Montse Germán (Sabadell, 1969) accepta encantada que l’anomenem «noia Dueso», perquè es torna a posar a les ordres d’un director i dramaturg que considera un mestre des que ella va sortir de l’Institut del Teatre. Al llarg dels últims trenta anys, Manel Dueso l’ha dirigida en cinc espectacles; l’últim, aquest Jambo Bwana que li farà passar el Nadal a la Sala Petita del Teatre Nacional, del 17 de desembre a l’11 de gener, al costat d’Àurea Márquez, Antònia Jaume i Usu Tambadou.
Et volia saludar amb un “jambo bwana”, que vol dir “hola” en suahili, oi?
Sí, i també és una cançó. En Manel Dueso coneix bé l’Àfrica, hi ha anat moltes vegades i s’estima molt la seva gent. Jambo Bwana vol ser un cant a la vida, a la unitat de les persones al món. En aquest moment terrible que vivim, ell ens posa l’Àfrica de referent, perquè és allà on comença tot, un continent del qual ens hem aprofitat molt.
El pretext és aparentment senzill: són tres amigues que es reuneixen abans de Nadal per passar el cap de setmana juntes. Una d’elles ha patit una agressió.
Són tres personatges que tenen cadascun el seu propi drama i estan al límit. Ens trobem per pensar en com venjar l’agressió sexual que va patir l’amiga (Àurea Márquez), però han passat dos mesos i aquella ràbia que tenien es transforma. El que fan és recolzar-se les unes a les altres, perquè malgrat el trauma, el patiment, les desgràcies, malgrat tot plegat, no ens queda més remei que mirar endavant. En un moment donat, passa una cosa que canvia radicalment el curs dels esdeveniments.
I aquí hi entra l’Usu Tambadou.
En Samba simbolitza la puresa i neteja una mica el karma d’aquestes dones trencades i les col·loca en un lloc d’esperança. Elles representen la nostra societat i ell és aquest Tercer Món que, quan li posem nom, entra a casa nostra i ens modifica. És un reconeixement a aquest continent maltractat per Occident.
En Manel Dueso escriu un teatre molt fosc, violent, que enfoca llocs on no voldries mirar. Aquestes tres dones pensen una solució extrema. Són tres víctimes que tenen la temptació de rebel·lar-se de mala manera?
Sí. L’agressió sexual, explicada per l’Àurea, és molt bèstia i molt potent. L’obra et mostra aquest foscor, que t’incomoda, t’ho planta al davant i, en calent, començaries a fer una escabetxina.
Com és per a un intèrpret passar per això? Per a l’espectador, són relats molt íntims i intensos.
D’això es tracta. En Manel explica els personatges a través del que amaguen. Han de travessar aquest dolor. No es tracta de fer servir les teves vivències, de recordar “el meu pare es va morir” per plorar en un moment donat. Per mi no va per aquí, sinó que té a veure amb connectar amb l’emoció que creus que té el personatge. Ell et demana que transitis les emocions de veritat, que no sigui impostat; i sap distingir molt bé què es creu i què no. Per a mi és un dels millors directors d’actors que hi ha en aquest país.
Vau compartir la primera obra fa trenta anys. Com recordes aquella Montse?
Sempre he treballat des de la veritat, i suposo que, quan vas creixent, madurant i tenint experiències, aquesta veritat té més profunditat, més pòsit. És el tòpic de la carrera de fons. Sempre he tingut la sensació que la meva vida ha anat molt en paral·lel al que els passava als personatges. I com més experiència tens, més pots enriquir els personatges.
“Com a actrius estem aquí per fer de mirall del públic”
Et sents còmoda posant el cos en aquests papers que tenen un punt de denúncia?
Sí. Com a actrius precisament estem aquí per fer de mirall del públic, perquè a través nostre entengui moltes coses, prengui decisions, s’entenguin millor a ells mateixos… Som com un canal. No he pogut triar massa, al llarg de la meva trajectòria, però tot el que he fet ho he fet convençuda i no he hagut de fer papers perquè havia de menjar.
T’estimula l’abisme de la dificultat d’un paper?
M’agrada molt posar-me a prova, sí. És molt estimulant pensar que pots fer aquests salts mortals. Porto molts anys compaginant la televisió i el teatre i, amb el temps, tens unes eines, un ofici, i et sents capaç de tirar endavant qualsevol repte a l’escenari. No ho abordo mai des de la por, perquè no penso en el resultat, en si serà un èxit o no.
El teatre és la teva vocació de joventut, però la gent et reconeixerà més perquè has estat una presència constant els últims vint anys a TV3, des de Laberint d’ombres, passant per Infidels i ara vuit temporades de Com si fos ahir. Hi ha pros i contres?
Combinar les dues coses és dur, per temps i per logística: són ritmes i horaris totalment diferents. Encara és més fàcil compaginar-ho amb el cinema. Però tenir una sèrie diària, per a mi i per a tots els actors del món, vol dir seguretat, tranquil·litat, poder fer calaix en una feina tan inestable: és un regal caigut del cel. Jo sempre defenso la sèrie diària. És com treballar múscul: estàs sempre resolent escenes, connectant amb les emocions, i ho has de resoldre ràpid. Ara bé, saps que quan s’acabi tornaràs a estar vivint aquella incertesa —que esperem que no sigui tanta.
Més informació, imatges i entrades:
