Carles Armengol Gili

És obvi que aviat tindrem una allau de propostes teatrals que ens parlaran de l’avançament de les ultradretes o dels feixismes, en totes les seves vessants i variants. Ja ho hem vist en alguns muntatges, però auguro que en vindran molts més… i el cert és que serà sa i necessari. Persones potencialment perilloses vol parlar-nos d’això, però traslladant la maquinària feixista a l’interior d’un nucli familiar. Tot comença amb una mare i una filla que parlen d’un germà absent, però que augurem problemàtic. Quan el gos de la família mossegui a la filla, tot agafarà un camí desconegut i inexplorat. Un fet puntual desencadenarà moments crítics i, sobretot, farà caure les caretes d’alguns dels involucrats. Crec que la intenció […]

Hamlet i Segismundo són els dos grans personatges del teatre barroc, i fins i tot podríem afirmar sense equivocar-nos gaire que són dos dels grans personatges teatrals de tots els temps. Les seves personalitats i el seu objectiu principal són més similars del que semblen, ja que en ambdós casos hi ha un esperit vitalista, una curiositat malaltissa per l’existència humana i un gran interès per arribar a l’essència de les coses, especialment de la llibertat. En aquesta obra de la Companyia Ensemble hi ha diverses capes de realitat, on es barregen suposats diàlegs entre els dos personatges amb les vivències de tres amics en època actual… I pel mig, fragments de tots coneguts i petits monòlegs que ens transporten […]

Si una cosa podem tenir clara després de veure aquest espectacle és que l’hàbitat del jovent actual no és només el carrer, o les discoteques, o els afters, sinó l’espai virtual que conformen les xarxes socials. Seguim tenint joves perduts, desarrelats o confosos, com en generacions anteriors, tot i que ara la impersonalitat de les noves tecnologies acaba agreujant o sobredimensionant els problemes. Davant d’aquesta premissa, un grup d’autors ha construït diversos textos que Roger Torns s’ha encarregat de dramatitzar i dirigir. El resultat té moments interessants i escenes visualment potents, però la creació grupal no ajuda a desenvolupar un projecte coherent ni sostenible. Tenim diàlegs crispats, situacions extremes, utilització de mòbils i tablets, molts crits… i fins i tot […]

La companyia Kadish i el grup Kolmanskop Project s’uneixen per segona vegada per explicar-nos una història fascinant, la d’un nen que va ser el conillet d’Índies del projecte Morpheo. Aquest experiment, suposadament utilitzat durant la guerra freda, servia per manipular els somnis a partir de fàrmacs i imatges. Temps més tard es va convertir en una eina publicitària molt eficient, sobretot en una època en que l’adoctrinament subliminal estava a l’ordre del dia. Estem, per tant, davant d’un argument polièdric i un pèl complicat de portar a escena, tot i que la seva càrrega crítica és ben àmplia i ben clara. Un argument prometedor que es presenta confós i que no acaba de quallar, sobretot quan es barregen elements de […]

Hem vist moltes baralles matrimonials en un escenari, moltes disseccions del món de la parella, però potser la particularitat d’aquesta obra de Lee Blessing és que intenta parlar d’un conflicte aparentment inexistent. La vida del matrimoni protagonista -com la de tants altres- ha transcorregut sense qüestionar-se res, pensant que tot era com havia de ser i desoint els desitjos interns de cadascun dels cònjuges. Aquesta premissa, que funciona prou bé fins que desemboca en una autèntica batalla campal, sembla que hauria d’haver aguantat la peça per si sola… però crec que la direcció ha optat per un to equivocat que ha esguerrat el conjunt. El ritme esdevé massa feixuc i les rèpliques a vegades no són prou precises. S’han desaprofitat […]