Teatre documental, el baròmetre del Grec

Redacció

Simona Levi (actriu, directora i membre i fundadora d’Xnet) i Roberto Romei (director i professor d’arts escèniques) estrenen dues propostes teatrals que revisen a partir del teatre documental la nostra història recent. Si l’activista italiana destapa als escenaris el cas Bankia a Hazte banquero, Romei, a Lehman Trilogy, parla de Lehman Brothers en un viatge per 150 anys de capitalisme. Ambdós muntatges es podran veure al Festival Grec 2016.

i_lehman_horitzontal_v2

«Proposem fixar les trames, explicar la història, ara i aquí. Que no ho facin els altres per nosaltres», explica Simona Levi, activista, directora, ballarina i autora teatral. Levi, enguany i després de quatre anys de silenci als escenaris, estrenarà al Teatre Poliorama, dins el marc del Grec, un muntatge titulat Hazte banquero, on a partir de documents oficials i filtracions explica el cas Bankia. «Es tracta d’un procés fet per la societat civil. Gràcies a Xnet i a la Plataforma 15MpaRato, hem imputat [ara investigat] a més de 100 persones de diferents colors polítics i ara ho mostrarem en escena», narra la italiana. «Cal explicar-ho, saber per què ha passat i fer-ho des dels espais que puguem. Hem fet una dramatúrgia a partir de documents reals; denunciant, posant un mirall».

Així, el teatre, ja sigui per necessitat, per compromís o potser per fer allò que el periodisme ha abandonat a la seva sort, es posa al servei de la societat civil com a veu fiscalitzadora de la història. «El teatre documental és un tribunal que es posa al servei dels oprimits», sentencià Peter Weiss, activista i autor teatral, al seu cèlebre assaig Notes sobre el teatre documental (1968). El teatre documental podria ser el marc on es mouen les propostes que fan de l’espai escènic un entorn de denúncia sociopolítica i que enterren el concepte d’objectivitat, «un concepte inservible que només serveix perquè en determinades circumstàncies el grup que exerceix el poder es faci perdonar per les seves accions», afirma Weiss.

Per Levi, el teatre ha d’estar al servei del ciutadà: «El teatre té una funció social, cal que expliquem els esdeveniments presents». En un món frenètic on rebem inputs constants d’informació cal que fixem a les consciències certes praxis per evitar l’oblit. «Les noves tecnologies de la informació estaven pensades per distreure el focus d’atenció, el Facebook estava pensat per veure gatets, però què hem fet? Doncs donar-li la volta, el que s’anomena inverted engineering, usar una eina pensada per al mal per fer el bé».

(Re)escriure la història

«Ens volien distreure però estem assentant consciències: transparència, democràcia, drets humans… Anem bé, queda feina, però vivim en un moment històric apassionant», explica Levi. És la concreció del nostre moment històric el que narra Hazte banquero, amb personatges tant coneguts com Blesa o Rodrigo Rato: «parlem d’ells, de persones que estan imputades, parlem de justícia i esperem que aquesta història tingui un final feliç».

«El teatre documental no està de moda, és una eina per narrar els canvis. Jo escric sobre el present, el moment post-15M o el 15M, que per mi és un procés històric que no s’ha acabat. El teatre ha de servir per reflexionar, per divulgar. És com si els autors que vivien a l’època de la Revolució Francesa parlessin dels dinosaures; hem de parlar del que passa ara, de manera horitzontal, sense educar ni alliçonar».

En canvi, per Roberto Romei, que estrena Lehman Trilogy de Stefano Massini sobre la saga familiar Lehman, el teatre documental està de moda perquè sempre sorgeix amb les crisis. «La història és cíclica, si parles amb qualsevol economista et dirà que d’aquí a cinc anys tornarem a estar igual de malament que el 2008», explica. «El sistema econòmic funciona igual que en els darrers 150 anys. No hem modificat res, l’economia i l’empresa manen per damunt l’estat i quan el ciutadà s’empodera i surt al carrer és que l’estat, el govern, el poder polític, ha fracassat».

La nova proposta de Romei, que es podrà veure a La Villarroel, explora la història dels germans Lehman, artífexs del crac del 2008, que va tenir un efecte global en l’economia mundial. Els Lehman eren una família d’emigrants alemanys que l’any 1844 es van traslladar de la seva Baviera natal a Alabama, on van començar un pròsper negoci de cotó. A partir d’aquest fet, aparentment banal, l’autor italià reconstrueix la història del capitalisme americà fins els nostres dies. Una espècie d’El Padrí dels self-made men: l’ascens de classe, l’avarícia, la concentració de riquesa i l’afany pel consum desmesurat… Les claus per entendre on som i per què: «cal saber com hem arribat fins aquí. Assajant aquesta obra ens adonem del poc que ha canviat la societat».

