Què faries si et quedessin només 90 minuts de vida? Una hora i mitja per passar comptes, acomiadar-te, dir tot allò que penses i exercir una llibertat absoluta, sense por de les conseqüències. Aquesta és la situació límit que planteja Temps, la tragicomèdia escrita i interpretada per Quim Masferrer que torna als escenaris de Barcelona catorze anys després de la seva estrena. Del 9 de setembre al 4 d’octubre, l’espectacle es podrà veure al Teatre Borràs en una versió revisada i connectada amb el present.
“La idea de Temps va sorgir perquè tenia ganes de parlar de la llibertat escènica”, explica Masferrer. L’espectacle també va néixer d’un cert sentiment d’indignació davant de tot el que passava al seu voltant: els desnonaments, la corrupció, l’encariment dels serveis bàsics i les desigualtats socials. L’actor volia parlar amb llibertat de totes aquestes qüestions, però necessitava una situació dramàtica que li permetés fer-ho sense limitar-se a “criticar perquè sí”.
Després de preguntar-se en quina situació algú podria dir tot el que pensa, va arribar a una conclusió: una persona a qui només queden 90 minuts de vida ha de poder exercir aquesta llibertat amb la complicitat i la compassió dels espectadors.
Una obra que canvia amb l’actualitat
Estrenat el 2012 al festival Temporada Alta, Temps ha anat transformant-se al mateix ritme que la realitat. Masferrer actualitza el text “depenent dels guionistes, és a dir, de l’actualitat”, segons el que diuen els polítics, les coses que passen i els motius d’indignació social. Així, la recuperació de l’espectacle no és una simple reposició, sinó una oportunitat per tornar a mirar el present des de l’humor i des de l’experiència acumulada durant aquests anys.
Masferrer qualifica l’obra de molt personal. “Intento aprofitar l’avinentesa de ser-ne l’autor. He d’aprofitar que el públic ha vingut a escoltar allò que jo li vull dir”, explica. “Vull dir el que penso, i per això intento que el poder del comediant, a través de l’humor, pugui ser crític”.
Per a l’actor, l’humor no és una màscara que permeti esquivar la realitat, sinó una manera directa d’enfrontar-s’hi. “L’humor és directe, a la vena. Per mi, el poder del comediant és una arma amb la qual pots fer i dir moltes coses”. Ho fa en honor als bufons, “els únics que podien riure’s a la cara del rei”, mentre que la resta s’arriscaven a ser guillotinats, cremats a la foguera o penjats.
“El bufó era l’únic que ho podia fer, i a més de manera oberta: ‘Me n’estic rient de tu a la cara’”, explica. Aquesta és també la manera com Masferrer prefereix dir les coses i plantar-se damunt d’un escenari, seguint el rastre de referents com Els Joglars o Pepe Rubianes, “que, a través del seu humor, en deia de molt grosses i deia grans veritats”. Temps també vol exercir aquesta llibertat.
El mestratge de Ramon Fontserè
La direcció de Temps la va assumir precisament un dels grans referents de Masferrer: Ramon Fontserè. Tot i tenir una manera molt clara de fer teatre, l’actor explica que en cadascun dels seus espectacles intenta avançar, investigar i anar una mica més enllà. En aquesta tragicomèdia, el pas endavant havia de ser una mirada externa que generés noves sinergies i complicitats.
La llista de possibles directors l’encapçalava Fontserè, a qui considerava “un autèntic referent”. “Jo vaig descobrir el teatre amb ell, amb Els Joglars“, confessa. El director es va apassionar pel projecte i per la història. “Si a mi cinc anys abans m’haguessin dit que faria una obra i que me la dirigiria Ramon Fontserè, no m’ho hauria cregut. La vida —i aquest espectacle parla de la vida, malgrat que al final hi hagi la mort— et dona sorpreses, i aquesta n’ha estat una de molt agradable”.
Si observem la trajectòria de Masferrer com a autor, en la majoria dels seus personatges trobem una sinceritat senzilla i característica. “Intento que els meus espectacles siguin sincers per una qüestió lògica de fidelitat a mi mateix, perquè, si no ho fes amb sinceritat, segurament m’estaria autoenganyant”, afirma.
