Iván F. Mula

És important que existeixin espectacles experimentals de creació pròpia i, fins i tot, col·lectiva per trobar nous plantejaments teatrals i noves maneres d’exposar les inquietuds de la nostra societat. El perill d’aquest tipus d’exercici, però, és no aconseguir arribar de forma global a l’espectador que, al no tenir un arc narratiu per on caminar, pot perdre més fàcilment l’interès o quedar-se només amb certs fragments. La exiliada, la negra, la puta, el caracol y la mística té, més o menys, els mateixos problemes que el seu títol: és dispersa, massa ambiciosa, vol abastar molts temes i acaba per fer-se llarga. La intenció era bona i, d’entrada, tant l’escenografia com l’espai sonor formen un perfecte embolcall pel viatge emocional que se’ns […]

Els musicals de petit format, cada vegada més habituals a Barcelona, suposen, de tant en tant, sorpreses tan agradables com aquest Dies normals aterrat directament des de l’Off-Broadway. Amb música i lletra original d’Adam Gwon, l’obra narra la història de quatre joves novaiorquesos i els seus problemes quotidians basant-se, sobretot, en les relacions personals. L’espectacle ha estat dirigit per Ferran Guiu, especialista en musicals, que demostra la seva mà destra controlant amb personalitat tots els petits detalls del gènere. La història, realment, no aporta cap element que no hàgim vist abans però és, precisament, la seva senzillesa el seu principal valor. El muntatge transmet simpatia i emoció a dojo, gràcies, també, al seu esplèndid repartiment. Ens trobem davant d’una comèdia […]

A mig camí entre la comèdia i el drama generacional (un gènere, d’altra banda, molt agraït), Cloaca és una proposta interessant de la dramaturga holandesa Maria Goos sobre l’enyorança masculina de la seva joventut. La història parteix d’en Pieter, un funcionari públic que col·lecciona pintures descartades pels museus que un dia es troba que han adquirit un inesperat valor i ha de retornar-les. Aquest conflicte el reunirà amb tres dels seus amics per ajudar-lo, cadascú aportant els seus propis problemes: ruptures matrimonials, desequilibris psicològics causats per les drogues, disfuncions sexuals, inseguretats artístiques, etcètera. Malauradament, la cohesió entre totes aquestes trames i subtrames resulta artificial i forçada. No hi ha una unitat autèntica entre tot allò que se’ns explica i, fins […]

Ja no resulta tan estrany trobar espectacles a la nostra cartellera basats en textos inicialment no pensats per ser representats. Darrerament, per exemple, hem vist posades en escena d’assajos com El teatre i la pesta d’Artaud o Els mots i la cosa de Carrière, entre d’altres. Alfonso Sánchez i Alberto López ara fan un pas més enllà i teatralitzen un recull d’articles periodístics d’Arturo Pérez-Reverte, unificant monòlegs i reflexions diverses amb un dèbil fil argumental. L’experiment aguanta prou bé el risc assumit i només se li pot retreure tot allò que els escrits de Reverte ja porten de sèrie. Patente de corso busca clarament la proximitat temàtica amb el públic, extraient tota la comicitat possible a un material ple de […]

Especialitzat cada vegada més en papers de gran presència, marcada personalitat i llargs parlaments, Josep Maria Pou, en aquesta ocasió dirigit per Mario Gas, interpreta a Sòcrates, figura clau de la filosofia occidental. L’obra es basa en diferents textos de Plató i Xenofont, entre d’altres, que fan referència al judici i mort d’aquest emblemàtic personatge històric, la seva defensa i la importància de la seva condemna. L’espectacle té un to força solemne i clàssic que li escau prou bé tot i que, per moments, es troba a faltar un cert risc, ritme o intensitat narrativa. Pou, com és habitual en ell, fa una composició interpretativa esplèndida i acapara tota l’atenció de la proposta que, d’altra banda, juga molt en favor […]