Josep Maria Ribaudí i Martí

En una obra “normal” és fàcil deixar-se emportar pel text, la posada en escena, la il·luminació… però quan passa el que ha passat i ens han fet passar la Camille Decourtye i el Blai Mateu al lliure de Gràcia, on tot ha entrat pels porus, l’estómac, els ulls i les oïdes… t’has de deixar en blanc i no pretendre capir res, només fruir-ho. Deixar-te anar i fer com la garsa: volar. i ara una pila d’adjectius: fascinant, impressionant, bell, emocionant, increïble… Continueu vosaltres. Crítica completa » https://bit.ly/2us4ZyE

Penso que el que han fet Broggi i La Perla amb aquesta peça ha estat fabulós. Rescatar una obra escrita 4.700 anys enrere no ha de ser fàcil, i penso que l’equip se n’ha sortit amb nota. De seguida ens adonem del ritme que agafarà la peça: lent, repetitiu en gestos i paraules. Els gestos gràcies a Marina Mascarell, coreògrafa que s’ha fet càrrec del moviment escènic, i les paraules gràcies a Jeroni Rubió responsable del text. Tot recolzat per Yannis Ppapaioannou, músic grec, immens amb el bouzouki, genial cantant i eficient amb el violí, i és clar, Broggi dirigint. Bravo!!! Crítica completa » https://bit.ly/2tXn2gY

Benvingut siguis teatre divertit i intel·ligent. Un glop d’aire fresc sempre ve de gust, i Ovelles és això, una comèdia alegre que no oblida que els personatges (en aquest cas tres germans) tenen vida pròpia i problemes malgrat tenir estudis i una aparentment vida resolta. Ben escrita, ben dirigida i ben interpretada, no es pot demanar més, o potser sí, que trobeu entrades perquè cada dia pengen el cartell de “exhaurides”. El Be de l’encapçalament va per be (ovella), bé (satisfactori) i beee el crit del xai, allò que en català se’n diu belar. Crítica completa » https://bit.ly/2JUvsPV

En aquest Othello l’adaptador i director Oriol Tarrason ha fet algunes “maleses” que jo aplaudeixo, com escurçar-la en durada i personatges, que ha reduït a tres. Així s’ha concentrat en el moll de l’os de l’obra: l’enamorada Desdèmona, aquí una dona més madura que en l’original, el també enamorat, però desconfiat Othello i el malvat i venjatiu Iago. El text continua sent una meravella, que en l’adaptació no ha perdut res. L’escenografia és molt simple, un espai blanc amb un faristol on Othello al principi ens explica als senadors de Venècia (nosaltres, el públic) la campanya de la que acaba d’arribar i els seu matrimoni. A les parets teles blanques. Tarrason ha volgut que els espectadors veiéssim als intèrprets com […]

La idea, l’obra, el muntatge, la il·luminació, la direcció i les interpretacions. He quedar absolutament fascinat per una obra que em va costar d’entendre, perquè d’entrada no és fàcil, especialment pels nascuts l’any 40 i educats en el franquisme i amb una llibertat sexual que amb molta sort (molta) era una llibertat vigilada. Tot i només ser quatre, una obra “coral” per com s’entrellacen els protagonistes. Històries de desamor entre persones immadures emocionalment. La meva àvia deia que “qui no té un nap, té una col”. Aquí tots quatre tenen naps i cols. No us la perdeu, val molt la pena. Crítica completa » https://bit.ly/2wRFD1S