Teatre Lliure

El dramaturg i director Llàtzer Garcia, autor de creacions teatrals de gran èxit proposa Grans bardisses, una reflexió sobre l’absència que ha guanyat el Premi Quim Masó de producció teatral.

Florentina Holzinger és una artista que s’ha fet un lloc en l’escena més radical del moviment i la performance europea debuta a Barcelona amb dansa, acrobàcies i actes extrems.

Combinant una “fisicalitat” extrema amb una precisió teatral, l’artista austríaca utilitza l’escenari per explorar els mites i narratives relacionats amb l’aigua i la connexió d’aquest element amb la feminitat, en un estudi físic centrat en assumptes com la fluctuació, la reflexió, la reproducció, les cures i la violència.

Com es negocia amb una mare la manera com s’explicarà la seva història sobre l’escenari d’un festival internacional? Ho pots veure en directe a Mi madre y el dinero.

El muntatge és un treball conjunt del director mexicà Anacarsis Ramos i el col·lectiu Pornotráfico. El primer és un dramaturg, dissenyador d’escena i actor, format en teatre i sociologia. Investiga sobre la realitat social i la representació que es fa als mitjans, fent servir el lirisme, l’humor i paròdia.

Pornotráfico és un col·lectiu mexicà que utilitza clips de pel·lícules, vídeos de YouTube, anuncis, cançons pop i propaganda política, que contaminen amb narratives de lluita de classes, colonització, teories queer i neurodiversitat, per tal de tornar-los a posar en circulació com a obres noves.

La fortaleza va néixer per dialogar amb El castillo de Lindabridis, una obra de Calderón de la Barca que es mou entre la ficció i la realitat, aquesta dramatúrgia de Lucía Carballal indaga en la relació amb un pare absent.

La Compañía Nacional de Teatro Clásico va encarregar a la dramaturga una creació que establís un diàleg amb una peça del repertori clàssic: El castillo de Lindabridis, de Pedro Calderón de la Barca. En aquesta comèdia, publicada a principis del segle XVII, la princesa Lindabridis emprèn un viatge fantàstic muntada en un castell volador a la recerca d’un marit amb el qual poder casar-se i, així, heretar el regne.

Quin és el vincle entre la producció de residus, el canvi climàtic, el colonialisme i l’opressió que l’acompanya? Música, política i versos de T.S. Eliot, en un espectacle sobre el colonialisme dels residus: Wasted Land.

Teatre, humor negre, composició coral, vídeo, ecologia queer… Són els llenguatges amb els quals Ntando Cele portarà a escena la relació, sempre complexa, entre els humans i els seus residus. Amb música i cançons i el poema de T.S. Eliot The Waste Land (1923) us guiarà per una recerca científica i sociològica contemporània sobre el colonialisme dels residus.

Entra en un món surrealista i oníric de la mà d’una companyia que fusiona el teatre d’objectes amb els malabars i que conta la història d’un personatge solitari a la recerca de companyia.

Delirant i de ritme trepidant, COMPAÑA és la creació més recent de Jesús Velasco Otero, un artista multidisciplinari que ha participat en projectes de companyies gallegues, espanyoles i internacionals fent de malabarista i clown. L’any 2018 va crear la companyia Xampatito Pato i ha portat el seu particular món interior a escena amb produccions com Joguina Roto 3po (amb la formació Pass & Company) i SÓ., i ha mostrat el seu talent en països que van des de la Xina i Rússia, fins a França, Itàlia i Portugal. Ell mateix ha dissenyat i fabricat els titelles i els mecanismes que veureu en escena.

Un moment crític, un perill… Quantes vegades us enfronteu cada dia a la vostra mortalitat? Muljil us deixarà sense alè.

Fundat el 2009, Elephants Laugh és un col·lectiu coreà dedicat a creacions participatives que estableixen connexions entre les arts escèniques i la vida quotidiana, i basteixen ponts entre l’art i l’experiència viscuda.

