més no, ens donen la oportunitat, més o menys justificada, de construir filiacions, agermanaments… o de posar al descobert els fils invisibles que, sovint, enxarxen les sensibilitats més estimulants del nostre temps. No conec l’obra de Shimazaki, però em permeto la llicència de fer-la servir com a pont per a establir una possible connexió entre la idea de posada en escena d’Àlex Rigola i la idea de cinema del mestre finlandès. Fa temps que el director català ha escollit el camí de l’austeritat, el de despullar d’oripells els seus muntatges per a mirar de transmetre amb el màxim de […]

Deixem pels qui tenen altaveus més potents la responsabilitat del menyspreu i la indiferència amb què bona part del món de la cultura catalana ha tractat l’any Estellés. Són figues d’un altre paner i els espectadors només podem lamentar-nos, entristir-nos, resignar-nos, però per dins. Per sort, hi ha excepcions (que compensen però no consolen). Fa pocs mesos ho va fer la Sala Atrium també amb Coral Romput i ara, el Heartbreak Hotel (dels qui hores d’ara ja podem dir que han dissenyat la millor programació teatral d’aquesta Barcelona tan insulsa) aborda el mateix poema estellesià per a convertir-ho en el muntatge poètic/teatral/musical què sé jo!, de la temporada. A veure si enceretem a explicar per què. Qualsevol que s’acosti a […]