Tot el que necessites per anar al teatre

Sílvia Albert: “De veu ja en tenim, no cal que ens la donin, només que ens escoltin”

13 Febrer 2019
e


Per Sem Pons
/ @semponspuig

5 anys i més de 100 bolos avalen l’èxit de No es país para negras, un espectacle creació de Sílvia Albert, on narra la seva experiència vital sent negra a Espanya. A Barcelona segueix girant amb el seu espectacle en diferents cicles durant aquests mesos, però farà temporada estable a la Sala Fènix del 2 al 24 de maig, i ja prepara el seu nou espectacle, que veurà la llum al juliol, a la mateixa sala. És un bon moment per a fer balanç i xerrar amb ella de racisme i teatre.


Qui és Sílvia Albert?

Em dic Silvia Albert Sopale. Destaco el cognom de la meva mare perquè si no no se m’identifica. Nascuda a Sant Sebastià, filla d’una bubi de Guinea Equatorial i d’un igbo de Nigèria. Soc mare, companya i actriu. I soc una dona inquieta que em fico en molts merders.

 

Actriu gairebé ho has deixat al final.

Sí, perquè realment crec que ha estat de les últimes coses que han arribat a la meva vida. Jo em formo com actriu al 98, vaig acabar la meva llicenciatura al 2002 i des d’aquell moment han estat altres coses les que m’han estat movent per la vida, tenia altres inquietuds. Vaig treballar de cambrera, vaig treballar de regidora, vaig treballar a una línia eròtica… Experiències vitals, al final. Me’n vaig anar a Londres i vaig acabar treballant a Grècia, d’animadora.

Quan vaig estudiar teatre no sabia quin tipus de teatre m’agradava, però sí vaig aprendre tot el teatre que no m’agradava. Així que vaig fer altres coses, vaig viure… et diria que fins fa dos anys no vivia exclusivament del teatre. Vaig ser mare, em vaig fer inquieta i més activista. Entre cometes, perquè activista és una paraula molt gran. El teatre és l’única professió en la qual no soc intrusa.

 

I encara ara no et consideres activista?

Activista dins el teatre sí. Però la paraula activisme és molt gran i de vegades noto que ha perdut la força, tothom és activista per un post a Facebook. Per a mi ser activista és tenir una implicació molt més gran, és entendre la lluita, la col·lectivitat i els objectius a complir, i també la trajectòria de cadascú. I jo faig activisme al teatre, parlo de racisme al teatre. I com em veuen negra, molts creuen que puc fer-ho tot, em demanen que faci xerrades de feminisme negre, i no. Soc feminista, sí, soc negra, però no soc especialista en aquest camp, i hi ha altres dones negres feministes que sí que ho són.

 

Desirée Bela (activista afrodescendent) ja ho diu, també, que cadascuna parla del que coneix.

És clar, però és normal aquest desig de voler parlar de tot, d’agradar als altres. És humà. Però no puc centrar-me a tot alhora, fa que em perdi. Però bé, que potser d’aquí a tres setmanes responc a algú que sí soc activista (riu).

 

Em comentaves que quan vas estudiar teatre no et va agradar el que veies. Avui en dia cada vegada més parlem de la mirada feminista dins de l’educació, també la teatral, però ens oblidem que el nostre discurs educatiu és purament eurocèntric i blanc. Com ho canviem?

És posar-li consciència, veure on fallem. El que fa el feminisme em sembla perfecte i podem aplicar-ho exactament igual amb la lluita antiracista, amb les necessitats ètniques. Quins autors existeixen, a part dels autors europeus blancs que ja coneixem? Quines narratives? Per què el teatre llatinoamericà és considerat gairebé de segona, llevat excepcions blanques? I no parlem ja del teatre africà, que no se’n coneix gairebé res, tret que ens n’anem a l’exotisme. Les escoles han de començar a treballar en això. Si posem la mirada feminista i antiracista en qüestions polítiques també ho hem de fer en qüestions culturals, i podem començar a fer les investigacions necessàries per descobrir aquestes noves mirades.