El pacte de l’oblit és una conferència performativa de Sergi Casero Nieto, autor que reclama veritat i justícia per recordar-nos la necessitat de no oblidar ni defugir els reptes morals i ètics que ens planteja la nostra història.

Allunyades de la dramatúrgia convencional, les obres d’Angélica Liddell parlen del sexe, la mort o el poder. En el poema escènic Seppuku. El funeral de Mishima o el plaer de morir fa una reflexió sobre la mort i el suïcidi, que ret homenatge a Yukio Mishima.

A la colònia penitenciària explica la decadència d’occident. La jove companyia barcelonina La Mala Companyia s’alia amb la direcció de Dobrin Plamenov i parteix dels personatges d’un conte de Kafka.

El muntatge tanca la trilogia de La Mala Companyia sobre el control dels governs sobre els individus que va començar amb Es pronuncia camí, un muntatge a propòsit de La pesta, d’Albert Camus, nascut durant la pandèmia de l’any 2020; L’últim dia de l’home gos, que rellegia Un món feliç d’Aldous Huxley, i, ara, una peça que pren aquesta cruel història de Kafka, que parla del final d’un imperi i que es desenvolupa entre el thriller i la comèdia negra.

Um julgamento és la nova indagació sobre els límits entre el teatre i el cinema de la directora brasilera Christiane Jatahy té com a referència un text clàssic, convertit en un judici escènic, amb el públic com a jurat.

Ara fa prop de 150 anys, Henrik Ibsen va escriure Un enemic del poble, la història d’una ciutat balneària que es refà de la crisi gràcies al turisme termal tot just quan el metge, Thomas Stockmann, descobreix que les aigües estan contaminades i són un perill per a la salut. Entestat a denunciar-lo contra l’opinió de la majoria, acabarà enfrontat a la comunitat i expulsat. Christiane Jatahy ens proposa seguir el personatge de Stockmann dos anys més tard, quan torna a la seva ciutat i reclama un judici neutre, una segona oportunitat de demostrar el perquè de les seves accions i paraules.

L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht i Kurt Weill en col·laboració amb Elisabeth Hauptmann, torna als escenaris catalans en una nova producció dirigida per Marta Pazos, amb direcció musical de Dani Espasa i traducció de Marc Rosich.

Es tracta d’una coproducció del Teatre Lliure i el Festival Grec per commemorar el 50è aniversari d’ambdues institucions.

Als baixos fons d’un Londres miserable, criminals, captaires i autoritats es barallen per sobreviure en aquesta radiografia ferotge del capitalisme que, des del Berlín d’entreguerres, no ha perdut ni un gram de vigència.

Després d’esbudellar la condició millennial la temporada passada, torna l’humor descordat de les neovarietés de Miquel Mas Fiol amb un espectacle sobre la força del treball col·lectiu i la companyia, poc fiable, de la nostàlgia. Un acte d’amor a l’ofici teatral, apartat dels followers i els flaixos, i un reconeixement per l’esperit insurrecte que ens impulsa, tossudament, a continuar fent teatre.

Bouvetøya (la necessitat d’una illa) és un espectacle dirigit per Julio Manrique i escrit conjuntament amb Ivan Benet, Cristina Genebat i Sergi Pompermayer.

L’any 1985, el Lliure va estrenar La senyoreta Júlia dirigida per Fabià Puigserver amb Lluís Homari Anna Lizaran en els papers protagonistes. Quinze anys després d’estrenar la seva versió del clàssic, Christiane Jatahy presenta Júlia – 15 anys més tard (2011–2026), una coproducció del Teatre Lliure i Temporada Alta.

De l’aliança entre la companyia alemanya Sasha Waltz & Guests i el director Stefan Kaegi, líder de la companyia Rimini Protokoll, en neix aquest artefacte escènic, que posa el focus en l’observador: i si cada espectador fos només una neurona, una peça dins d’un gran cervell col·lectiu? Spiegelneuronen és un experiment, un joc i una experiència compartida.

