Després de l’èxit de No es país para negras, Silvia Albert presenta Blackface y otras vergüenzas V.3, una revisió crítica de les representacions racistes que han travessat la cultura espanyola des del Segle d’Or fins avui. Del 18 de desembre al 4 de gener, a la sala Periferia Cimarronas, l’actriu, dramaturga i directora torna a sacsejar uns imaginaris que encara anomenem “tradició”. Parlem amb ella sobre identitat, mirada escènica i responsabilitat cultural.
Sílvia Albert Sopale
Qui és Sílvia Albert?
Em dic Sílvia Albert Sopale. Destaco el cognom de la meva mare perquè, si no, no se m’identifica. Nascuda a Sant Sebastià, filla d’una bubi de Guinea Equatorial i d’un igbo de Nigèria. Soc mare, companya i actriu. I soc una dona inquieta que es fica en molts merders.
Actriu gairebé ho has deixat per al final.
Sí, perquè realment crec que ha estat de les últimes coses que han arribat a la meva vida. Jo em formo com a actriu el 98, acabo la llicenciatura el 2002 i, des d’aquell moment, han estat altres coses les que m’han anat movent per la vida. Tenia altres inquietuds. Vaig treballar de cambrera, de regidora, en una línia eròtica… Experiències vitals, al final. Me’n vaig anar a Londres i vaig acabar treballant a Grècia, d’animadora.
Quan vaig estudiar teatre no sabia quin tipus de teatre m’agradava, però sí que vaig aprendre tot el teatre que no m’agradava. Així que vaig fer altres coses, vaig viure… Et diria que fins fa dos anys no vivia exclusivament del teatre. Vaig ser mare, em vaig tornar inquieta i més activista. Entre cometes, perquè “activista” és una paraula molt gran. El teatre és l’única professió en la qual no soc intrusa.
I encara ara no et consideres activista?
Activista dins el teatre, sí. Però la paraula “activisme” és molt gran i, de vegades, noto que ha perdut força: tothom és activista a les xarxes socials. Per mi, ser activista implica una dedicació molt més gran: entendre la lluita, la col·lectivitat, els objectius, i també la trajectòria de cadascú. I jo faig activisme al teatre, parlo de racisme al teatre. I, com que em veuen negra, molts creuen que puc fer-ho tot: em demanen que faci xerrades de feminisme negre, i no. Soc feminista, sí, soc negra, però no soc especialista en aquest camp. I hi ha altres dones negres feministes que sí que ho són.
Desirée Bela diu, també, que cadascuna parla del que coneix.
És clar, però és normal aquest desig de voler parlar de tot, d’agradar als altres. És humà. Però no puc centrar-me en tot alhora, fa que em perdi. Tot i que potser d’aquí a tres setmanes responc a algú que sí soc activista (riu).
“Si posem mirada feminista i antiracista en qüestions polítiques, també ho hem de fer en qüestions culturals”
Quan vas estudiar teatre, no t’agradava el que veies. Avui parlem cada vegada més de mirada feminista dins l’educació, també la teatral, però ens oblidem que el nostre discurs educatiu és purament eurocèntric i blanc. Com ho canviem?
És posar-hi consciència, veure on fallem. El que fa el feminisme em sembla perfecte, i podem aplicar-ho exactament igual amb la lluita antiracista i les necessitats ètniques. Quins autors existeixen, a part dels autors europeus blancs que ja coneixem? Quines narratives? Per què el teatre llatinoamericà és considerat gairebé de segona, llevat d’excepcions blanques? I no parlem del teatre africà, que no se’n coneix gairebé res, tret que ens n’anem a l’exotisme.
Les escoles han de començar a treballar això. Si posem mirada feminista i antiracista en qüestions polítiques, també ho hem de fer en qüestions culturals. Podem començar a investigar per descobrir aquestes noves mirades.
També trencar amb la idea que les dones negres o els homes negres només poden fer personatges negres; abordar per què les persones racialitzades només poden exercir aquests rols. Això continua passant a l’Institut del Teatre. Ja des d’estudiant se’t encasella, i recordem que aquest racisme també l’aprenen els futurs directors de teatre.
En altres països hi ha experiències enriquidores. Als Estats Units triomfen els musicals de Lin-Manuel Miranda, o la Royal Shakespeare Company fins i tot va muntar Hamlet amb repartiment negre. Són models a seguir?
No hi ha un model correcte. Crec que és interessant conèixer els diferents models i, des d’aquí, fer el nostre, perquè la història d’Espanya no té res a veure amb la d’Anglaterra. Aquí hi ha una ignorància absoluta del nostre passat: la coresponsabilitat amb l’esclavitud, amb les colònies. Hi continua havent racisme molt naturalitzat.