 També trencar amb la idea que les dones negres o els homes negres tan sols poden fer personatges negres, abordar perquè les persones racialitzades tan sols poden exercir aquests rols. Això continua passant a l’Institut del Teatre. Ja des d’estudiant se’t encasella, i recordem que aquest racisme també l’aprenen els futurs directors de teatre.

 

En altres països hi ha experiències enriquidores. Als Estats Units triomfen els musicals de Lin-Manuel Miranda, que exerceix una mirada diferent a Hamilton o In the heights. O la Royal Shakespeare Company, a Londres, munta un Hamlet amb un planter d’actors i actrius negres. Creus que són models per tenir en compte? Hi ha un model a seguir?

No, no hi ha un model correcte. Jo crec que és interessant poder conèixer els diferents models que hi ha i des d’aquí fer el nostre propi, ja que la història d’Espanya no té res a veure amb la història d’Anglaterra. Respecte a la negritud, no tenim res a veure. Aquí hi ha una ignorància absoluta de quin és el nostre passat, la coresponsabilitat que tenim amb l’esclavitud, amb les colònies. Hi continua havent racisme molt naturalitzat, no som Anglaterra o Estats Units, crec que allà hi ha més consciència sobre l’esclavitud i allà el racisme pren altres formes, més subtils. Tampoc com a dona negra a mi m’ha de servir el model de dona negra americana, i que consti que We Love Angela Davis, eh? Però mirem les diferències entre les diferents negrituds. No és el mateix ser jo, que he nascut a Sant Sebastià, o Yolanda Sey que és de Vic, o Karo Moret que va néixer a Cuba o Remei Sipi, que va néixer a Guinea Equatorial. Som quatre dones negres compartint el mateix espai i temps, però les nostres influències, històries i necessitats són diferents, i les nostres reivindicacions també ho són. Estem parlant d’una cosa complexa que com diu la Karo es mereix ser tractada en el teatre també amb aquesta complexitat.

Arran del vídeo que vam fer les actrius i actors negres sobre el cas d’Àngels a Amèrica, vam formar un col lectiu que es diu Tinta Negra, i estem discutint tot això. I estem investigant, veient què passa a d’altres països, què ha funcionat i què ha fallat. Funcionen les quotes, per exemple, en el nostre cas? No ho sé. Cal analitzar-ho.

 

Fa por també que se us encaselli, com sol passar, en cicles específics de teatre racialitzat. El teu espectacle, No és país para negras, porta 4 anys i més de 100 bolos, una salut que molts envejarien per als seus espectacles, però encara no ha estat motiu suficient per arribar a les sales comercials. I a Espanya hi ha més de dos milions de persones afrodescendents vivint, i que podrien ser públic de l’espectacle.

I aquí exclous als que estan en situació irregular. Als manters, per exemple. Si ajuntem els minoritzats, si sumes els llatins, els àrabs … el percentatge de gent no caucàsica augmentaria moltíssim.

Quant a l’espectacle, crec que hi ha un salt ara que ho farem al Teatro del Barrio, a Madrid. Ja va haver un salt amb l’Off Llatina o la Fènix, encara que en aquest cas va ser en un cicle de dones. I a veure, No és país para negras és comercial. Els números surten, si no, no em programarien. Les sales sempre parlen de crear nous públics, però què fan per a aconseguir-los?

 

Costa trencar la idea del programador, que al final pensa en diners, i que veu que el públic objectiu de l’espectacle No és país para negras és probable que tingui una capacitat econòmica menor i no pugui pagar 20 o 30 euros per una entrada.

El públic objectiu és molt ampli, l’obra no només interpel·la a la comunitat racialitzada, també a les persones aliades i pot interessar a tot aquell a qui li agradi el teatre. Em pregunto: quants programadors han vist aquesta obra? El que m’he trobat a Barcelona és la resposta d’una sala que temia que el públic ja s’hagués cremat i, després de la seva resposta, vam realitzar més de 10 representacions esgotant localitats. Encara que està fora del circuit, de la forma de fer “teatre català”. Potser soc més directa, més crua, més política.