Un regal d’aniversari per al públic del Lliure per celebrar el 50è aniversari de l’equipament.

Tretze anys després de la darrera funció de Neva, de l’autor i director xilè Guillermo Calderón, la companyia es va tornar a reunir per adaptar l’obra als canvis que un ictus havia provocat en el cos i en la parla d’un dels actors. El resultat: una petita joia del teatre llatinoamericà que, de la mà del Flaix de Tardor – BCN, arriba a l’Espai Lliure dirigit per Trinidad González i la resta d’intèrprets.

Josep Maria Mestres porta al Teatre Lliure L’herència, la multipremiada peça del dramaturg Matthew López, estrenada el 2018 i considerada per la crítica com l’obra nord-americana més important del segle. Amb un extens repartiment masculí amb grans noms com Carlos Cuevas, Carles Martínez, Abel Folk, Dafnis Balduz o Albert Salazar.

Dimecres d’aniversari vol ser un espai d’encontre i de celebració. Celebrem l’esperit d’un teatre obert i valent, que va apostar des de l’inici per la inclusió i la barreja de diferents llenguatges artístics dalt de l’escenari. Quatre peces úniques en quatre dimecres successius, dins de l’escenografia de L’herència, que reprodueix una sala d’assaig del Teatre Lliure.

Israel Solà, director de la companyia La Calòrica, agafa les regnes de l’IT Teatre Lliure 2026: un projecte especial per a un moment especial: Xirgu.

Els graduats de l’Institut del Teatre, capitanejats per Solà, s’acostaran a la figura de la gran actriu, productora i pedagoga teatral Margarida Xirgu per retrobar el seu llegat artístic en els intèrprets d’avui.

El projecte comptarà amb la participació de Muntsa Alcañiz, actriu, professora de l’Institut del Teatre i fundadora del Teatre Lliure.

Fundada el 1985 a iniciativa de Fabià Puigserver, l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure (OCTLL) va jugar un paper determinant en la difusió de la música contemporània a Catalunya. En una vetllada excepcional, dos dels seus fundadors,Josep PonsiLluís Vidal, revisitaran algunes de les peces més estimades de la seva trajectòria.

Segon Dimecres d’aniversari, l’espai d’encontre i de celebració de l’esperit d’un teatre obert i valent, que va apostar des de l’inici per la inclusió i la barreja de diferents llenguatges artístics dalt de l’escenari. Quatre peces úniques en quatre dimecres successius, dins de l’escenografia de L’herència, que reprodueix una sala d’assaig del Teatre Lliure.

Quatre mons. Quatre moments. Quatre trobades. Allà on comença tot.

Tercer Dimecres d’aniversari, l’espai d’encontre i de celebració de l’esperit d’un teatre obert i valent, que va apostar des de l’inici per la inclusió i la barreja de diferents llenguatges artístics dalt de l’escenari. Quatre peces úniques en quatre dimecres successius, dins de l’escenografia de L’herència, que reprodueix una sala d’assaig del Teatre Lliure.

Quatre mons. Quatre moments. Quatre trobades. Allà on comença tot.

El Lliure tanca l’aniversari a Gràcia amb EPITAP, un títol que conté un nom. Xavier Bobés ens acompanya en aquest viatge escènic, serè i subtil, a través d’objectes quotidians, pensaments i somnis. A través de l’absència, tan present, de la persona estimada.

Un poema escènic, íntim i senzill, sobre l’amor i la desaparició. Un viatge a través del dol, per tornar a néixer.

En record dels qui no ens han pogut acompanyar fins aquí.

