Josep Maria Ribaudí i Martí

Potser massa per anar a passar comptes, però això és el que fa una de les dues dones, l’esposa, anant a veure l’amant del seu marit. Ara totes dues han estat abandonades; el mascle ha aixecat el vol amb una joveneta, lluny, molt lluny. D’aquesta llarga i penosa conversa aniran sortint coses, perquè compartir home al llarg de 25 anys… anava a dir un disbarat: “uneix molt”, però no. Llegiu-ne més.

Doncs massa no ho sé, però si sé que la María Jerez ens ha divertit amb el seu espectacle fresc i desinhibit de titells barbie. No coneixíeu aquesta especialitat? Doncs existeix, i a més ho ha fet combinant a la vegada un llenguatge teatral i cinematogràfic. Ens ha interpretat diverses escenes de novel·la negre per acabar amb l’Home Invisible de Wells, i hem vist com el ganivet s’enlairava sol, amunt, amunt, fins a descarregar-se damunt la víctima; el xiscle ha sigut esgarrifós. Si a un espectacle com aquest no hi aneu nets de pensament i hi voleu buscar segones i terceres lectures, vosaltres mateixos. Ara, us puc jurar que no us ho passareu ni la meitat de bé, per excés […]

Perquè ho diu el DNI? I si no t’identifiques amb un gènere que no és el que el teu cos determina? No tot és blanc o negre, vaja quasi res, i d’això va aquesta peça que penso que és més que un musical. A partir d’una idea de les germanes Peya, Miriam Escurriola i textos de Marc Rosich, els de l’Era dels Impuxibles han bastit un espectacle de categoria: música, dansa i text amb un plantejament molt atractiu i força arriscat. L’Albert no fa massa era la Berta i ara, mentre la policia de l’aeroport intenta aclarir “què és” reflexiona sobre els fets més rellevants de la seva vida. Finalment les seves dues parts (femenina i masculina) arriben a un […]

Doncs comencen amb una cosa i ens en anem a l’altra, cosa que personalment agraeixo. Lucy Prebble, joveníssima escriptora anglesa, sap el que es fa com a dramaturga i la Carol López com a directora; ja l’enyoràvem. Un noi i una noia tancats quatre setmanes per un experiment científic per provar un medicament antidepresiu. El director del projecte és inflexible, però la doctora que els porta pateix el mateix problema i és més comprensiva. Molt bona escenografia amb una Beckett a tres bandes, il·luminació, direcció i interpretació dels quatre actors. Potser li han sobrat 10 minutets, però això és pecata minuta.

Sí, amb aixetes, perquè no? Perquè Miquel Gallardo i Miquel Nevado són actors, però també manipuladors d’objectes i utilitzen les aixetes com a titelles. Aixetes de diversa qualitat segons el paper que representen: individuals, termostàtiques, de monocomandament… Per exemple Harpagon, l’avar, és d’un model antic, individual i de llautó i com que és una aixeta no acumula diners sinó aigua!, però malgrat aquests petits detalls l’obra tira endavant amb tota normalitat, apareixent-hi els diversos personatges: Cleant, Elisa, Valeri… però aixetats. Sota la direcció d’Olivier Benoit i el mateix Gallardo, aquesta gent que conformen la companyia Pelmànec fan d’aquesta obra una creació que val la pena de veure, ni que sigui per assaborir maneres diferents de teatre clàssic. Llegiu-ne més.