Iván F. Mula

Tot i que, originalment, Las amistades peligrosas va néixer en forma de novel·la epistolar el 1782, la història d’aquests dos llibertins francesos va fer-se molt popular per l’adaptació cinematogràfica que va dirigir Stephen Frears a finals dels anys vuitanta. En aquesta versió teatral de Javier L. Patiño i Darío Facal, el joc de seducció i venjança dels nobles protagonistes i les seves perverses apostes continuen tenint la força i la morbositat del material original. La novetat, en aquest cas, és la incorporació d’instruments musicals que converteixen, per moments, l’espectacle en un veritable concert de rock’n’roll. Les guitarres elèctriques o la bateria, bàsicament, atorguen ritme, vigor escènic i explosions físiques dels actors però, en part, també banalitza lleugerament el contingut de […]

Existeixen moltes iniciatives culturals i educatives que tracten d’apropar l’obra de William Shakespeare als més joves, cercant maneres de fer que entenguin i s’identifiquin amb els temes que elles tracten. El dramaturg Gerard Guix, de forma maliciosament genial, ha aconseguit donar un gir pervers a aquesta idea, per tal d’assenyalar la responsabilitat de la família i l’educació en certs actes de violència. L’espectacle narra la història d’un adolescent tímid i turmentat que, obsessionat amb el personatge de Ricard III, viu una metamorfosi total on l’ambició i la set de venjança l’acabaran per convertir en un monstre. El text construeix un paral·lelisme molt interessant entre els dos éssers acomplexats, combinant amb escenes d’hiperrealisme, monòlegs teatralitzats i d’altres de gran simbolisme poètic. […]

Tot i que pel seu títol podria semblar una comèdia lleugera, No feu bromes amb l’amor és, en realitat, una tragèdia que disfressa la seva trista història amb embolics, sàtira i passatges paròdics. L’autor, Alfred de Musset, representant francès del romanticisme, va escriure l’obra amb només vint-i-tres anys, transmetent-li al text tota la passió i el drama dels amors de joventut. En aquest sentit, la proposta es prou interessant i molt representativa d’una manera de veure les relacions humanes molt pròpia de l’Europa del segle XIX. Malauradament, tant l’argument com les diferents trames, els personatges i, fins i tot, les bromes recorden altres peces on, amb els mateixos elements, el resultat ha estat més eficaç. D’altra banda, els actors fan […]

A vegades oblidem, deixant-nos portar, segurament, per modes televisives, que existeix un format de monòleg teatral amb infinites possibilitats. Blanca desvelada explica una història que bé podria ser una obra de gran pressupost o una pel·lícula amb la particularitat que tots els personatges estan interpretats per una sola actriu. D’aquesta manera, Alejandra Jiménez-Gascón, autora també del text, presenta un muntatge (aparentment) molt personal que és tota una muntanya russa d’emocions, demostrant la seva infinita capacitat interpretativa a tots els nivells: cos, veu, accents i sentiment. Ajudada només per una petita banqueta, resulta al·lucinant el viatge narratiu, separat en dues línies temporals, on dues dones d’èpoques diferents comparteixen una misteriosa unió que, al llarg de l’espectacle, hauran de desentranyar. La directora […]

Començar un espectacle amb un escenari buit podria considerar-se un atreviment massa agosarat pel TNC, però el cert és que, de la proposta de Lluís Homar, és, de llarg, el més encertat. L’actor i director demostra, d’aquesta manera, que ha entès a la perfecció l’esperit de l’obra d’Eduardo De Filippo, aprofitant l’avinentesa per dotar de la màxima metateatralitat un text que és tot un homenatge al teatre i als actors. L’art de la comèdia planteja un joc magistral entre la veritat i la versemblança, barrejada amb elements de sàtira costumista, vodevil i crítica política. Aquest còctel on Txékhov, Goldoni, Pirandello i la Comèdia de l’Art es donen la mà compta, en aquest cas, amb un repartiment eficaç i una direcció […]