Tampoc com a dona negra m’ha de servir el model americà. I que consti que “We love Angela Davis”, eh? Però mirem les diferències entre negrituds. No és el mateix ser jo, nascuda a Sant Sebastià; o la Yolanda Sey, de Vic; o la Karo Moret, nascuda a Cuba; o la Remei Sipi, nascuda a Guinea Equatorial. Som quatre dones negres compartint espai i temps, però amb històries, influències i necessitats diferents. Estem parlant d’una cosa complexa, que —com diu la Karo— mereix ser tractada al teatre amb aquesta complexitat.
Arran de la polèmia del repartiment d’Àngels a Amèrica al Teatre Lliure, vam formar un col·lectiu que es diu Tinta Negra, i estem discutint tot això. Estem investigant què passa a d’altres països, què ha funcionat i què ha fallat. Funcionen les quotes? No ho sé. Cal analitzar-ho.
Hi ha por que se us encaselli en cicles de teatre racialitzat. Has estat molts anys fent el teu anterior espectacle, No és país para negras, però no ha arribat a sales comercials. I a Espanya hi ha més de dos milions de persones afrodescendents.
I aquí exclous els que estan en situació irregular. Els manters, per exemple. Si ajuntem els minoritzats —llatins, àrabs…— el percentatge de gent no caucàsica augmentaria moltíssim. Quant a l’espectacle el vam fer al Teatro del Barrio, a Madrid, també hem arribat a espais com l’Off Latina, o la sala Fènix. Els números surten, si no, no em programarien. Les sales sempre parlen de crear nous públics, però què fan per aconseguir-los?
‘No es país para negras’
Costa trencar la idea del programador, que pensa en diners, i que veu que el públic objectiu pot tenir menys capacitat econòmica.
El públic objectiu és molt ampli. L’obra no només interpel·la la comunitat racialitzada, sinó també les persones aliades, i pot interessar a qui li agradi el teatre. Em pregunto: quants programadors han vist l’obra? A Barcelona, una sala temia que el públic ja se n’hagués cansat i, després de la seva resposta, vam fer més de deu representacions exhaurint localitats. Encara que està fora del circuit, fora de la forma de fer “teatre català”. Potser soc més directa, més crua, més política.
Però és una cosa que també pot fer Alberto San Juan.
Sí, però no té l’etiqueteta, i tots sabem per què. La gent opina perquè no ha vist l’obra. Una gran part del sector teatral no ha vingut. Crec que l’obra només té una crítica “oficial” i diverses opinions.
Com dues bombolles: el teatre blanc i la bombolla en què et situes tu.
Sí, soc perifèrica en el meu dia a dia pel fet de ser dona negra, i perifèrica pel tipus de teatre que faig. Però és el teatre que m’agrada, m’agrada aquesta confrontació. I tingueu present que, des de la meva bombolla, jo soc molt conscient de l’existència de la seva, del seu funcionament. Però no va en ambdós sentits. Parlem de racisme, de masclisme, d’abusos. Sí.
Però aquesta entrevista es publica en un mitjà llegit majoritàriament per blancs. També expliquem teatre des de mitjans amb mirada eurocèntrica. Com barregem les dues realitats?
Bé, l’important és que feu aquest pas, ser valents. El que jo faig no deixa de ser teatre: hi ha un codi teatral, una posada en escena. Cal sortir de la zona de confort. Però No és país para negras o Blackface també són llocs segurs, que no es preocupin.
‘Blackface y otras vergüenzas V5’
Ho dius com si les obres no fossin d’aquí.
Sí, és curiós ara que m’ho dius. Però fins que una persona negra no entra al teu cercle íntim, no comences a veure certes coses. Podem ser companys de feina sense que hi hagi vincle ni interès per les seves vivències. Però l’antiracisme és una qüestió de tothom, no només dels que patim racisme.
Sí, però hi ha diferències en com viu una obra teva el públic blanc i el no caucàsic. Tu fas acudits racistes durant als teus espectacles, i els blancs riuen, i els negres ho perceben des del dolor i la violència.
És el debat etern: el dels límits de l’humor. Perquè, fins ara, només uns quants s’han estat rient, i ara comencem a canviar. “Escolta tu, deixa de riure’t de les meves misèries i riu-te’n de les teves”. Perquè jo puc riure amb un amic blanc de segons quines coses, perquè és el meu cercle estret de confiança i respecte; però si al carrer o en llocs públics rius per humiliar i generar diferències, és aquí on hi ha el problema del teu sentit de l’humor.
Quan tots tinguem els mateixos drets, llavors ja podrem riure’ns tots de tot. Jo, a l’obra, faig l’acudit racista i els blancs riuen, però després els foto l’hòstia a la cara i ho entenen.
