Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè aquest efecte encara no ho és massa de perfecte. És la segona obra que s’ha fet a la Beckett dins el minicicle Teatre Jove. L’autora, Carla Torres, també ho és molt de jove i per això penso que te temps de sobres per perfeccionar-la. Tot i no ser massa rodona, l’obra te el valor de l’atreviment de posar-se a escriure i despullar-se en front del públic (metafòricament) i davant d’això em trec el barret, o sigui que endavant!

I això de la òpera líquida no es deu haver inventat per a mi. Aquest Dido i Enees de nom llarg, llarguíssim vol ser una relectura del llibre IV de l’Eneida de Virgili en clau contemporània, o sigui Unió Europea, mercats, etc… Jo estic obert a tot, però em sembla que aquesta vegada s’ha especulat massa, fins a arribar a aquell punt que alguns filòsofs etiqueten com a “palla mental”. Bona posada en escena, bons intèrprets, però la resta… Em dona la impressió que quatre compositors diferents són massa penya per una sola obra.

I això és especialment greu perquè el tema és punyent: una noia d’uns vint anys busca un company per suïcidar-se junts… i el troba. Viatjaran fins un fiord del nord de Noruega on hi ha un penyasegat de 600 metres des d’on pensen saltar. Jo tinc néts d’aquesta edat i no m’he esgarrifat ni un moment. O l’obra és fluixa, o el director no ha sabut transmetre el dramatisme necessari. La posada en escena tampoc hi ha ajudat gens. Llegiu-ne més.

Potser no ens feia cap falta tornar a visitar Flor de Nit. El pas del temps és molt ‘son of bitch‘ i el que fa més de vint anys ens va semblar bo —tot s’ha de dir, també per falta de perspectiva i on comparar— ara, amb un bagatge i una experiència en musicals molt superior ho veiem amb ulls més crítics. La meva opinió és que la història està rovellada, la música aguanta força bé, les interpretacions justetes, justetes i només dono nota alta als músics, en especial al pianista i arranjador Xavier Torras, un crack, una força de la naturalesa. Llegiu-ne més.

I això el fa lent i que perdi manxa a mida que avança. El text al principi està ben estructurat i t’atrau, però a la que va avançant es dispersa i comença a perdre interès. La direcció, de la mateixa autora, Marcela Terra ha portat a una bona actuació de Padi Padilla, però no s’ha pogut treure més suc d’allà on només hi havia el que hi havia. Llegiu-ne més.