Iván F. Mula

A la seva primera obra, Mala sang (1997), el dramaturg i director David Plana ja mostrava un apropament a la comèdia una mica més fosc del que, normalment, acostuma a ser habitual pel gran públic. Aquesta visió tèrbola de l’humor que s’ha anat repetint al llarg de la seva trajectòria, amb propostes com Petita mort (1999), Després ve la nit (2001) o Dia de partit (2008), serveix, en aquesta ocasió, per abordar la paternitat i les relacions dins del món de la família. L’espectacle és un funcional exercici de narrativa contemporània que, sense girs espectaculars, grans diàlegs enginyosos o situacions molt sorprenents, aconsegueix entretenir i mantenir l’interès amb dignitat. El problema, no obstant això, és que l’esperit dramàtic de la […]

Després de Rhum, l’espectacle que va servir de doble homenatge a les figures de Enrico Jacinto Sprocani ‘Rhum’ i Joan Montanyès ‘Monti’, aquest grup de reconeguts pallassos ha tornat amb una nova proposta molt fidel a la seva essència. Sota el nom de Rhümia, aquest espectacle és una mena de continuació de l’anterior que serveix, més aviat, de complement amb un recull d’idees diverses amb bastant bona fortuna però sense cap fil que les uneixi. El més destacable del muntatge és la genial barreja de l’emotivitat poètica del clown amb l’explosivitat còmica del circ clàssic, fent servir mecanismes ben coneguts però d’una eficàcia al·lucinant. La bona tècnica i els anys d’experiència brillen en aquest recull de gags i música en […]

Clara Segura se suma a actrius com Carmen Machi, Blanca Portillo, Laia Marull, Míriam Iscla o Alejandra Jiménez-Cascón, entre d’altres, per confirmar el bon moment en el qual es troben els monòlegs dramàtics femenins. Aquest Conillet dirigit per Marc Martínez és tot un tour de force interpretatiu de la seva protagonista que torna a demostrar la seva força escènica, el seu talent tot terreny i la seva fabulosa tècnica de veu i forma física. Segura aconsegueix emocionar, fer riure o sorprendre fent semblar fàcil tot allò que no ho és gens. El text de Marta Galán Sala, però, és una mica irregular i, així com alguns fragments brillen degut a la seva originalitat, enginy o eloqüència, d’altres són massa dispersos. […]

Resulta molt interessant comprovar com Jordi Casanovas, precursor amb Ruz-Bárcenas del que s’està denominant com teatre documental tan present a la nostra cartellera darrerament, sigui ara l’encarregat de fer un pas més enllà fent evolucionar el subgènere. A Port Arthur, Casanovas posa en escena un text real d’un interrogatori policial, filtrat per WikiLeaks, on dos policies parlen amb un detingut acusat d’un crim horrible. L’elecció d’aquest material és un encert absolut i tota una troballa que conté, sorprenentment, elements de ficció dramàtica exemplar. La dosificació de la informació i els detalls del terrible succés durant la conversa genera una tensió, una intriga i un malestar molt valuosos i suggerents. El trio protagonista fa un treball interpretatiu esplèndid, tot i que, […]

El món dels actors, normalment, interessa a la gent de teatre perquè, més enllà de les històries que ens transmeten, formen part d’un microunivers artístic, creatiu i misteriosament màgic al qual la majoria de persones no tenen accés. Altres vegades, la figura de l’intèrpret transcendeix i serveix com a metàfora de la futilitat de l’ésser humà que, sense un poder superior que el dirigeixi, se sent perdut i angoixat. Yo Feuerbach s’inclina per aquesta segona vessant i omple d’espera beckettiana i reflexions existencials aquest diàleg entre un veterà actor i un principiant ajudant de direcció. L’obra planteja algunes idees interessants i funciona bastant bé quan camina sobre la idea barroca del món com un teatre i la vida com una […]