Carles Armengol Gili

L’impacte que La reina de bellesa de Leenane va produir fa 20 anys a Barcelona, amb el muntatge de Mario Gas, va ser tan gran que encara avui molts espectadors el recorden. I és que érem molts els que cercàvem un teatre contemporani, arriscat i poc complaent com el que ens aportava Martin McDonagh. Amb els anys han arribat més obres de l’autor, i no totes han suscitat el mateix interès, però aquesta primera peça del seu repertori encara desperta inquietud i encara segueix funcionant com el mecanisme d’un rellotge. La relació malaltissa entre mare i filla, l’ambient opressiu de la casa rural i la climatologia inclement, així com la dèbil frontera entre el seny i la bogeria fan d’aquest […]

Al veure actualment 4D Òptic és quan t’adones del rebombori que deuria causar fa 15 anys, en el moment de la seva estrena. El plaer del joc teatral, el calidoscopi que suposen les obres de Daulte i la vertiginosa capacitat de generar sorpresa són alguns dels elements que defineixen aquesta obra, a la que ja se li pot adjudicar l’etiqueta de “petit clàssic”. I és que costa molt no rendir-se a les dues històries proposades (la doble realitat) ni a uns personatges que cerquen relacions personals (algunes força impossibles) i també respostes a problemes científics de difícil resolució. Aquesta part de la trama és la que pot atabalar una mica més a l’espectador, sobretot per la gran quantitat d’explicacions inintel·ligibles, […]

Els que coneixíem aquesta obra de Santiago Rusiñol ja fa anys que pensàvem que era el moment oportú perquè el TNC la recuperés, sobretot per les similituds entre el context de quan es va estrenar i el que viu actualment Catalunya. També era interessant revisar-la pel seu divertit i amable retrat del catalanisme més exacerbat, aspecte que en el seu moment va causar escàndol i avui ens provoca un somriure una mica més sa. Tal com deia el propi autor, “per estimar Catalunya, la cal riure”. El TNC ha apostat fort per aquesta proposta, i el resultat és un collage de folklore reciclat sota l’excel·lent i elegant direcció de Jordi Prat i Coll. El director i adaptador ha optat per […]

Jan Fabre és un artista belga que ha tocat quasi tots els pals del món de l’espectacle: dramaturg, director d’escena, coreògraf, dissenyador, etc. És per això que els seus espectacles són difícils de catalogar, ja que sovint s’acosten més a la performance que al teatre convencional. A Belgian Rules fa una dissecció de quatre hores del seu propi país, i també dels seus conciutadans. Un retrat gens amable ni complaent, que comença amb tota una declaració d’intencions: un borratxo es dirigeix al públic i, cervesa en mà, comença a explicar la història del país. De fet, les cerveses seran un leit motiv de l’espectacle, juntament amb els eriçons -una de les maneres de representar el caràcter dels belgues- i els […]

Quan algú escriu sobre un fet dramàtic de la seva pròpia vida, el text que en deriva sempre té quelcom que el fa únic, indestructible i molt personal. Clàudia Cedó ja ens va sorprendre fa uns tres anys amb Tortugues: la desacceleració de les partícules, un text juganer i enginyós que va convèncer a quasi tothom, però ara ens sacseja amb la història d’un avortament no desitjat. I ho fa meditadament, amb la mateixa fermesa des seus primers textos i amb una estructura teatral que ha acabat convertint l’espectacle en un èxit. La decisió de fer una obra coral, de barrejar-hi altres temes, de fer aparèixer un element incorpori i de dividir al personatge principal en dos són encerts dramatúrgics […]