Poesia al vent

A la manera com ja ho va fer amb Federico Garcia a 2015, Pep Tosar, també aquest cop amb la complicitat d’Evelyn Arévalo, s’endinsa en el món d’un poeta espanyol, que no sempre és tan poètic com el de la seva obra. Com ja passava amb Lorca, la figura de Miguel Hernández va estar condicionada per la Guerra Civil i, encara més, per significar-se en favor del bàndol que va ser el perdedor.

Tosar empra els recursos que el teatre documental sol utilitzar: els testimonis (experts en l’obra del poeta murcià), l’àudiovisual, així com la lectura de textos testimonials del propi poeta o de Josefina Manresa, la que fou la seva esposa. No amaga, per tant, la voluntat inequívoca d’indagació rigorosa assentada en proves historiogràfiques i declaracions dels qui han estudiat la figura de Miguel Hernández.

Tanmateix, el que atorga calatge a la proposta són, precisament, els elements que, a priori, no pertanyen a l’àmbit del reportatge o del documental tradicional. El d’Artà escull els versos, la dansa i la música per parlar de poesia, perquè probablement, de poesia només se’n pot parlar mitjançant altres arts igualment poètics. I és clar, quan els arranjaments i la veu flamenca de Carles Dénia i companyia o la dansa d’Andrés Corchero prenen l’escena, la volada de tot plegat és encara més gran. El contrast entre la concreció del testimoniatge dels experts i l’evanescència dels elements més expressius del muntatge funciona amb efectivitat i emoció màxima.

Segurament qui millor pot glossar una obra artística és una altra obra artística, i aixó és el que ens trobem aquests dies a la Plaça del Pedró. Aneu al Raval, que aquests dies s’hi invoca la poesia i l’emoció!