Josep Maria Ribaudí i Martí

Espectacle d’acròbates, boníssim en quant a tècnica, potència i rigor, amb 22 executants en pista, però una mica repetitiu. Una hora de salts quasi impossibles, torres humanes i vols pel cel se m’ha fet una mica llarg. Arriba un moment que el más difícil todavia ja no sorpèn. Sort que hi han introduït escenes de lindy hop, aquest ball que els negres de Nova York van fer famós els anys 20, i això ens ha donat una mica d’aire, però repeteixo, les acrobàcies impecables. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

De fet el que ens ha explicat l’autor ho podia fer en deu minuts i en un teatre de butxaca, però la desesperació del protagonista era tal que ho havia d’esbotzar tot, i si la cosa que e rebenta és ben grossa, es nota més. Així doncs Roland Auzet ho ha fet en un teatre ben gran, amb una orquestra simfònica per encoixinar el que passava i una plataforma mòbil que es movia pel cel amb els dos protagonistes al damunt. I perquè tanta desesperació? L’home gran s’ha enamorat bojament del jove acròbat-ballarí. No n’hi ha per a menys. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Aquesta parella, sentimental i a la feina es canten les quaranta de manera demolidora. Estan avesat a usar les paraules (són actors) i el domini del llenguatge encara fa que els retrets siguin més punyents. Saben on i com han de fer mal, La posada en escena és molt especial ja que s’ha muntat com a dos monòlegs. Dirigida pel mateix autor, Pascal Rambert, i interpretada per dos actors que s’hi deixen la pell, Bárbara Lennie i Israel Elejalde. Llàstima que el programa de mà aclareix poques coses que seria bo de saber abans d’entrar a la sala. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Perquè d’entrada sembla un informe teatralitzat, però de seguida s’hi veu la mà d’un adaptador (Ricard Borràs) i un director (Pep Anton Gómez) que l’han convertit en pur teatre, i així hem anat avançant entre acadèmics i divertits escoltant un mostrari de substantius, adjectius, augmentatius i diminutius, dites populars i cançonetes per ampliar el nostre vocabulari i no caure, com els de les pelis porno, expressant-nos només amb dues paraules: polla i figa. Ens hem divertit i hem pogut comprovar que qualsevol cosa, si es fa bé, es pot convertir en teatre, o és que potser tota la vida és teatre? http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Heu posat en marxa una bona iniciativa ajudant a joves emergents d’aquesta professió tan, tan… problemàtica? Les Estrebades és una peça amb un plantejament intel·ligent i actual. La involució d’una noia viatjant al seu passat i dialogant amb la nena que va ser, possiblement en busca de respostes a la seva infelicitat actual. Dramaturgia atrevida i posada en escena molt ben resolta dins la seva senzillesa. Magnífiques interpretacions del duet d’intèrprets i bona direcció en una peça que considero difícil. “Gairebé cada dia era rica i pràcticament tots una princesa” recorda nostàlgica els dies feliços la protagonista.