A la seva primera obra, Mala sang (1997), el dramaturg i director David Plana ja mostrava un apropament a la comèdia una mica més fosc del que, normalment, acostuma a ser habitual pel gran públic. Aquesta visió tèrbola de l’humor que s’ha anat repetint al llarg de la seva trajectòria, amb propostes com Petita mort (1999), Després ve la nit (2001) o Dia de partit (2008), serveix, en aquesta ocasió, per abordar la paternitat i les relacions dins del món de la família. L’espectacle és un funcional exercici de narrativa contemporània que, sense girs espectaculars, grans diàlegs enginyosos o situacions molt sorprenents, aconsegueix entretenir i mantenir l’interès amb dignitat. El problema, no obstant això, és que l’esperit dramàtic de la història té un pes massa significatiu i, al contrari que en alguns dels espectacles abans mencionats, l’amargura aquí impedeix als gags fluir amb la naturalitat que caldria. Potser es tracta d’un error de direcció, però el cas és que l’aspra (i interessant) atmosfera d’allò que se’ns explica no casa del tot bé amb l’humor que acaba per semblar més una disfressa forçada que no pas el to inherent de la seva essència. També trobem diferents registres interpretatius entre el repartiment. Tot i el bon treball per separat de, per exemple, Lluís Soler i Jaume Madaula, cadascú al seu aire, sembla que formin part de muntatges diferents, cosa que perjudica el conjunt i produeix aquesta manca de fluïdesa de la qual parlàvem. En qualsevol cas, el text aconsegueix aproximar-se a temes complexos d’una manera que pretén semblar fútil i, malgrat que aquesta lleugeresa és només un truc formal parcialment fallit, almenys conté una profunditat vàlida d’on treure un bon grapat d’idees per reflexionar.
Enllaç copiat!