Encara que admeto que hi ha vegades en què alguns blancs riuen sense fer la reflexió posterior. Hi ha un moment en què canto la cançó del Colacao, i hi ha vegades que el públic —moltes vegades adolescent, que ni l’ha vista per la tele— la canta a cor i se la sap de memòria. És racisme après. Això m’ha servit per adonar-me que l’obra està viva, i que he de fer canvis per adaptar-me i buscar aquesta reflexió en el públic. I també molts negres riuen durant l’obra, perquè els hi passa a ells, els hi ha passat, i perquè riure és terapèutic.
Com han viuen la resta de comunitats racialitzades els teus espectacles?
Mira, un cop va venir a veure’m el Chenta Tsai, a Madrid, i va escriure a la seva columna a El País sobre això. Sobre la necessitat d’incomodar i de sentir-se incòmode. A Barcelona ha vingut a veure’ns molta gent de la comunitat gitana, l’asiàtica, la marroquina… fins i tot nens de 13 o 14 anys, que encara em diuen que es veuen reflectits en moltes de les vivències que jo vaig tenir i que explico aquí.
“Obres com les que faig poden ser una eina per a totes les ètnies i totes les persones que han patit discriminacions”
Interpel·la, en definitiva, qualsevol que hagi patit una discriminació.
Sí, encara que evitem la comparació. Cada discriminació és diferent. Als col·loquis, quan parlem sobre el racisme que patim les persones negres, a vegades em diuen que a Espanya no n’hi ha, de racisme, perquè per a ells el racisme és igual a l’agressió física. Aleshores és quan menciono la comunitat gitana, i es queden en silenci. I allà els cau tot, perquè ja no poden defensar que és perquè són estrangers, o buscar una excusa. I els dic que fa molt temps que el pateixen, que fa molts anys que són aquí.
Crec que obres com les que faig poden ser una eina per a totes les ètnies i totes les persones que han patit. Fins i tot gent que pateix discriminació per altres qüestions, per les seves capacitats físiques. Crec que estem generant coses, dialogant.
De diàleg n’hi ha hagut molt al sector teatral… Creus que això ha servit d’alguna cosa?
Jo crec que sí. Serveix per canviar les mirades, per plantejar-se què està passant, o si estan sent excessivament eurocèntrics. Hi ha qui no vol perdre espais de privilegi, i és respectable: estan molt còmodes així. Però s’està parlant de quin tipus de teatre volem.
Les feministes ja han començant a entendre la interseccionalitat, estan cedint espais de poder perquè nosaltres, com a dones racialitzades, puguem aportar la lluita feminista i la lluita antiracista. Això és fantàstic.
Falta passar a l’acció, deixar la reflexió i començar a canviar coses de veritat.
Sí, però que passin a l’acció tots, eh? Tots els teatres, vull dir. De vegades algunes tenim fixació amb aquest teatre, però, escolta, posarem també el focus en els altres, no només en els públics. És que són tants els errors que s’han comès!
Quan tu dius que aquest aquest no és país per negres, molts blancs s’enfaden i diuen que sí que ho és. I posen d’exemple persones negres que han guanyat concursos de televisió, com si el fet anecdòtic fos la realitat de tota la comunitat.
És clar. Però pensem: què es vol conquerir? Quins són els espais de conquesta? No són ni un concurs de televisió ni una cartellera. No és que jo aconsegueixi feina d’actriu, sinó que el lampista, l’escombriaire o la doctora també en trobin. Que es respectin els drets dels que són a la frontera sud.
Està molt bé que un negre guanyi un programa, però la gent segueix morint a les fronteres, hi ha deportacions en calent, se’ls deneguen pisos als migrants.
Repartiment de ‘Is God Is’ d’Aleshea Harris (EUA), amb traducció i direcció de Denise Duncan (lectura dramatitzada a la Sala Beckett, maig 2025)
Hi ha por que la lluita es quedi aquí? “Jo ja tinc la meva visibilitat, deixo gent pel camí”.
Hi ha gent de la comunitat que va per això, està clar: que el seu activisme és una recerca de feina. En vam parlar molt a Tinta Negra. Que això no és només per a nosaltres: és per a les nostres filles i les filles de les veïnes, les que vulguin ser actrius i les que no.
Es tracta d’apropar una cultura. I apropar cultura vol dir que hi hagi un pla específic perquè les persones que mai han anat al teatre i que no tenen recursos puguin fer-ho. No és donar-los el 50% de descompte: has d’anar als seus espais de socialització i fer-los saber que poden anar al teatre.
I interpel·lar-los també amb històries que els interessin.
Això és el principal. Perquè, per veure les històries de sempre, que no em parlen a mi ni de mi, doncs què vols que et digui. Els joves van al teatre amb l’institut, i veient el que veuen, és normal que no vulguin tornar.
Però, per sort, moltes activistes s’han adonat que això també és lluita de classes: que es tracta de cedir espais, baixar el volum, per escoltar la veu de “les altres”. Perquè ja en tenim, de veu: no necessitem que ens la donin, només que ens escoltin.
