Josep Maria Ribaudí i Martí

Això és el que fan al TNC, però una bogeria molt divertida, una comèdia, no, millor dir-ne farsa, d’aquelles d’embolica que fa fort, pura disbauxa que m’ha divertit mentre interiorment em deia “quins collons que tenen”. A aquesta família (?) els acaben de desnonar i tenen totes les pertinences al carrer (Franklin, naturalment) i allà passa de tot. la dona és un transvestit, el seu marit un taxista, la cunyada una activista, hi ha el director del Banc Central, una neboda de Margaret Tatcher que porta una urna… Però què conys és això? He avisat d’entrada: una bogeria. Jo de vosaltres hi aniria, però després no em demaneu comptes.

El Grec teatra,l a la Seca Espai Brossa amb una peça de Daniela Freixas, actriu passada a dramaturga. Biològicament La Tortuga de Califòrnia és un queloni que algun carallot va introduir i s’ha convertit en un invasor i depredador. Metàfora sobre la immigració? Segurament que sí. La peça és dura i complicada i no se’n desvetlles les incògnites fins al final. Ben dirigida i molt ben interpretada per un elenc de professionals de solvència amb una sorpresa: Clara de Ramon, una novata que ha estat a l’altura, oh i tant que ho ha estat.

Per adaptar aquesta novel·la, una de les millors mai escrites en català, perquè la cosa és complicada, pel tema i pel llenguatge. Muntada en tres parts, la primera en el front aragonès, la segona a la rera guàrdia de Barcelona i la tercera tornada al front. La peça comença potser massa carregada de simbologies, però se’n va sortint. A la segona part fa un canvi important i es torna més intimista, i a la tercera tornem a la guerra amb la desfeta del front d’aragó i la fugida de les tropes republicanes, La primera part potser peca una mica masa de simbologies, però a la segona agafa un to intimista molt adequat al que s’exposa i la tercera torna al […]

Però divertida. Arrel d’un viatge al mitjà orient, els autors en fan un altra a Las Vegas per aplegar els diners que els fan falta per posar en marxa l’obra que han escrit. Allà contacten amb un català que els introduirà… d’entrada molta cocaïna pel nas i després al casino, timbes il·legals, cabarets, puti-clubs… sempre amb la bona intenció de tirar endavant un projecte cultural. Totes les actuacions bones, però el Manel Sans i la Mima Riera roben la funció a la resta. Ja passen aquestes coses.

Perquè penso que d’aquesta opera prima te n’has sortit molt bé. Has entrat en el debat del “què és bo o dolent en art”? sense pontificar ni donar lliçons. Has muntat el que jo considero un thriller cultural i intel·ligent però sense avorrir, amb una trama paral·lela i a més has posat el “cuquet” per als que els hi agrada el gossyp i faran córrer tinta especulant si el teatre era el …, el director … i el crític …, vaja, claríssim. Al marge de les collonades, bona posada en escena, direcció i interpretacions. I per acabar, ens has fet reflexionar als que exercim de crítics aficionats dient coses que ja sabíem, però que està molt bé que algú ens […]