Romei i Levi comparteixen la idea d’explicar, de divulgar, d’escriure la història. Segons Romei «el revisionisme històric és important, bàsic, però jo no sóc economista ni sociòleg, jo només exposo i després el públic pot reflexionar, indagar discutir…». Per Levi, el teatre documental està basat en l’accés lliure a la cultura i a la informació, a l’open source: «Penjarem tota la informació, tots els documents i una linkografia perquè es vegi que tot és real».

hazte-banquero

La comicitat de les misèries del poder

«Treballem amb el fet real, per això volem que la gent pugui accedir als documents. La realitat té tantes cares, els implicats del cas Bankia diuen tantes burrades que l’obra és còmica, és humorística; parlem de la crisi des de l’humor. La meva obsessió és que quedi molt clar que no m’he inventat res, que les burrades que deien i feien eren de veritat», sentencia Levi. «El poder i les lleis estan en un àmbit molt absurd».

Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas o Camargate de Jorge-Yamam Serrano també van aconseguir la comicitat a partir de documents reals i oficials. El públic va reinterpretar les escoltes, els correus o les declaracions, per exemple, de Luis Bárcenas a l’Audiència Nacional davant del jutge Pablo Ruz o la conversa entre Sánchez-Camacho i Álvarez, com a gags de teatre de l’absurd. Un humor involuntari que posa al descobert la normalitat de la corrupció reconvertida en misèria.

Digestions lentes

La connexió ètica amb l’espectador que dóna l’accés a la informació, a les declaracions, arxius, fonts i referències permet elaborar un discurs de resistència molt més sòlid i efectiu. D’aquesta manera, el teatre no permet al públic marxar de la funció sense deures, sense establir a posteriori un procés de debat i de recerca, una digestió més lenta, només sadollada amb la indagació.

Hazte banquero i Lehman Trilogy són dues propostes pensades per estimular la recerca, la curiositat. «No crec que el teatre hagi d’explicar exactament el que passa ara, això ho fa el cinema molt millor. El teatre és més lent, es serveix de les imatges, de les metàfores», explica Roberto Romei. «Shakespeare parlava de la cort anglesa a partir de trames situades a l’edat mitjana. El teatre es val de la paraula i el simbolisme per explicar-se, té un focus més ampli. Per això m’interessa una obra que recull 150 anys d’història, per entendre’ns, per entendre com i per què som on som».

Teatre com a instrument de denúncia

No obstant, sense una motivació basada en la denúncia, el teatre documental perdria la raó d’ésser. És la implicació eticopolítica, el transvasament del periodisme i el seu codi deontològic, on es sustenten aquestes propostes escèniques. Segons Roland Brus, autor alemany, revisor del teatre documental i creador, al 1992 de la companyia Ratten (obres fetes per sense sostre), el teatre documental va sorgir de «la fam per una dosi de realitat». L’art dramàtic pot funcionar com a reflex de la societat, com a un mirall on els personatges viuen històries semblants i prenen decisions bones o dolentes, però el teatre documental va més enllà en tant que un dels seus objectius és crear una consciència a partir de l’anàlisi.

El ressorgiment del teatre documental als anys 90 a Alemanya després de la caiguda del mur enfonsa les seves arrels en el teatre polític de Piscator de la Volksbühne Berlin dels anys 20, i en el teatre documental dels anys 60. «És una experiència que passa de la representació a la recerca. El teatre es converteix en el vehicle per descobrir altres formes de vida i contextos, per obrir nous microcosmos», assenyala Brus, que fa més de 15 anys que treballa en aquesta modalitat.

Teatre necessari, teatre militant, teatre reflexiu, sigui com sigui, teatre per fer, reconstruir i no oblidar la història. Per Federico García Lorca «el teatre és un dels més expressius i útils instruments per l’educació d’un país, el baròmetre que marca la seva grandesa o el seu descens».

Text: Neus Molina

Articles relacionats

Romeo Castellucci i el perill del teatre

Fa més de quatre dècades que Romeo Castellucci i Societas Raffaello Sanzio col·loquen l’espectador davant la possibilitat del perill del teatre. Com Artaud, creu que l’escenari no és el lloc […]

‘Després de ToT’: El món s’acaba

Tot passa al futur, en un llac envoltat de naturalesa exòtica i des del qual es pot veure el present. Una companyia de circ observa com un món en decadència […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari