Josep Maria Ribaudí i Martí

Possiblement alguna d’aquestes dues coses. A mi particularment m’ha avorrit, no m’ha fet arribar cap sentiment que em fes vibrar, emprenyar, compadir o emocionar, i mira que la Clara Segura s’ha entregat, com em sembla que ho fa sempre. En contra de la meva opinió, bona part del públic ha aplaudit i s’ha exaltat amb crist de joia. Doncs així està el pati: divisió d’opinions (em sembla que aquesta frase és típica dels toros) http://bit.ly/1MMHqjM

Perquè la idea és bona, però penso que no està ben arrodonida. Ciro Zorzoli ens presenta una obra de teatre dins el teatre en que una companyia fa periòdicament sessions de pràctica actoral: moviment de mans, expressions facials, en fi, tota mena de situacions controlada pels propis companys. Això als primers quinze minuts funciona, però a partir d’aquí, consumit el primer plat vas veient que no hi ha segon i que de postres ens han servit la representació d’una mena de culebrot sudamericà, per això dic que em sembla que hi hauran de passar el ribot. Noranta minuts de més del mateix han sigut massa. Penso que arreglada podria ser divertida. També penso que T de Teatre s’hauria de desprendre […]

I això en un thriller (psicològic o no) és pecat mortal. Parteix d’un bon plantejament, però es va encallant progressivament per culpa de les repeticions. Penso que les coses s’han de fer entendre a la primera i aquí a base del “dale que dale” ens hem avorrit. No diré que els actors ho hagin fet malament, però no és fàcil defensar el que no està ben lligat, i els thrillers han de tenir la estructura perfecte, sense cap error, allò que en diuen fer puntes de coixí. http://bit.ly/1KlzpVQ

… segons el meu criteri han portat l’obra al fracàs, i és una llàstima perquè veure 16 professionals damunt l’escenari avui ja no és massa corrent, i l’escenografia, la il·luminació i el vestuari eren fastuosos. Penso que Dürrenmatt no la va escriure per a ser interpretada així i aleshores costa molt (o és impossible) que el director (Josep M. Mestres) faci que el actors es creguin i transmetin la seva història al públic, especialment escàs avui, tot i que s’ha de dir que feien pilota important, del Barça.

O almenys a mi m’ho ha semblat. La història d’aquesta pobre monja belga, música, alcohòlica, lesbiana que va penjar els hàbits per anar a viure amb una companya del convent, no m’ha despertat el més mínim interès. Jo recordo el disc i la cançó Dominique, nique, nique… patètica. Ignoro quin interès hi va trobar Iñaki Garz, autor i director, però jo no he sigut capaç de descobrir-ho. Les dues actrius han fet el que han pogut, però de vegades no hi ha res a fer.