Xavi Pijoan

La música com a via d’arrelament però també de desarrelament. La música com a reacció d’estupefacció davant d’un món indesxifrable. La música com a mitjà de transport al passat, a la infància perduda, però també com a manera de posicionar-se en el present malgrat l’estranyesa de tot plegat. Sota la direcció de Marc Rosich, Mario G. Cortizo ha concebut un espectacle en què música i performance s’abracen per mirar d’expressar alguna cosa íntima i, probablement, inenarrable, que precisa un llenguatge particular, als marges de les convencions escèniques habituals. Cortizo s’envolta de la tecnologia més sofisticada per interpretar els seus bucles sonors que, en canvi, provenen d’elements tan quotidians com petits electrodomèstics (un assecador, una batedora, una ràdio antiga…) o una […]

Jan Lauwers, al front de la Needcompany, ha esdevingut una de les companyies que d’una manera més audaç ha investigat formes noves d’afrontar el fet teatral. Hem tingut la possibilitat de veure sovint els seus muntatges a Catalunya. Sense anar més lluny, al Grec d’aquest 2024 hem vist el díptic Billy’s Joy i Billy’s violence. Una de les preocupacions de Lauwers és el de les diferents presències amb què ens trobem a l’escenari quan assistim al teatre: qui veiem, la persona? L’actor? El personatge? Els veiem els tres? O potser sorgeix una nova entitat? Un sublime error no n’és una excepció i planteja també la qüestió de la identitat, en l’àmbit de la ficció però també com a tret bàsic […]

De la mateixa manera que el teatre precisa una posada en escena (mise en scène) dels seus elements que configuri la representació, la cuina requereix una mise en place que ha d’ordenar tot allò necessari per a elaborar una preparació determinada. Elaine Grayling disposa els elements escènics que, en aquest cas, coincideixen amb els de la mise en place per a invocar un record: el d’ella amb la seva família fent gnocchi al voltant de la taula de la cuina de la seva àvia. L’obra s’articula a partir de dos eixos. El primer, la pròpia elaboració dels gnocchi, en la qual hi participarà el públic. El fet material de cuinar vertebra l’espectacle fins al punt que la durada de Man […]

Els espectacles d’Alberto Cortés acostumen a prendre forma de quelcom semblant a un ritual transcendent/esotèric , filtrat sempre, o potser catapultat, pel sentit de l’humor, una vis còmica la del performer malagueny que és difícil associar a una tradició concreta. De fet, tot en Alberto Cortés és molt sui generis. Siempre vengo de noche (live set) també ho és una cerimònia, i en aquest cas, té com a objectiu invocar un fantasma, o uns quants, o un de sol amb moltes cares. Per tant, no és tan estrany el que vivim a Siempre… si acceptem que quan ens reunim públic i intèrprets a un teatre, estem invocant algú que no existeix. Hi trobem tots els elements característics dels muntatges de […]

Verbagàlia és l’obra que l’Albert Arribas ha muntat a partir de dues obres de Víctor Català: La tieta i Verbagàlia, dos monòlegs que comparteixen una mirada, la de dos éssers que semblen haver dimitit de viure, necessitats d’afecte, que viuen sense haver acomplert les expectatives amoroses que algun dia van tenir. Tots dos comparteixen també una mena de fatalisme que, sobretot en el casa de la tieta, frega la desesperança i, fins i tot, el cinisme. La posada en escena d’Arribas és sòbria i molt audaç. Imagineu-vos una tarima petita, dues cadires, la llum i el so (amb disseny de Lucas Ariel, capaç de crear una atmosfera pètrea sense escarafalls), una actriu i un actor sobre els qui recau tota […]