La fusió entre teatre i literatura és un fenomen poc habitual si parlem en termes de creació narrativa. És a dir, poques vegades hem vist com a El chico de la última fila una comunió tan perfecta entre el procés d’escriptura d’una novel·la i el desenvolupament dels fets (suposadament) reals que l’envolten. L’excel·lent text de Juan Mayorga planteja un exquisit joc entre un professor i el seu alumne adolescent amb un talent especial per escriure; un do que al mestre li encantaria tenir però no té. El director Víctor Velasco mou els personatges amb ritme i agilitat (per moments, de forma excesiva), superant les dificultats d’una obra plena d’ambigüitat i nivells argumentals. D’altra banda, l’escenografia és, potser, massa aparatosa però permet el desenvolupament de la idea d’un escenari dintre d’un altre escenari, reflex molt fidel a la filosofia de la història. D’aquesta manera, la perillositat de les esquerdes entre realitat i ficció, l’obsessió del protagonista pel jove així com el retrat de la classe mitjana són els punts més forts d’aquesta proposta que fa a l’espectador sentir-se com un lector intel·ligent que descobreix per primera vegada el plaer d’ésser manipulat per una ficció. Malauradament, el to dels actors secundaris, a vegades, és massa histriònic, sembla que amb la intenció de diferenciar els dos nivells de realitat. Però la sensació és que aquest matís no feia falta i acaba per deslluir una mica un resultat final que podia haver sigut esplèndid.
Enllaç copiat!