 

Però és una cosa que també pot fer Alberto San Juan.

Sí, però no té la etiqueteta, i tots sabem per què. Però la gent opina perquè no ha vist l’obra. Una gran part del sector teatral no ha vingut. Creo que la obra solo tiene una crítica “oficial”, y varias opiniones.

 

Com dues bombolles que no es coneixen, la bombolla del teatre blanc i una altra en la que et situes tu, on l’espectacle és conegut i reconegut.

Sí, soc perifèrica en el meu dia a dia pel fet de ser dona negra i soc perifèrica per fer el tipus de teatre que faig, però a mi és el teatre que m’agrada, m’agrada aquesta confrontació. Y tinguem present que des de la meva bombolla jo sí sóc molt conscient de la existència de la seva, del seu funcionament. Però no va en ambdós sentits. Parlem de racisme, de masclisme, d’abusos. Sí.

 

Però aquesta entrevista es publica en un mitjà que, probablement, és llegit majoritàriament per blancs. El teatre també ho expliquem mitjans amb mirada eurocèntrica, no? Com barregem les dues realitats?

Bé, l’important és que doneu aquest pas, ser valents. El que jo faig no deixa de ser teatre, hi ha un codi teatral, una posada en escena. Cal sortir de la zona de confort. Però No és país para negras també és un lloc segur, que no es preocupin.

 


Ho dius com si l’obra no fora d’aquí, com si el que expliques en ella no fossin vivències de gent que viu aquí, que comparteix carrer amb els blancs, que comparteix escola, treball. No parles d’alguna cosa allunyada de la realitat del nostre país, i sembla que per a molts sí que ho és.

Sí, és curiós ara que m’ho dius. Però fins que una persona negra no entra en el teu cercle més íntim no comences a veure certes coses i a recapacitar. Podem ser companys de feina sense que hi hagi vincle ni interès real per les vivències d’aquesta persona. Però l’antiracisme és una qüestió de tothom, no només dels que patim racisme. I el teatre pot obrir els ulls a molta gent. A gent a la que li fa por afrontar tant dolor. També hi ha dolor a la comunitat blanca. Una vegada en un col·loqui una noia va marxar plorant, i després vaig entendre que ho va fer perquè li feia mal haver-se reconegut com a racista, per haver causat dolor. Però no busquem culpabilitzar els blancs pel que ens han fet, volem evitar la culpabilitat, i començar a parlar de responsabilitat. Si veus l’obra, entendràs en què l’has cagat, i podràs fer alguna cosa per canviar-ho.

El que apareix a l’obra és la meva experiència, la de les meves amigues, experiències que he trobat a internet, d’altres que he inventat… és teatre, al cap i a la fi. Però ho intento fer des d’una perspectiva amable, que la gent també rigui, al final.

 

Sí, però hi ha diferències en com viu l’obra el públic blanc i el no caucàsic. Tu fas acudits racistes durant l’obra, i els blancs riuen, i els negres ho perceben des del dolor i la violència.

 És el debat de moda, el dels límits de l’humor. Perquè fins al moment només uns quants s’han estat rient, i ara comencem a canviar. “Escolta tu, deixa de riure-te’n de les meves misèries i riu-te’n de les teves”. Perquè jo puc riure amb un amic blanc de segons quines coses, perquè és el meu cercle estret de confiança i respecte, però si al carrer i a llocs públics rius per humiliar i generar diferències, és on està el problema del teu sentit de l’humor. Quan tots tinguem els mateixos drets, llavors ja podrem riure’ns tots de tot. Jo a l’obra faig l’acudit racista i els blancs se’n riuen, però després els hi foto l’hòstia a la cara i ho entenen.