A més, hi ha un doble discurs. Fem campanyes com “Baltasar de veritat”, però després a la televisió hi ha blackface constantment.
És que el racisme no s’entén. La gent creu que el racisme és que el Ku Klux Klan estigui a la porta de casa teva o que una colla de skins et pegui una pallissa. Tota la resta no ho és, es nega. A La Palma, un lloc on em van tractar meravellosament i on la gent és estupenda, tenen la Negra Tomasa, un home blanc que es disfressa de dona negra per al carnaval dels indians, i fa blackface mentre la resta del poble es tira talc blanc i li toca el cul.
Com faig entendre a aquesta gent, tan meravellosa i afectuosa, que va venir a veure el meu espectacle, que el que fan després amb la Negra Tomasa és racisme?
S’interpreta com a racisme només el que és malintencionat.
Correcte. Però és racisme igual. I la gent es posa a la defensiva i es tanca en banda. Potser haurem d’utilitzar una altra forma de comunicar-nos, per dir-los que deixin de fer aquestes accions, fer-los entendre que han de canviar si volen evitar fer mal. Igual que Vox està creixent molt perquè té un discurs, nosaltres hem d’aconseguir-ho també tocant altres fibres: les de l’empatia.
Que jo, home blanc, et faci una entrevista només sobre racisme és racista?
Hi ha qui diu que sí. A mi, particularment, no m’importa. Seria racista si li fessis aquesta entrevista a Lucía Mbomio o a Desirée Bela, que saben de molts altres temes a banda d’aquest. Jo em sento còmoda parlant d’això, i potser no d’altres temes que no m’interpel·len o no m’interessen.
Però és interessant que et facis la pregunta. I que anem més enllà. Que puguis anar a buscar persones negres com a expertes en altres temes, perquè ho són. Igual que una feminista et pot parlar del cultiu de la patata a Àsia, perquè potser sap del tema. Les negres no només sabem de racisme.
I com traslladem el ciberactivisme a la realitat? Fa por que discursos tan interessants com el de Desirée Bela es quedin en una bombolla virtual.
Sé que la Desirée està fent bastantes xerrades i tallers… és una forma de traslladar-ho a la quotidianitat.
“Cal deixar de narrar sempre les mateixes històries, per molt que les considerem clàssiques. Hi ha molts buits que necessitem omplir amb altres històries”
Però, i en el nostre sector, el teatral? Com passem del discurs, del simbòlic, a canvis reals que millorin les condicions de vida de les persones?
Des del col·lectiu ho estem parlant, sí. Igual que hi ha el decàleg de bones conductes en el feminisme, podríem generar un decàleg de bones conductes antiracistes i que tots els teatres i les escoles d’interpretació l’apliquessin, i que les institucions el recolzessin amb subvencions.
I, si us plau, deixar de narrar sempre les mateixes històries, per molt que les considerem clàssiques. Hi ha molts buits que necessitem omplir amb altres històries. Les que no s’han explicat. Portem aquí un munt de temps i no hi estem arribant. Hi hem d’arribar.
Tu, a l’espectacle, comentes que no tenies referents afrodescendents durant la infantesa, a part de l’entorn familiar. Però ara tu pots ser un referent. Et fa vertigen aquesta responsabilitat?
Sí. Vaig començar creant aquesta obra buscant referents per a la meva filla, i em vaig convertir en un. Em venen nenes joves, m’escriuen, em parlen i em tracten de referent. És una gran responsabilitat. Però també exigeixo el meu dret a equivocar-me, a ser incongruent, a ficar la pota.
Per sort, la responsabilitat es porta bé perquè estic recolzada per gent que respondrà com pugui quan la cridi.
Tot i que ja era hora. Estem ocupant espais: amb Afroféminas als mitjans, les Sey Sisters fent música, la Denise Duncan escrivint obres. I jo no parlo en nom de tota la comunitat negra: explico la meva experiència, i altres tenen les seves. Això és la diversitat de veritat. Estic preparada perquè algun dia les noves generacions em diguin “tu no em representes”. Perquè treballem des del diàleg constant, i no des del lideratge i el personalisme. Avui soc aquí i demà podria no ser-hi.
I ara què? Hi ha algun projecte nou sobre la taula?
M’agradaria fer moltes coses, també stand-up comedy, per exemple. Adoro el Trevor Noah, i em va encantar el que va fer a Netflix. I, fent alguna cosa així, pots arribar a un públic que normalment no veu teatre. És una forma genial de transmetre: un llenguatge molt directe, amb el qual pots canviar paradigmes i sacsejar una mica. Que és el que hem vingut a fer.
Més informació, imatges sobre l’espectacle:
Tota la programació de la sala Periferia Cimarronas, aquí.
