Víctor Palmero: “Johnny Chico és una obra molt oportuna y gens oportunista”

Ruben Garcia

Johnny Chico basat en un monòleg del dramaturg i poeta australià Stephen House, titulat en la seva versió original Go by night, arriba al Teatre Goya a partir del 14 de març de la mà. Dirigit per Eduard Costa, Víctor Palmero, conegut per la seva participació a la popular sèrie La que se avecina, protagonitza aquest monòleg que representa el viatge d’un xaval a la recerca de la seva identitat.

Teatre Barcelona – Johnny Chico és una obra on el que primer que descobrirem és una faceta teva desconeguda.

Víctor Palmero – Em venia molt de gust fer un espectacle que em permetés mostrar alguna cosa diferent de la vessant en què se m’havia vist més fins ara que és la comèdia. També buscava una cosa que em permetés jugar a escena fent canvis de personatge. En aquesta obra pràcticament passa tot en escena, davant de l’espectador. Tenia moltes ganes, feia molts anys que buscava un text així.

Victor Palmero ha interpretat durant 8 anys a l’Alba Recio al serial ‘La que se avecina’ (Mediaset)

Què va ser el que et va fer decidir per aquest text?

La primera escena em va conquistar, té un inici superpotent. Hi ha gent que m’ha dit: “només vaig començar a plorar”. Es nota molt la poesia de l’autor. És un text que malgrat ser cru i dur, és molt maco i molt poètic. Té paraules màgiques.

És una obra que portes molt de temps cuinant. Un projecte molt personal on has treballat amb persones molt importants i properes a tu i a la teva trajectòria.

Jo sóc d’Onda (Castelló), un poble amb aficions molt tòpiques com els actes taurins o el futbol, ​​però a mi m’agradava veure pel·lícules o el teatre… em sentia una mica una bestiola rara. Vaig apuntar-me a l’escola de teatre municipal i el primer dia el meu professor, Eduard Costa (actual director de l’obra) va fer un exercici amb mi. Allà ens vam descobrir l’un a l’altre i va ser una mena d’enamorament artístic. Edu em permetia ser tot el que jo no havia estat o no em deixaven ser, em va fer sentir que no era una bestiola rara, que era vàlida per a aquest treball. El teatre ha estat una taula de salvació per a mi.

“El teatre ha estat una taula de salvació per a mi”

L’Eduard té molt de talent. D’un text cru i fosc ha aconseguit treure màgia i que sigui un espectacle molt dinàmic, que tingui punts musicals… Ho ha omplert de moltíssima vida. Quan vaig llegir el text vaig arribar a plantejar-me autodirigir-ho, però em semblava una bogeria i el més interessant era que ho fes ell, pel nivell de confiança que tenim, ja que ens entenem a la perfecció treballant. Coque Serrano, el productor, era el seu company i també un dels meus mentors, tots dos mestres de teatre i, en part, de vida.

Creus que és un desavantatge no tenir companys d’escena?

No, en aquest muntatge no ho veig necessari. Crec que és un desavantatge més aviat a les gires teatrals ja que és molt més divertit quan vas acompanyat. Tot i així, em sento molt acompanyat en aquesta obra. L’Edu em recolza cada nit darrere de l’escenari.

A l’obra no només interpretes Johnny Chico sinó també altres personatges que interactuen amb ell.

Per mi el meu principal repte era aconseguir que aquests personatges, a més, estiguessin diferenciats els uns dels altres perquè són com uns deu personatges. És cert que alguns són petites pinzellades, potser són dues frases, i n’hi ha d’altres que tenen més pes, però tots són homes, no hi ha dones, i fer que siguin diferents ha estat un gran repte. Em posa molt la idea de ser en un escenari i canviar de cop i volta els registres. Aquesta obra em permet treballar la meva versatilitat actoral que ja he mostrat a la televisió, però que en viu crec que guanya.

Johnny té un conflicte d’identitat sexual i personal. Tothom porta alguna cosa a dins que no s’atreveix o no es va atrevir en algun moment a treure. És difícil alinear-se amb un/a mateix/a… Qui creus que se sentirà identificat/da amb el personatge?

Johnny Chico no només parla d’identitat sexual, sinó de recerca afectiva, de recerca d’amor, que crec que és una cosa que ens toca a tots. En aquest aspecte crec que qualsevol espectador que vingui empatitzarà.

Però sí que és veritat, hi ha moltes vegades que no ens atrevim a explicar coses de nosaltres mateixos i, de vegades, ens agrada imaginar-nos al costat contrari. Hi ha moltes persones que durant anys intenten investigar on són els límits entre el que és ser «ell» o ser «ella» o fins i tot esborrar-los i a mi em sembla molt interessant aquesta confrontació dels gèneres. A Johnny Chico intentem centrar-nos en què passaria si deixessin d’existir les paraules «ell» i «ella» i, encara que soni una mica utòpic o naïf, volem parlar de persones, del que habita sota la pell. Això és el que pretenem. Johnny és un noi, però no sap si vol ser una noia. El que m’agrada és que no és un personatge que es defineix transgènere, Johnny és un interrogant en ell mateix. És una pregunta constant: «què és ell», «què vol ser» i, potser, una resposta: «què importa el que se sigui».

Johnny Chico és una obra molt oportuna y gens oportunista. I, així és… sembla que com que el tema està molt de moda hem volgut pujar-nos al carro, però no obstant aquest text el vaig descobrir el 2017 a Nova York. És una cosa que ja fa anys que volem explicar. El més heavy és que és un text dels anys 90 i que continua sent actual.

Creus que és possible fer coincidir allò que ets per fora amb allò que ets per dins? Heu resolt la pregunta?

Doncs et diria que el personatge la resol en escena, però diria també que a dia d’avui jo segueixo donant voltes a aquesta pregunta. I no sé si he trobat la resposta encara…

Per què creus que és una obra necessària?

El plantejament superficial seria que l’obra ha funcionat moltíssim, que el boca-orella ha estat brutal, que hem acabat esgotant entrades allà on hem anat i que agrada, enganxa, funciona i això ja és una raó per venir-la a veure. Però és que a més és molt necessària perquè, tal com diem nosaltres, és una oda fuckgender que lluita contra la LGTBIQ+fòbia. De fet, hi ha un moment en la funció en què projectem titulars d’agressions homòfobes ia mi se’m posa la pell de gallina… És un missatge que cala, que sana i que avui continua sent lamentablement necessari.

Per Andrea Garriga

Més informació, imatges i entrades a:

Articles relacionats
Comentaris
  • maite ruiz

    Brutal la interpretación de Victor Palmero….!!!!

    Respondre
    24/03/2022