Encara que admeto que hi ha vegades en què encara alguns blancs riuen sense fer la reflexió posterior. Hi ha un moment en què canto la cançó del Colacao, i hi ha vegades que el públic, moltes vegades adolescent que ni l’ha vist per la tele, la canta a cor i se la saben de memòria. És racisme après. Això m’ha servit per adonar-me que l’obra està viva, i que he de fer canvis per adaptar-me i buscar aquesta reflexió en el públic.

I també molts negres es riuen durant l’obra, perquè els hi passa a ells, els hi ha passat, i perquè riure és terapèutic.

 

 

Com han viscut la resta de les comunitats racialitzades l’espectacle?

Mira, fa poc va venir a veure’ns el Chenta Tsai a Madrid, i va escriure a la seva columna a El País sobre això. Sobre la necessitat d’incomodar i de sentir-se incòmode. A Barcelona ha vingut a veure’ns molta gent de la comunitat gitana, l’asiàtica, la marroquina … fins i tot nens de 13 o 14 anys, que encara em diuen que es veuen reflectits en moltes de les vivències que jo vaig tenir i que explico aquí.

 

Interpel·la en definitiva a qualsevol que hagi patit una discriminació.

Sí, encara que evitem la comparació. Cada discriminació és diferent. Als col·loquis quan parlem sobre el racisme que patim les persones negres a vegades em diuen que a Espanya no n’hi ha, de racisme, ja que per a ells el racisme és igual a l’agressió física. Aleshores és quan menciono a la comunitat gitana i es queden en silenci. I allà els cau tot, perquè ja no poden defensar que és perquè són estrangers, o dir una excusa. I els dic que fa molt temps que el pateixen, que fa molts anys que són aquí. Crec que l’obra pot ser una eina per a totes les ètnies i totes les persones que han patit. Fins i tot gent que pateix discriminació per altres qüestions, per les seves capacitats físiques. Crec que estem generant coses, dialogant.

 

Diàleg hi ha hagut també darrerament al sector teatral arran del cas d’Àngels a Amèrica, en què un actor blanc va interpretar a un personatge negre que vivia experiències racistes. Creus que això finalment ha servit d’alguna cosa?

Jo crec que sí. Jo crec que ha servit per fer un zasca a tothom i que hagin començat a mirar, hagin començat a plantejar-se què està passant, o si estan sent excessivament eurocèntrics. Hi ha qui no vol perdre espais de privilegi, i és respectable. Estan molt còmodes així. Però s’està parlant de quin tipus de teatre volem. Les feministes estan començant a entendre la interseccionalitat, estan cedint espais de poder perquè nosaltres també com a dones racialitzades puguem aportar la lluita feminista i la lluita antiracista. Això és fantàstic. El canvi de director del Lliure també estableix un precedent, caldrà veure la programació del proper any.

 

Falta passar a l’acció, deixar la reflexió i començar a canviar coses de veritat.

Sí, però que passin a l’acció tots, eh? Tots els teatres, em refereixo. Que de vegades algunes tenim fixació amb aquest teatre, però escolta, posarem també el focus en els altres, no només en els públics. És que són tants els errors que s’han comès! Fa res es va agafar la imatge de Chimamanda Ngozi Adiche per il·lustrar un cicle de feministes que deixava fora la negritud i a Ngozi. I d’això no en té la culpa Lluís Pasqual, eh? Hi ha hagut un equip que l’ha aprovat. No eren imposicions.

Així que celebro la nova línia del Lliure, però ara cal que es passi de la intenció al fet. Nosaltres ja estem aquí reclamant, i no marxarem, perquè aquests també són els nostres espais. I gràcies a les aliances de molta gent disposada a cedir crec que podrem fer grans coses.

 

Quan tu dius que aquest no és país per negres, molts blancs s’enfaden i diuen que sí ho és. I et posen d’exemple que a Operación Triunfo va guanyar un negre, com si el fet anecdòtic fos la realitat de tota la comunitat negra. Com que les Sey Sisters han obert temporada al TNC, ja està resolt el problema.

És clar. Però pensem, què es vol conquerir? Quins són els espais de conquesta? No són ni un concurs de televisió ni una cartellera. No és que jo aconsegueixi treball d’actriu, sinó que el lampista o la escombriaire o la doctora també ho facin, també trobin feina. Que es respectin els drets als que estan a la frontera sud, hem de abolir ja la Llei d’Estrangeria. Està molt bé que un negre guanyi OT, sobretot perquè és molt visible i poc comú, com quan César Brandon va guanyar Got Talent. Però la gent segueix morint a les fronteres, hi ha deportacions en calent, se li deneguen els pisos als migrants.

 

 

Hi ha por que es quedi la lluita aquí? “Jo ja tinc la meva visibilitat, deixo a gent pel camí”.

Hi ha part de gent de la comunitat que va per això, està clar, que el seu activisme és una recerca de feina. En vam parlar molt a Tinta Negra. Que això no és només per a nosaltres, és per a les nostres filles i per a les filles de les veïnes, les que vulguin ser actrius i les que no. Es tracta d’apropar una cultura, i apropar la cultura vol dir que hi hagi un pla específic perquè les persones que mai han anat al teatre i que no tenen aquests recursos puguin fer-ho. No és donar-los el 50 per cent de descompte, has d’anar als seus espais de socialització i fer-los saber que poden anar al teatre.

 

I interpel·lar-los també amb històries que els interessin.

Això és el principal, perquè per veure les històries de sempre, que no em parlen a mi ni de mi, doncs que vols que et digui. Que els joves van al teatre amb l’institut, i veient el que veuen, és normal que no vulguin tornar. Però per sort moltes activistes s’han adonat que això és també lluita de classes, que es tracta de cedir espais, baixar el volum per a escoltar la veu de “les altres”. Perquè ja en tenim, de veu, no necessitem que ens la donguin, només que se’ns escolti.

 

A més, hi ha un doble discurs. Fem una campanya com Baltasar de veritat, però després en programes d’entreteniment massiu com Tu cara me suena hi ha blackface constantment.

És que el racisme no sentén. La gent creu que el racisme és que el Ku Kux Klan estigui a la porta de casa teva o que una colla de skins et pegui una pallissa o et persegueixi al carrer. Tota la resta no ho és, es nega. Fa poc vaig estar a La Palma, un lloc on em van tractar meravellosament i on la gent és estupenda. Però tenen a la Negra Tomasa, un home blanc que es disfressa de dona negra per al carnaval dels indians, i fa blackface mentre la resta del poble es tira talc blanc i li toca el cul. Com faig entendre a aquesta gent tan meravellosa i afectuosa que va venir a veure el meu espectacle que el que fan després amb la Negra Tomasa és racisme?

 

S’interpreta com racisme només el que és malintencionat.

Correcte. Però és racisme igual. I la gent es posa a la defensiva i es tanca en banda. Haurem potser d’utilitzar una altra forma de comunicar-nos, per dir-los que deixin de fer aquestes accions, fer-los entendre que han de canviar si volen evitar fer-li mal a la gent. Igual que Vox està creixent molt perquè té un discurs, nosaltres hem de aconseguir-ho també tocant altres fibres, les de l’empatia.

 

Que jo, home blanc, et faci a tu, dona negra, una entrevista només sobre racisme, és racista?

Hi ha qui diu que si. A mi particularment no m’importa. Seria racista si li fessis aquesta entrevista a Lucia Mbomio o Desirée Bela, que saben de molts altres temes a banda d’aquest. Jo em sento còmoda parlant d’això, i potser no d’altres temes que no m’interpel·len o no m’interessen. Però és interessant que et facis la pregunta. I que anem més enllà. Que puguis anar a buscar a persones negres com expertes en altres temes, perquè ho són. Igual que una feminista et pot parlar del cultiu de la patata a Àsia, perquè potser sap del tema. Les negres no només sabem de racisme.