Última nit dels Dimecres d’aniversari, l’espai d’encontre i de celebració de l’esperit d’un teatre obert i valent, que va apostar des de l’inici per la inclusió i la barreja de diferents llenguatges artístics dalt de l’escenari. Quatre peces úniques en quatre dimecres successius, dins de l’escenografia de L’herència, que reprodueix una sala d’assaig del Teatre Lliure.

Quatre mons. Quatre moments. Quatre trobades. Allà on comença tot.

Hereus d’aquells artistes radicalment lliures sorgits de la contracultura de la Barcelona de finals dels setanta, La Ludwig Band tancarà el 50à aniversari del Lliure a la Sala Fabià Puigserver amb cançons del seu darrer disc, Pel barri es comenta, i també altres clàssics del seu repertori. Amb música, poesia, humor i alegria.

Perquè res no acaba ni aquí ni ara i tot torna a ser un inici i una oportunitat.

De la fusió de dues companyies belgues de referència en el teatre físic i visual, Focus i Chaliwaté, neix Dimanche, un prodigiós espectacle sense paraules sobre la relació dels humans amb la natura. Dues línies narratives es creuen per teixir un relat, entre còmic i oníric, de com seguim actuant com si no passés res mentre el món s’esfondra.

L’actor nord-americà Andrew Tarbet, conegut des de fa anys a Catalunya pels seus treballs en teatre, cinema i televisió, ens proposa Os polar, un One Man Show personal, filosòfic, hilarant i tendre sobre les dificultats de canviar de cultura i, sobretot, d’idioma.

Estrenat amb èxit al Teatro María Guerrero, arriba a Barcelona Lexikon, una contundent mostra del discurs escènic característic d’El Conde de Torrefiel. Com si es trobés davant d’una col·lisió, el públic serà el testimoni directe que mira, valora i, finalment, interpreta què explica l’escena. Aquest és el seu lexikon. Com va escriure Aristòtil, “és a través de la conversa com els humans poden assaborir el món”.

Com ens podem comunicar més enllà de la paraula entre persones amb diferents capacitats?

L’avi de la Clara Manyós tenia atàxia. A ella, de petita, l’avi li feia por. Nuvolosa és un assaig per travessar aquella por de qui s’expressa diferent i construir juntes un nou espai de comunicació.

Un espectacle Ànima Lliure.

Lucía Carballal és una de les veus més interessants de la dramatúrgia contemporània espanyola. Després de l’èxit de Los nuestros (2025) i La fortaleza (2024), en què explorava els vincles familiars, ara ha decidit parlar de l’amor amb aquest ‘drama romàntic’ que és també una comèdia.

«Hauria agraït una nota.» Així comença Relíquia, el relat autobiogràfic del jove escriptor Pol Guasch, un dels narradors més guardonats i representatius de la seva generació, que explica el suïcidi del seu pare, el dol posterior i la vida que queda després en ell mateix i la seva família.

Hi ha qui diu que, de vegades, és difícil oblidar. Guasch ens demostra que el més difícil és recordar. Relíquia és un exercici íntim i profund de reconstrucció de la memòria a través de les paraules, de la literatura. Amb la complicitat del també autor i director d’escena Pablo Messiez, la novel·la es transforma al Lliure en un espectacle.

El dramaturg i director Llàtzer Garcia, autor de creacions teatrals de gran èxit proposa Grans bardisses, una reflexió sobre l’absència que ha guanyat el Premi Quim Masó de producció teatral.

El director David Selvas aborda Enric IV, un Shakespeare poques vegades representat en els nostres escenaris. Una mirada contemporània als mecanismes socials i polítics que ens conformen com a col·lectiu.

Sir John Falstaff ens convida a una festa queer, insurrecta i subversiva, en ple segle XXI.

Versió segle XXI del cèlebre film neorealista de Luchino Visconti. Un acte d’amor al cinema clàssic de la directora Mercè Vila Godoy que fa evidents encara avui la fragilitat i les contradiccions de les dinàmiques de poder i dels vincles familiars.