Iván F. Mula

A aquestes alçades, ja ens ha quedat clar que, probablement, el fenomen que va suposar El mètode Grönholm (i el propi Jordi Galceran ho ha reconegut alguna vegada) no torni a repetir-se mai, al menys en els mateixos termes. La seva perfecció còmica, l’àcida crítica i la lucidesa i crueltat del seu missatge ja han passat a la història del teatre català com a resultat del talent d’un dramaturg en estat de gràcia. Ara bé, això no vol dir que l’autor de les també excel·lents Dakota (1995) o Carnaval (2005) hagi perdut el seu enginy ni la seva saludable mala llet. El crèdit és una comèdia molt divertida elaborada sobre el terrible fantasma d’una crisi econòmica persistent que tant de […]

La fusió entre teatre i literatura és un fenomen poc habitual si parlem en termes de creació narrativa. És a dir, poques vegades hem vist com a El chico de la última fila una comunió tan perfecta entre el procés d’escriptura d’una novel·la i el desenvolupament dels fets (suposadament) reals que l’envolten. L’excel·lent text de Juan Mayorga planteja un exquisit joc entre un professor i el seu alumne adolescent amb un talent especial per escriure; un do que al mestre li encantaria tenir però no té. El director Víctor Velasco mou els personatges amb ritme i agilitat (per moments, de forma excesiva), superant les dificultats d’una obra plena d’ambigüitat i nivells argumentals. D’altra banda, l’escenografia és, potser, massa aparatosa però […]

La cultura tradicional oriental resulta pel públic de Barcelona tan exòtica com llunyana pel que fa al seu imaginari, els seus costums i la seva inflexibilitat moral. Per aquest motiu, muntar amb una companyia catalana una obra basada en un text xinès del segle XIII i fer-la atractiva i accessible no és, d’entrada, una feina gens fàcil. El talentós director Oriol Broggi, apel·lant a la universalitat i el caire llegendari de la història, ha construït un elegant i respectuós relat, intel·ligible, èpic, proper, màgic i amb una solemnitat ben digna. La trama, ambientada en aquest món antic de venjances i traïcions, recorda sobretot a les tragèdies shakespearianes (la qual cosa té un gran mèrit), tot i que també evoca al […]

El guionista i escriptor John Vorhaus que ha publicat diversos assajos sobre l’humor diu que, en essència, “la comèdia és veritat i és dolor”. Resulta evident, només veient els primers minuts, que aquestes dues paraules han estat clau en la concepció de Generació de merda. Escrita i dirigida per Xavi Morató, l’obra és el testimoni nascut de les entranyes d’una generació frustrada que ha crescut envoltada d’una abundància fictícia i que, arribats ja als trenta anys, sent que ha perdut tot el que se li havia promès. Així, en forma de musical absurd i irreverent, han plasmat la part més precària de la societat actual i el patetisme que envolta als joves. L’espectacle és dinàmic, molt divertit i ple d’idees […]

Basada en una cançó popular, El Caballero de Olmedo és una de les obres més conegudes de Lope de Vega, juntament amb Fuenteovejuna i El perro del hoterlano. Per aquest motiu, i tenint en compte el pes que qualsevol peça del Segle d’Or comporta per l’imaginari col·lectiu, el més habitual és optar per un muntatge sobri d’acord a les convencions més solemnes. No obstant, Lluís Pasqual, director sobretot pràctic, intel·ligent i amb visió comercial, ha ideat una versió del clàssic més lleugera, entretinguda i desenfadada de l’habitual, però que funciona com un tret. Pasqual demostra així, un cop més, el seu gran enginy, en aquest cas, provant que “respecte” no significa “sacralització”. Tot i amb llicències dubtoses com l’ús de […]