Carles Armengol Gili

Jerusalem, tot i ser un text del 2008, és una de les grans peces del teatre anglès més recent. Un autèntic cop de puny a la taula que havia d’arribar a casa nostra amb una producció que estigués a l’alçada, i crec que en aquest cas la tasca de Julio Manrique i de tot el seu equip ha acomplert sobradament l’objectiu. Però anem a pams… Jerusalem és un text que ens parla d’un personatge central que viu al marge de la llei i de les normes, i de tot un estol de criatures que, per motius diversos, el segueixen en la seva aventura antisocial. I tot això en un bosc d’Anglaterra, envoltat de tota la mítica, la llegenda i la […]

En els vuitanta, David Copperfield ens semblava a tots un mag que jugava constantment amb l’impossible. Copperfield és el pare de la màgia-espectacle televisiva, el mateix que va fer desaparèixer l’Estàtua de la Llibertat o que va travessar la Gran Muralla de Xina davant d’atònits teleespectadors de tot el món. La màgia de gran format arribava, per primera vegada, a tots els racons del planeta, i es presentava amb la forma d’un gran espectacle de Las Vegas i envoltat d’una tecnologia força avançada per a l’època. Ara, el Mago Pop juga amb els records de la seva infància i recupera l’esplendor d’aquells muntatges gràcies a una producció d’alt nivell. I ho fa recreant alguns dels famosos números de Copperfield (l’aparició […]

Aquest és un d’aquells muntatges que surt de les entranyes, que et cau al damunt com una pedregada per la seva visceralitat i la seva cruesa. L’exercici de portar nou adolescents xilenes damunt d’un escenari per explicar la vulneració de drets que pateixen al seu país és realment meritori. Tot va començar fa uns anys, quan Marco Layera i Carolina de la Maza van voler donar veu a les noies de Xile i van recollir fins a 100 testimonis que després han servit per donar forma a l’espectacle. A Paisajes para no colorear es parla de noies marginades per la seva opció sexual, d’abusos masclistes i violacions, de nenes que són obligades a ser mares, de violència domèstica, de maltractaments […]

Peeping Tom és una companyia que està sempre a un nivell superior. Es pot relativitzar el seu impacte quan ja els has vist una o més vegades, es poden comparar els seus espectacles, es pot criticar o no que es mantinguin sempre fidels a un estil… però no crec que ningú pugui qüestionar que a hores d’ara el seu imaginari i el seu bagatge dins de la dansa-teatre són d’una importància vital. Són un referent per a moltes companyies, i en els darrers anys hem començat a veure a casa nostra espectacles que anaven per una línia similar… Gabriela Carrizo i Frank Chartier són dos mestres de la direcció d’escena i de la investigació teatral, fins al punt de saber […]

Es nota que aquest espectacle, el millor que ha interpretat la ja quasi desapareguda Kompanyia del Lliure, va sortir d’un taller de treball entre actors i director. Es nota l’experimentació, fins i tot allò que es va decidir conservar i tot allò que va descartar-se. Es nota, sobretot, si intentes sentir l’espectacle més que no pas veure’l, analitzar-lo o raonar-lo. El temps que estiguem junts és, per sobre de qualsevol convenció, un exercici catàrtic que passen els actors i que acaba arribant al públic com un tsunami. La proposta argumental és potser el que menys importa, tot i que la superposició de dues realitats temporals en el mateix espai dona unes possibilitats de joc immenses. Però el que sí importa […]