Tot el que necessites per anar al teatre

El crèdit: Caricatura de la desesperació

El crèdit
20/04/2014

A aquestes alçades, ja ens ha quedat clar que, probablement, el fenomen que va suposar El mètode Grönholm (i el propi Jordi Galceran ho ha reconegut alguna vegada) no torni a repetir-se mai, al menys en els mateixos termes. La seva perfecció còmica, l’àcida crítica i la lucidesa i crueltat del seu missatge ja han passat a la història del teatre català com a resultat del talent d’un dramaturg en estat de gràcia. Ara bé, això no vol dir que l’autor de les també excel·lents Dakota (1995) o Carnaval (2005) hagi perdut el seu enginy ni la seva saludable mala llet. El crèdit és una comèdia molt divertida elaborada sobre el terrible fantasma d’una crisi econòmica persistent que tant de mal ens està fent. L’obra va ser la guanyadora del Primer Torneig de Dramatúrgia Catalana celebrat al Temporada Alta l’any passat. El certamen demanava un text teatral per ser representat per dos actors que no durés més de 40 minuts. És per aquest motiu que la primera part de El crèdit resulta impecablement rodona, plena d’esquerdes doloroses on es barregen les normes del sistema amb les de les relacions humanes i no sobra ni falta res. En canvi, a partir d’aquest punt, perd cert interès i, malauradament, es nota que ha estat allargada. És llavors quan el conflicte deriva cap a l’anècdota i agafa un to de vodevil que, en certa manera, banalitza el que la primera part havia construït. No obstant, continua sent igual de divertida i demostra que Galceran és un especialista en els girs narratius i aprofitant qualsevol element d’una història per acabar d’embolicar la troca. A més, té la sort de comptar amb dos actors de categoria (Bosch i Boixaderas), un director que sap el que l’espectacle necessita (Sergi Belbel) i una escenografia giratòria molt interessant, pràctica i suggerent.

← Tornar a El crèdit