 

I com traslladem el ciberactivisme a la realitat? Fa por que discursos tan interessants com el de Desirée Bela o Rubén H Bermúdez es quedin en una bombolla virtual.

Sé que el Rubén està fent bastants xerrades i tallers, i la Desirée també. És una forma de traslladar-lo a la quotidianitat.

 

Però, i en el nostre sector, el teatral? Com passem del discurs, de lo simbòlic, a canvis reals que afecten de veritat i millorin les condicions de vida de les persones?

Des del col·lectiu ho estem parlant, si. Igual que hi ha el decàleg de bones conductes en el feminisme, podríem generar un decàleg de bones conductes antiracistes i que tots els teatres i les escoles d’interpretació ho apliquin, i que li donin suport també les institucions amb les subvencions. I per favor, deixar de narrar sempre les mateixes històries, per molt que els considerem clàssics. No ho són per a tothom, són clàssics eurocèntrics. La Carla Rovira va estar fent un taller de teatre per a adolescents al Japó i em va explicar que a l’hora de plantejar-los els diferents clàssics de teatre que podien fer, ells es van quedar…  “Quins clàssics? Aquests no són els nostres clàssics”.

 I és aquesta la idea. Que hi ha molts buits que necessitem omplir amb altres històries. Les que no s’han explicat. Portem aquí un munt de temps i no estem arribant. Hem d’arribar.

 

Tu a l’espectacle comentes que no tenies referents afrodescendents durant la teva infantesa, a part del teu entorn familiar. Però ara tu, des de la teva posició, pots arribar a ser un referent per a les noves generacions. Et fa coratge aquesta responsabilitat?

Sí, vaig començar creant aquesta obra buscant referents per a la meva filla, i em vaig convertir en un. Em venen nenes joves, m’escriuen, em parlen i em tracten de referent. És una gran responsabilitat. Però també exigeixo el meu dret a equivocar-me, a ser incongruent. A ficar la pota. Per sort, la responsabilitat es porta bé perquè estic recolzada de gent que respondrà com pugui quan la cridi.

Tot i que ja era hora. Estem ocupant espais, amb Afroféminas als mitjans, les Sey Sisters fent música, la Denise Duncan escrivint obres. I que al final jo no parlo en nom de tota la comunitat negra, jo només explico la meva experiència, i altres tenen les seves. Això és la diversitat de veritat. I estic preparada perquè algun dia les noves generacions em diguin “tu no em representes”. Perquè treballem des del diàleg constant i no des del lideratge i el personalisme. Avui soc aquí i demà podria no ser-hi.

 

I ara què? Algun projecte nou sobre la taula?

N’hi ha tants! (riu). Jo faig 20 coses alhora sempre. Però ara m’estic plantejant si faig el salt al següent nivell, si surto de la meva zona de confort, la de la precarietat. Però per fer-ho potser necessiti una mica més, el compromís d’un teatre perquè em programi, potser. Però sí, vull seguir en la línia de teatre del que estàvem parlant, arribar a més gent. En llocs, en comunitats on he fet l’espectacle em pregunten si en tinc més com aquest. Que en comptes de gastar els diners en un dinar prefereixen invertir-los en veure una altra obra de teatre. Gent que normalment no va al teatre, i que et veuen, i després volen veure més coses.

 

Això és creació de nous públics!

Exacte (riu). M’agradaria fer moltes coses, també Stand Comedy, per exemple. Adoro a Trevor Noah, i em va encantar el que va fer a Netflix. I fent alguna cosa així pots arribar amb un monòleg a un altre públic que normalment no els veu. És una forma genial per transmetre, un llenguatge molt directe, amb el qual pots canviar paradigmes i sacsejar una mica. Que és el que hem vingut a fer.

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Cal ser usuari de Teatre Barcelona
Uneix-te, és gratuït! Ja som més de 80.000

Ja estàs registrat?

He oblidat la contrasenya

Crear usuari

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.