Fora dels escenaris, tots portem màscares i, de vegades, prediquem sinceritat mentre apliquem l’engany i la mentida. Per a Masferrer, aquestes contradiccions formen part de l’espècie humana: ens sentim ridículs, som ambiciosos, tenim orgull i podem ser solidaris, però també tremendament egoistes. Aquestes contradiccions són una de les principals fonts d’inspiració dels seus personatges, perquè pretén que siguin, per damunt de tot, humans.
“El clown destaca adjectius molt humans i els exagera damunt d’un escenari perquè arribin a l’espectador”
“El clown destaca adjectius molt humans i els exagera damunt d’un escenari perquè arribin a l’espectador. Quan ets sincer, el públic identifica el que dius com a coses pròximes, perquè no dista tant el que em preocupa a mi del que et preocupa a tu. Per tant, quan parles de les coses que t’inquieten, normalment coincideixen amb les que també preocupen qui és a la platea”.
El teatre com a teràpia
“El teatre és terapèutic”, assegura Masferrer. “Juguem amb un material molt sensible: no fem ampolles d’aigua, treballem amb sensacions, i això de vegades és difícil de gestionar. Pensem en l’espectador, però els primers per als quals ho fem és per a nosaltres mateixos”.
També admet que els qui es dediquen a aquesta feina tenen un punt d’exhibicionisme: els agrada que els mirin i els prestin atenció. “Si no, per què estàs mig any preparant un espectacle i després demanes que et vinguin a veure? Som exhibicionistes, ho hem de dir”.
A Temps, Masferrer treballa amb unes emocions especialment delicades. El primer que viu el protagonista, després de saber que només li queden 90 minuts, és el xoc. “Si jugues a preguntar-te què faries si et quedessin 90 minuts de vida, no tens aquest xoc perquè saps que no és veritat. Però, si intentes rebre’l, el resultat és de silencis teatrals, gairebé d’una cosa atònita. Jo m’ho imagino així”.
El protagonista demana als espectadors que l’han vingut a veure “compassió, per si no està fent res teatralment”, perquè no sap què fer. Per a l’actor, el viatge interpretatiu passa per moments de bogeria i per la voluntat utòpica de canviar el món, però també per la por, el plor i l’angoixa davant del que passarà quan l’indicador arribi a zero.
Humor contra la tragèdia
Masferrer ha volgut abordar aquesta mort anunciada “de la manera més íntima possible” i sempre sota el poder del comediant, perquè l’humor és la bandera del projecte. L’espectacle intenta capgirar la tragèdia amb una ironia desafiant: “Tal com estan les coses, me’n vaig! És l’espectador qui es queda. I, si algú em vol denunciar, que ho faci, perquè, quan hagi d’anar a judici, jo ja no hi seré”.
Aquest vessant satíric deriva en el que Masferrer defineix com “moments de catarsi humorística”, però la presència del cronòmetre impedeix oblidar la gravetat de la situació. Quan el compte enrere anuncia que només queden 40 minuts, l’espectacle passa sobtadament de la comèdia a la tragèdia.
El teatre permet portar aquesta situació fins al límit, però Masferrer ha intentat no tractar-la frívolament ni caure en la broma fàcil de convertir els últims 90 minuts en una festa o una bacanal. “El teatre pot ser molt dolent…, però pot ser molt bo”, reflexiona. En aquest cas, li ha permès formular-se unes preguntes que espera, com tothom, no haver d’afrontar mai a la vida real. L’actor explica que s’ha trobat amb persones que han passat per situacions pròximes a la del protagonista, immerses en processos de tractament, i que li ha agradat sentir que l’espectacle afrontava la tragèdia amb optimisme. “Fins i tot elles m’han parlat de l’humor com una mena de força que apareix dins del cos en situacions terminals. De vegades, acaben sent els malalts els qui consolen la resta. Em pregunto com pot ser que ho afrontin amb tanta valentia”.
Ara, catorze anys després de la seva estrena, el cronòmetre de Temps torna a posar-se en marxa. L’actualitat ha canviat, Masferrer també, però la pregunta central continua intacta: què fem amb el temps mentre encara en tenim?
Més informació, imatges i entrades:
