Shakespeare, anys 50

Molt soroll per no res

Molt soroll per no res
27/11/2016

S’acostuma a dir que Shakespeare, quan es fa bé, és un autor molt comercial. És difícil determinar què vol dir “bé o malament” en aquest context o, si més no, implica trepitjar un terreny perillosament subjectiu. El que no admet discussió és que aquest Molt soroll per no res dirigit per Àngel Llàcer és, certament, un producte comercial de primera i així ho corroboren les xifres de venda d’entrades. L’espectacle és una festa magnífica, divertida i lluminosa que pren com a referència el Hollywood dels anys cinquanta, adornant el text del dramaturg anglès amb cançons de Cole Porter. Així, el muntatge es proposa enamorar i fer feliç a la gent, i ho aconsegueix sense cap mena de dubte. Resulta difícil reprimir les ganes de posar-se a ballar en sortir del teatre. No obstant això, potser l’embolcall escollit és massa gran i cridaner, i acaba per eclipsar una mica la peça. Els actors fan un molt bon treball, la direcció és simpàtica i acurada, i l’ambientació molt reeixida. Però cal reconèixer que incloure temes musicals en un espectacle que no formen part de la trama implica fer un parèntesi narratiu després de cada escena. Per molt meravellosa que resulti la seva factura, això acaba afectant el ritme i la importància que donem a la història, encara que les cançons s’hagin escollit amb bon criteri. Afortunadament, l’esperit del conjunt és coherent i el repartiment s’ho passa tan bé sobre l’escenari que contagien el seu bon rotllo a la platea. Quan la sensació que es transmet està per davant d’allò que ens expliquen, inevitablement, se’ls acaba per perdonar tots els defectes a favor de l’entreteniment.

← Tornar a Molt soroll per no res

Enllaç copiat!